Carta dominical | «Déu i el mar»

No és casualitat que tants poetes al món hagin dedicat els seus versos al mar. Aquesta sorprenent i ingent massa d’aigua desperta passions. La immensitat del mar ens impressiona, ens emociona, ens encanta, ens commou, ens hipnotitza, ens abraça, ens relaxa, i ens embolcalla. La combinació de sorra, aigua, sol, cel i núvols és vida, és aliment, és quietud, és força, és energia. Contemplar el mar és una experiència preciosa que estimula tots els sentits. Quan ens envaeix el desassossec, el mar ens dona calma i ens relaxa. Quan el contemplem, experimentem un moment transcendental.

Qui descobreix el mar per primera vegada se sent fascinat, com qui descobreix Déu. El nostre amor cap a Ell és com el mar. Pots veure on comença però no on acaba. Sembla inacabable. La seva immensitat, la seva majestuositat i la seva bellesa ens evoquen la naturalesa infinita de Déu. Només Ell va poder crear una meravella com aquesta. Quin regal tan bonic! El mar ens fa veure que cada gota d’aigua, encara que sigui diminuta, és essencial en els plans de Déu. Com va dir la Mare Teresa de Calcuta: «A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, però l’oceà seria menys si hi faltés aquesta gota».

El mar també ens convida a mirar més lluny, cap a l’horitzó; més enllà de tot allò que és terrenal. ¿És casualitat que l’oceà s’ajunti amb el cel, precisament a l’horitzó? Quan sentim que ens trobem en un carreró sense sortida, pensem en el mar. Mirem-lo atentament; pot semblar que no hi ha res més enllà d’aquesta línia, però sabem que Déu també hi és. Quan les penes ens ofeguin, mai ens deixarà naufragar. Sempre és i serà al nostre costat.

Qui pensa en el mar sent una remor relaxant en el seu interior. Sentir el frec de l’aigua amb l’arena ens asserena i ens evoca, en certa manera, la pau que ve de Déu. El cor de l’home és com el mar, és profund, pateix tempestes, però també gaudeix de dies de sol i de calma; el seu misteri ens atrapa en centenars de preguntes que algun dia trobaran una resposta. De vegades sembla un mirall, el mirall de l’ànima, on ens podem veure reflectits i trobar-nos a nosaltres mateixos.

Demanem a Déu que ens ensenyi a navegar per la vida. Que també ens ensenyi a remar quan les aigües siguin turbulentes o quan el vent bufi en contra. Demanem a Déu que ens doni el vigor de les ones del mar. Tot i que xoquen una i altra vegada sempre troben forces per tornar a començar. Demanem a Déu que ens faci veure que l’important no són els passos que fem en la sorra sinó la petjada d’amor que deixem en els altres.

Benvolguts germans i germanes, en ple estiu, contemplem el mar i endinsem-nos en la seva grandesa. Déu el va crear perquè tots en gaudíssim. Això sí, deixem que Jesús sigui el capità del nostre vaixell.

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.