En aquests últims anys ha fet fortuna un concepte que defineix bé una dimensió pròpia de la sinodalidat: glocal. Amb aquest terme, d’origen anglès, i que és un acrònim format per la fusió dels mots global i local, es vol definir allò que fa referència alhora a un element que és universal i que també és del propi territori. La sinodalidat, aquest camí que l’Església vol fer en comunitat, té un tarannà clarament glocal, perquè pretén que les comunitats locals –en sentit extens– facin via, juntes, com una veritable comunitat global. Els segles que van de l’edat moderna (XV-XVIII) i fins als temps contemporanis (XIX-XXI) són una bona mostra de com aquesta sinodalidat ha tendint a avançar cap a la glocalitat.
Si mirem, d’una banda, la història dels concilis del començament d’aquest món modern, ja trobem una marcada tendència a posar la mirada en la força de l’Església com a comunitat reunida en el seu camí itinerant i, fins i tot, com a cos deliberatiu comú. Va ser al Concili de Basilea (1431-1449), enmig d’una època de forta crisi, que va sostenir-se que els concilis eren la màxima autoritat de l’Església. Tot i que aquest plantejament canviaria en el futur, és evident que esdevenia una mostra d’allò que, tanmateix, sempre ha bategat en el si eclesial: quan aquesta Església es reuneix universalment, l’assemblea de fidels esdevé un lloc de posada en comú del que significa ser ekklesía.
Tot i que el Concili de Trento (1545-1563), un segle més tard, ha estat identificat sovint com un moment centralitzador –o recentralitzador– en el si de l’Església, aquesta afirmació no deixa de ser una mica simplista i esbiaixada. Certament, el concili tridentí va buscar solucions de centrifugació de la política i l’àmbit deliberatiu eclesial cap a Roma, però també ho és que el «moment immediatament conciliar», podríem dir, va arrencar amb la celebració dels concilis provincials on els diversos assistents van tornar a parlar i discutir sobre el present i el futur de l’Església a partir dels decrets de la reforma tridentina. Per cert, no podem oblidar, en aquest punt, que l’Església de Catalunya va tenir un paper precoç en l’aplicació de la reforma en l’Església local: el 23 d’octubre de 1564 la Tarraconense esdevenia la primera de les esglésies metropolitanes que feia l’acceptació dels decrets conciliars tridentins. Aquell concili provincial de la Tarraconense no va estar exempt de dificultats, perquè el poder de la Monarquia –que aleshores controlava fortament la vida i organització eclesial– era especialment zelós d’una aplicació molt concreta i interessada de la reforma, però tampoc va deixar de ser una expressió de la força de l’Església local en comunió amb la universal.
Cal avançar, però, fins al segle XX per trobar un veritable avenç cap a l’expressió sinodal d’aquesta Església glocal. El Concili Vaticà II (1962-1965) va suposar un avenç molt important cap a les formes de participació col·lectiva en el rumb eclesial. Va ser un sínode de caràcter universal que va esperonar després les esglésies locals a avançar en el seu camí cristià. L’Església sinodal va tenir a Catalunya un moment d’expressió màxima, és clar, a partir de l’any 1992, quan es convocà el Concili Provincial Tarraconense (1995). Ho era, també, d’una Església que havia capgirat o transformat la seva tradicional estructura piramidal i jeràrquica, amb la participació, en el concili, de laics, preveres, diaques, i religiosos; homes i dones en representació de les seves esglésies. La trobada fou especialment fecunda en els debats, amb la redacció d’un document final amb 170 resolucions, que agermanaven l’Església de Catalunya amb l’Església catòlica universal, en un testimoni d’una església peregrina diversa i en constant camí, des del local al global.
