Temps de sinodalitat. Temps de l’Esperit. Temps en què tot el Poble de Déu hem anat aprofundint en el que significa, en la Missió de l’Església, que el laïcat passa de col·laboradors a corresponsables en el camí traçat des del Vaticà II. Tots els membres som cridats a escoltar la veu de l’Esperit al servei de l’anunci de l’Evangeli (Rm.12,4-5), al voltant del papa Francesc.
Seguint la Instrumentum laboris ens parem en un punt concret: com ha de ser la participació en tasques de responsabilitat i autoritat en els processos, estructures i institucions en una Església sinodal missionera, com expressió de la comunió eclesial, que no és una moda, sinó viure l’obediència de la fe en una Església d’estructura sacramental. Un do de Déu que no exclou la lliure resposta de l’home.
Feta ja la reflexió de fons, vegem ara en què i com es concreten els canvis que s’enuncien. Un dels aspectes apuntats en el document és “la qüestió de l’autoritat”, que ha de ser “capaç de fer créixer” en la fe i en el compromís. No es tracta d’un control ofegant, sinó d’ajudar en el creixement personal i eclesial.
L’autoritat la té tota persona batejada i que participa en l’Eucaristia, però també hem de tenir en compte qui té el poder, que li ha estat donat i que ell atorga als membres, homes i dones, de la comunitat. No tothom ho pot fer tot i ni un de sol ho ha de fer tot. Autoritat i poder al servei de la missió de l’Església.
Qui té el poder té un tarannà propi, una formació, una visió de l’Església… que influirà en la pràctica de l’exercici de la seva potestat i, per tant, en el “com s’imprimirà a les nostres estructures i institucions el dinamisme de l’Església sinodal missionera”, un aspecte que reforça la necessària presència de l’Esperit en tot el procés sinodal.
Les “tasques de responsabilitat” no són totes iguals, demanen una formació, un “saber fer” particularitzat sense perdre de vista l’objectiu comú final, present en tota l’activitat eclesial. Formem un sol cos que ha de créixer harmònicament. Cada membre, en la mida que li correspon, ha de respondre al que l’Església li demana. Per això el document insisteix en una necessària formació integral, en clau sinodal, inicial i permanent en benefici de tot el Poble de Déu. Cada u ha de sentir la urgència d’una formació adequada al seu lloc: bisbes, preveres, diaques; professors, catequistes i tota la membresia a qui s’ha encomanat un servei.
En aquest sentit és molt important la revisió dels plans de formació dels futurs capellans, homes que estan cridats a dirigir una parròquia o a ser-ne el cap. “Els candidats al ministeri ordenat han d’estar formats en un estil dinàmic i una mentalitat sinodals”. Formadors i professors, i subratllo homes i dones, han d’impregnar els futurs capellans d’un estil d’exercir el ministeri que propiciï una vida de comunió, missió i participació, que han de transmetre a tot el poble fidel. Si als seminaris no es fa a fons tot un treball de revisió, les coses no canviaran. Es tracta del contingut i del llenguatge, però també del lloc del sacerdot en les parròquies. L’experiència ens diu que el capellà imprimeix un segell en la parròquia, els seglars l’accepten o se’n van i busquen altres camins. La sinodalitat és exigent.
La parròquia és el lloc més habitual de formació dels fidels i on s’alimenta la vida de fe, ¡és l’Església del barri!. En el procés sinodal ha estat reiterada la petició de la necessitat de renovació del llenguatge eclesial: litúrgia, predicació, catequesi, pietat… Hi ha parròquies en les que ja s’hi veu uns primers passos respecte a la voluntat de renovació, com “experiències renovadores ja en marxa” que mostren “la inspiració de la frescor del llenguatge de l’Evangeli” i que “conviden a avançar amb confiança i decisió en una tasca d’importància vital per l’eficàcia de l’anunci de l’Evangeli, que és l’objectiu al qual aspira una Església sinodal missionera” (n.60). ¡Laus Deo!
Amb tota l’Església que ens precedí, no ho oblidem: L’Esperit és el protagonista de la sinodalitat
Roser Solé Besteiro
