L’Església ‘glocal’: la sinodalidat en temps moderns i contemporanis

  En aquests últims anys ha fet fortuna un concepte que defineix bé una dimensió pròpia de la sinodalidat: glocal. Amb aquest terme, d’origen anglès, i que és un acrònim format per la fusió dels mots global i local, es vol definir allò que fa referència alhora a un element que és universal i que […]

04 Jul, 2022
Òscar Martí

 

En aquests últims anys ha fet fortuna un concepte que defineix bé una dimensió pròpia de la sinodalidat: glocal. Amb aquest terme, d’origen anglès, i que és un acrònim format per la fusió dels mots global i local, es vol definir allò que fa referència alhora a un element que és universal i que també és del propi territori. La sinodalidat, aquest camí que l’Església vol fer en comunitat, té un tarannà clarament glocal, perquè pretén que les comunitats locals –en sentit extens– facin via, juntes, com una veritable comunitat global. Els segles que van de l’edat moderna (XV-XVIII) i fins als temps contemporanis (XIX-XXI) són una bona mostra de com aquesta sinodalidat ha tendint a avançar cap a la glocalitat.

Si mirem, d’una banda, la història dels concilis del començament d’aquest món modern, ja trobem una marcada tendència a posar la mirada en la força de l’Església com a comunitat reunida en el seu camí itinerant i, fins i tot, com a cos deliberatiu comú. Va ser al Concili de Basilea (1431-1449), enmig d’una època de forta crisi, que va sostenir-se que els concilis eren la màxima autoritat de l’Església. Tot i que aquest plantejament canviaria en el futur, és evident que esdevenia una mostra d’allò que, tanmateix, sempre ha bategat en el si eclesial: quan aquesta Església es reuneix universalment, l’assemblea de fidels esdevé un lloc de posada en comú del que significa ser ekklesía.

Tot i que el Concili de Trento (1545-1563), un segle més tard, ha estat identificat sovint com un moment centralitzador –o recentralitzador– en el si de l’Església, aquesta afirmació no deixa de ser una mica simplista i esbiaixada. Certament, el concili tridentí va buscar solucions de centrifugació de la política i l’àmbit deliberatiu eclesial cap a Roma, però també ho és que el «moment immediatament conciliar», podríem dir, va arrencar amb la celebració dels concilis provincials on els diversos assistents van tornar a parlar i discutir sobre el present i el futur de l’Església a partir dels decrets de la reforma tridentina. Per cert, no podem oblidar, en aquest punt, que l’Església de Catalunya va tenir un paper precoç en l’aplicació de la reforma en l’Església local: el 23 d’octubre de 1564 la Tarraconense esdevenia la primera de les esglésies metropolitanes que feia l’acceptació dels decrets conciliars tridentins. Aquell concili provincial de la Tarraconense no va estar exempt de dificultats, perquè el poder de la Monarquia –que aleshores controlava fortament la vida i organització eclesial– era especialment zelós d’una aplicació molt concreta i interessada de la reforma, però tampoc va deixar de ser una expressió de la força de l’Església local en comunió amb la universal.

Cal avançar, però, fins al segle XX per trobar un veritable avenç cap a l’expressió sinodal d’aquesta Església glocal. El Concili Vaticà II (1962-1965) va suposar un avenç molt important cap a les formes de participació col·lectiva en el rumb eclesial. Va ser un sínode de caràcter universal que va esperonar després les esglésies locals a avançar en el seu camí cristià. L’Església sinodal va tenir a Catalunya un moment d’expressió màxima, és clar, a partir de l’any 1992, quan es convocà el Concili Provincial Tarraconense (1995). Ho era, també, d’una Església que havia capgirat o transformat la seva tradicional estructura piramidal i jeràrquica, amb la participació, en el concili, de laics, preveres, diaques, i religiosos; homes i dones en representació de les seves esglésies. La trobada fou especialment fecunda en els debats, amb la redacció d’un document final amb 170 resolucions, que agermanaven l’Església de Catalunya amb l’Església catòlica universal, en un testimoni d’una església peregrina diversa i en constant camí, des del local al global.

Dr. Diego Sola i García

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món.Avui, darrer diumenge de l'Any Litúrgic, solemnitat de Crist Rei, instituïda per Pius XI el 1925 al món convuls d'entreguerres. «Regne de pau, justícia i amor» (Prefaci): 🗣 «Déu és certament un pare i vol el millor pels seus fills. Ell ha dissenyat amb il·lusió un projecte per al nostre món. Compta amb nosaltres per construir entre tots el seu Regne de pau i amor. No ens desanimem si de vegades el Regne de Déu sembla una realitat petita i fràgil. Déu ho farà fructificar amb l'ajuda de la seva gràcia. Que vingui a nosaltres el seu Regne» (El cardenal Joan Josep Omella, 24.11.2024). ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Aquest diumenge, 22 de novembre, acaba l'any litúrgic amb la Solemnitat de Crist Rei. 🕯️ El diumenge següent, amb l'inici de l'Advent, s'obre un nou cicle on l'Evangeli de Marc serà el protagonista.📖 T'expliquem què és i com funciona l'any litúrgic. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Sant Octavi, màrtir⚔️✝️Octavi, Adventor i Solutor eren soldats cristians que van ser perseguits en temps de l'emperador Maximià. En aquells temps era costum donar l'oportunitat als cristians de renegar de la seva fe a canvi de no ser martiritzats, però els tres sants es van mantenir ferms en les seves creences. A Torí, Adventor i Octavi van ser assassinats, mentre que Solutor va aconseguir fugir, però quan el van capturar el van decapitar. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

S’asseurà en el seu tron gloriós i destriarà la gent els uns dels altres.

(Mt 25,31-46)