El concepte i la realitat de la sinodalitat te un gran sentit ecumènic. Recordem que prové de hodos (camí) i syn (amb), que vol dir caminar junts. Fa 1900 anys que s’anomena Jesús com el camí i en els Fet dels Apòstols el cristianisme és també el camí i els cristians els qui pertanyen a aquest camí. El Concili de Nicea (325) inicia una modalitat sinodal, reafirmada per Sant Joan Crisòstom (347-404) que ensenyà que Església significa un camí comú i que Església i sínode són sinònims. La paraula sinodalitat és tant antiga com la d’Església.
A Orient, entre les Esglésies Ortodoxes el concepte i la realitat sinodal de corresponsabilitat s’ha mantingut viva, per exemple en el sínode que acompanya als bisbes i patriarques. A Occident, sense negar-ho, ni molt menys, durant el segon mil·lenni s’ha posat molt l’accent en el primat romà, de manera que la conciliaritat s’exercirà sobretot en els Concilis provincials i en els ecumènics. Al llarg dels segles fins avui s’ha anat posant més l’accent en la jerarquia i menys en el laïcat. Arrel de la Reforma, el protestantisme ha canviat el concepte de ministeri episcopal i ha creat mediacions més participatives, que no coincideixen ben bé amb l’equilibri clàssic entre ministeri ordenat i sacerdoci dels fidels.
El Consell Mundial d’Esglésies (CMI) ha anat recuperant el concepte de conciliaritat, que pràcticament és idèntic al de sinodalitat. Sembla, doncs, que totes les Esglésies cristianes ecumèniques estan recuperant i posant al dia la tradicional i secular identificació entre Església i sinodalitat. És un guany que té i tindrà molt bones conseqüències.
El Secretariat d’Ecumenisme de Barcelona el dia 5 d’abril, va convidar als evangèlics de l’Arxidiòcesis a una trobada, en esperit sinodal (de caminar junts), a fi d’aportar la seva opinió sobre on estàvem en el camí ecumènic i què podíem fer junts per millorar-ho. Va ser un fet inèdit, innovador i profitós, que en sí mateix fa progressar la conciliaritat.
