Què es pot fer perquè una Església sinodal sigui també una Església missionera «tota ministerial»?

L’Instrumentum Laboris del Sínode, tant el de la primera sessió com el de la segona, ens ofereix un bast material que ens pot donar les pistes necessàries per a respondre a aquesta pregunta. Ho fa a partir dels documents del Concili Vaticà II, subratllant dos textos que ens poden donar les coordenades necessàries per entendre com bastir aquesta Església missionera tota ministerial. Son el text de LG 10, que ens recorda la necessària relació entre el sacerdoci comú i el ministerial, i AG 2 on ens diu que «L’Església pelegrina és missionera per naturalesa».

Crec, doncs, que si volem avançar en aquesta Església missionera ministerial, hem de recuperar els tres conceptes bàsics que la constitueixen: el laïcat, els ministeris i la missió.

a) El laïcat

Quan parlem de laics, en la perspectiva de la missió,[1] moltes vegades cometem l’error de llegir parcialment LG 31 on ens parla de la missió dels laics, posant només l’accent en el seu caràcter secular, i oblidant que el que els defineix és que han estat «incorporats a Crist pel baptisme i constituïts en poble de Déu […] exercint, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià en l’Església i en el món» (LG 31), ho recordarà també Christifideles laici (n. 15).

Es tracta, doncs, de no oblidar que la secularitat és la característica de tota l’Església, evitant així de definir un concepte de «laic» que només tindria sentit en el binomi clergue – laic, i per tant el laic quedaria condemnat a ésser un no-clergue, sobretot perquè la primacia en l’Església ha estat marcada per el sagrament de l’Ordre, per això ens cal recuperar el sagrament del baptisme.

Si volem una Església «tota ministerial», hem de trencar aquest cercle viciós i no considerar més al laic aïlladament o en relació al clergue, sinó de construir una veritable eclesiologia que s’articuli en la seva varietat de ministeris, carismes i vocacions, de manera que així sigui la comunitat concreta, en tant que organisme viu, la que s’afirma com a subjecte i protagonista de la missió.

Aleshores, ja no hauríem d’especificar laïcat i missió, sinó batejats i missió. Perquè la figura de l’Església ja no és el sagrament de l’Ordre, sinó el compliment de la Missió que deriva del nostre baptisme. I en aquesta missió tots els batejats han de trobar la seva pròpia responsabilitat i el seu propi protagonisme. És el què ens recorda contínuament el Papa Francesc d’una Església en sortida.

b) Els ministeris

Podem entendre, certament, els ministeris instituïts com aquella responsabilitat que reben els laics i que els fa imatge pública de l’Església. Podríem entendre aquí, per exemple, els ministeris de lector i acòlit que s’havien lligat al camí cap al diaconat i també més recentment el ministeri de catequista. Ministeris que estan molt bé, que son ministeris instituïts, però que no ens ha de fer perdre de vista la riquesa dels ministeris en l’Església.

Això ens ho recordava el motu propio Antinquum ministerium, 2. Els ministeris instituïts no esgoten la ministerialidad de l’Església,  que és molt més àmplia i que afecta a tots els fidels, ja des dels inicis de la comunitat cristiana. Perquè els ministeris participen d’un doble moviment baptismal marcat pel què ens diu Sant Pau a 1Cor 12,13: «Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos». Això vol dir que la unció de l’Esperit ens dona d’una banda la condició de pertinença dels fidels cristians a l’únic Poble de Déu, i per tant, el cristià es sent corresponsable de la vida de la seva Església local, però per altra banda, el do de l’Esperit Sant ens envia a la missió. Per això, els ministeris no s’han d’entendre en relació a l’ajuda que es pot donar al sacerdoci, sinó que tenen entitat pròpia. És l’Esperit qui distribueix els carismes en el Poble de Déu per a la seva edificació, i després l’Església el reconeix, l’introdueix i el difon.[2] En l’Instrumentum Laboris de la segona sessió deixa molt clar en els nn. 27-34 aquesta relació que hi ha d’haver entre els membres del Poble de Déu que reben la capacitat d’actuar a través de l’Esperit Sant per el bé de tots (carismes), a través de diferents serveis (ministeris).

c) La centralitat de la missió

No em puc estendre en el punt de la missió, però és evident que el pontificat del Papa Francesc no es pot entendre sense la dimensió missionera. La frase «L’Església no té una missió, l’Església és missió», ha anat calant en el nostre pensament, com es pot veure també en el document de síntesis, bo i recordant també el centenari de Maximum illud i el lema: «Batejats i enviats». No es pot entendre un cristià sense la missió. I justament, per això, no es pot entendre un ministeri a dins l’Església que no sigui missioner.

En aquest sentit, el document de la Conferència Episcopal Tarraconense del 2021: «Esperit, cap a on guies les nostres Esglésies»,[3] ens dona la pauta per a entendre aquest punt. En ell ens recorda que si posem en el centre de la nostra pastoral la missió hem de tenir el coratge de comprendre que els ministeris dels laics han de tenir, primerament, una dimensió exterior, perquè «la missió dels laics no se circumscriu al marc intern de l’Església, sinó que, tal com es llegeix en el capítol IV de la constitució Lumen gentium del Concili Vaticà II, el seu marc propi és el món. Els laics són cridats a treballar en l’ampli camp que és el món i en el qual cal sembrar les llavors del Regne (cf. Mt 13,38). […] Caldrà, doncs, immergir-se en el món i contribuir a l’elaboració de nous paradigmes, auscultant els batecs de les societats globals».

I així, un cop delimitats els termes, és molt més senzill respondre a la pregunta. Què hem de fer? Doncs recuperar el laïcat, els ministeris i la missió. Com fer-ho? Doncs un dels camins podria ser recuperant en la nostra Església una veritable Espiritualitat Missionera, que vol dir, recuperar una vida segons l’Esperit a l’interior de les nostres comunitats. Vol dir recuperar el nostre baptisme en tota la seva plenitud, d’un baptisme que no ens envia a l’Església sinó que ens envia al món, cadascú amb el seu carisma propi a través de diferents ministeris.

[1] Bueno de la Fuente, Eloy, «El laico misionero. Una aproximación teològica»,  Misiones Extranjeras 187 (2002) 5-19.

[2] Papa Francisco, «Laicado y ministerialidad en la Iglesia sinodal», en la Segunda Asamblea Plenaria del Dicasterio para los Laicos, la Familia y la Vida (22/04/2023).

[3] Els bisbes de Catalunya, Esperit, cap a on guies les nostres Esglésies? Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense del 1995, Barcelona: Claret 2021