Germans sacerdots,
Germans tots en el Senyor,
De manera senzilla i entranyable clausurem aquesta tarda l’Any Jubilar de la Misericòrdia que va ser convocat pel Papa Francesc i que es va iniciar a Roma l’any passat, concretament el dia 8 de desembre i aquí, a Barcelona, el dia 13 del mateix mes.
Donem gràcies a Déu pels dons rebuts al llarg de tot aquest any. Potser no hi ha hagut gaires fruits visibles ni espectaculars, però la gràcia de Déu actua silenciosament i moltes vegades de manera imperceptible. Estic segur que ha actuat de manera real i profunda en els cors de molta gent, i també en tots els nostres cors.
Sí, aquest any ha servit per contemplar amb gratitud el cor misericordiós del nostre Pare Déu. ¡Quin bé que ens fa passar de la imatge d’un Déu justicier i venjador a un Déu “lent a la ira i ric en clemència”, a un Déu Pare que “abraça, comprèn, perdona i estima el seu fill, encara que sigui un perdut i un pecador”! Sí, no ens cansarem de repetir el cant: “Cantaré eternament les misericòrdies del Senyor”, o bé “Misericordiosos com el Pare”.
Estic segur també que aquest any hem rebut la gràcia de sentir la crida de Déu, que ens anima a ser cadascun de nosaltres instruments de misericòrdia.
Hi ha tanta violència, tants odis i enemistats, tanta falta de perdó, tants murs de separació i tanta intolerància i incomprensió, que crec que estem tots d’acord a afirmar que el món necessita una gran dosi de misericòrdia.
En acabar aquest any Jubilar de la Misericòrdia, el Senyor ens diu: “Aneu al món i sigueu portadors de misericòrdia”. Igual que va enviar els apòstols, avui ens envia a nosaltres com a autèntics missioners. La porta no es tanca, queda oberta perquè continuem entrant i sortint, de manera que puguem repartir i compartir la misericòrdia del Senyor.
Fa unes setmanes els missioners de la misericòrdia de Barcelona deien: “nosaltres acabarem l’encàrrec que ens va donar el Papa el dia de la clausura de l’Any Jubilar”. Avui vull agrair a els missioners de la misericòrdia la feina que han fet, gràcies estimats germans. És veritat que acabarà el vostre encàrrec, però no acaba la missió. Avui, el Senyor ens envia a tots nosaltres (missioners, bisbes, preveres i laics) a ser portadors de la misericòrdia.
Estaria bé recordar l’Evangeli de sant Mateu en el qual el Senyor ens diu: “prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop.»[…] De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d’or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. […] Quan entreu en una casa, saludeu els qui hi habiten; si la casa n’és digna, que rebi la pau que li desitgeu, i si no n’és digna, que la pau torni a vosaltres”. (Mt 10,7-13).
Aquesta pau, germans, és fruit de la misericòrdia. Portem-la sense por als homes i dones del nostre temps.
¿Com podem fer-ho? Vivint les Obres de Misericòrdia. Aquestes obres espirituals i corporals, de les quals hem tornat a prendre consciència, són l’aplicació del que el Senyor Déu ens exigirà el dia del Judici Final quan ens digui: “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, i em vau donar menjar; tenia set, i em vau donar beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir… I nosaltres li direm: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et vam donar menjar; o que tenies set, i et vam donar beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vam venir a veure’t? I el Senyor ens respondrà: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.” (Mt 25,31-46).
Visquem sense por i sense complexos aquestes Obres de Misericòrdia, perquè són el fonament per a la construcció d’un món millor, en el qual regni la justícia, la pau, l’amor.
Sant Francesc d’Assís va escoltar la crida del Senyor i es va convertir en un infatigable missatger de la pau, de la fraternitat i de la misericòrdia pels camins de l’Úmbria Italiana. Va rebutjar tota relació de tipus feudal, pròpia del seu temps. Sovint aquesta relació feudal era dominadora i injusta. Va promoure un altre tipus de relació més humana, més fraterna, en la qual l’altre apareix com a fill de Déu, igual a mi. En aquesta relació fraterna ningú és més, ni superior que l’altre. Som tots diferents, és cert, però complementaris.
Sant Francesc havia rebut una bona formació que l’impulsava a transitar per la bellesa humana i artística. Però, com diu l’escriptor Albert Camus: “il y a la beauté et il y a les humiliés” (“Hi ha bellesa i hi ha humiliats”). Sant Francesc va mirar els humiliats (“les humiliés”).
Durant aquest Any de la Misericòrdia hem contemplat més detingudament com el Senyor mira els humiliats i com ens convida a tots nosaltres a mirar-los amb tendresa, amb el mateix amor amb què els estima Déu. I aquest amor i aquesta tendresa són la bellesa amb la qual se salvarà el món.
Així ho expressava Fiodor Dostoyevski en el seu llibre L’idiota, quan l’ateu Ippolit li pregunta al príncep Mischkin: “¿com salvarà la bellesa al món?” El príncep no diu res, però va al costat d’un jove de 18 anys que està agonitzant. I es queda allí ple de compassió i amor fins que mor. Escena que ens recorda la Mare de Déu i sant Joan als peus de la Creu del Senyor.
Amb això Dostoyevski va voler dir que la bellesa és la que ens porta a l’amor capaç de compartir el dolor, i que el món serà salvat avui i sempre mentre aquest gest d’amor existeixi. ¡Com ens fan falta avui gestos com aquest!
Demanem al Senyor que aquest any que clausurem avui, no acabi aquí, sinó que el continuem vivint tots els dies de la nostra vida. I que les portes que es van obrir al començament de l’Any Jubilar no es tanquin, ara que s’acaba. Diguem ben fort: ¡Que s’obrin les portes de la Misericòrdia!
Sí, obrim les portes del nostre cor a Crist, que és el Pastor que estima i omple de tendresa les nostres vides i els nostres cors.
Senyor Jesús, fes-nos apòstols de la misericòrdia! Amén.
+ Juan José Omella Omella
Arzobispo de Barcelona
