La casa per la teulada

És ben coneguda la dita “no es pot començar la casa per la teulada”, però també és ben certa la que diu que “qui arregla una gotera, arregla la casa sencera”, atès que, com tots sabem, quan s’enfonsa la teulada d’un edifici, si aquesta no es reconstitueix, el bé immoble gairebé passa a ser subjecte actiu de la seva pròpia decadència i te els dies comptats a causa de la seva inhabitabilitat. Potser la casa no comença per la teulada, però és la voluntat de creació d’un espai cobert, d’un lloc habitable, i el com s’aguantarà, el que en determina la seva fonamentació. La primera fita de tot “arqui-tecte” és, precisament, fer un “tectum”, un sostre que allotja vida.

Valgui aquesta falca constructiva per copsar la profunditat de la pregària sinodal basada en l’ampliació de la tenda proposada pel profeta Isaïes (Is 54,2-3): “Eixampla la teva tenda, que estenguin els teus envelats. No ho impedeixis”. Resulta evident la crida a tota la comunitat cristiana a esdevenir lloc d’acollida, ja sigui des de la casa domèstica (de portes endins), la ciutat-parròquia (“par-oikía”, literalment “entre les cases”, o també es pot entendre “entre les portes”) o la globalitat de la creació oberta al misteri de Déu (de “portes enfora”, la casa comuna); una acollida que no es pot entendre, d’entrada, si no es te en compte el “sense-tectum”, aquell qui no te sostre físic o bé no comparteix amb nosaltres una cultura o llenguatge que permeti la comunió, l’estranger.

En l’àmbit de l’educació, des d’aquesta perspectiva sinodal, donar cobertura – en d’altres paraules, donar servei educatiu – esdevé no només el fet funcional d’aixopluc espacial-temporal d’infants i joves, sinó, sobretot, la construcció d’un espai veritablement útil, és a dir, dissenyat per a la millora de la persona humana – prenent com a model de persona Jesucrist – que és el que acostumem a escoltar com a “proposta educativa integral” en les presentacions de les escoles cristianes. És així que la sinodalitat educativa s’acompleix quan l’escola incorpora la competència samaritana en el seu programa, col·labora amb d’altres entitats pel compromís amb la justícia o bé practica l’ecumenisme social, tal com proposa el papa Francesc en el Pacte Educatiu Global.

El que s’exposa fins ara, per acabar, no és lluny del que demanem a la Mare de Déu de Montserrat quan cantem el Virolai: “Deu-nos abric dins vostre mantell blau”. També la iconografia del nostre patrimoni cultural és plena d’imatges de la Mare de Déu aplegant l’Església, ben diversa, sota el seu mantell. L’escola cristiana d’avui és convidada a actualitzar la imatge de Maria, obrint el mantell – o “estenent els envelats” que deia el profeta – per donar-hi cabuda i escalf a tothom. Serà això començar la casa per la teulada o, més aviat, arreglar la casa sencera? No és això el que van fer les primeres monges de l’ensenyança acollint gratuïtament a les noies de Barcelona al seu convent fa gairebé quatre-cents anys? També les vides dels fundadors i fundadores ens ensenyen molt sobre sinodalitat.