Proverbis i dites

Tot tractant de conèixer la realitat africana, descobrirem que té tantes coses per ensenyar-nos… són tantes les coses que ignorem referent a certes realitats d’aquest continent que, fins i tot, ens pot arribar a fer-nos sentir vergonya.

Agafem una realitat senzilla, humana, palesament lògica: els proverbis. Les dites d’un poble que reflecteixen amb senzilles pinzellades la saviesa tradicional d’una inusitada profunditat. Deixem que s’apropin a nosaltres.

Podríem multiplicar-les fins a l’infinit, perquè en pobles de marcada tradició oral abunden aquestes expressions. Les que citarem aquí estan tretes d’un petit llibret: «Proverbios de Sabiduría» que en recull una excel·lent selecció.

Fen referència a Déu, tot sovint aquests proverbis resulten aclaparadorament clars i descriptius:

«Déu en persona espanta les mosques de l’animal que no té cua»

Així s’expressen els Mina de Togo tot fent referència a una providència de Déu, fora de tota discussió. Les conclusions les podem elaborar nosaltres mateixos, però sí que necessitem veure allò de l’Evangeli: «No estàs lluny del Regne de Déu».

A Burundi sentirem dir:

«Quan vagis a rebre quelcom de Déu, presentat amb les mans obertes»

Déu no és garrepa, dona amb abundància. La mesura la posem nosaltres perquè no obrim prou les mans. Jesús ens recorda que si som capaços de donar, rebrem sense mesura, a vessar.

Alguns pobles de Costa d’Ivori diuen:

«Déu mai deixa buida una boca que ell mateix ha creat»

Què n’és de fàcil acusar de fatalistes alguns pobles, mentre correm a apuntar-nos a la llista dels providencialistes! Recordem que el sentit de compartir amb els altres resulta fonamental en la mentalitat de molts pobles africans. Arrancant d’aquest punt, el fet de compartir també podrà veure’s com la resposta de Déu als ocells i als lliris del camp, que no sembren ni teixeixen, però sempre van vestits.

A la gran illa de Madagascar, el poble Malgaix ens recordarà:

«És millor ser culpable als ulls dels homes, que no pas als de Déu»

Sense fer gaire esforç ve a la ment el Jesús que a la pecadora pública, acusada pels homes, l’acomiada amb un «Jo tampoc et condemno, ves en pau».

Anem acabant. A Rwanda, al bell cor de l’Àfrica, els Rundi comentaran:

«Déu t’ha donat un fill, però no l’educarà en lloc teu»

Ni el fatalisme ni la deixadesa tenen justificació. No tinguem la pretesa de creure que Déu ho farà tot, perquè sí. El compromís personal resulta tan important com la Providència.

Ens aturem aquí.

Ha estat un breu tast per fer-nos conscients que la trobada serà en un punt equidistant. I a aquest punt li podem donar un nom: Església. Un poble que va sentir parlar de la Bona Notícia amb referències al blat, els peixos, els ocells, no estava lluny dels pobles que encara viuen les realitats de la natura amb senzilla espontaneïtat. Sense afanys paternalistes, romàntics o de condescendència.

Simplement obrint els ulls i compartint, com a expressió d’un donar i un rebre al mateix temps.

Antoni Calvera Pi – In memoriam (1946-2021)