La paraula infància ve del llatí “infans”, que vol dir el que no parla o el que no pot explicar-se. Curiós, perquè els infants fins fa relativament poc eren ben invisibles en la societat. És a partir de la revolució industrial, que es parla de «la protecció de la infància». Les lluites pels drets dels obrers fan que es comenci a parlar de com protegir aquest col·lectiu, regulant el seu treball (horaris, condicions) i la seva educació. A finals del s. XIX, es va prohibir a Anglaterra el treball infantil per primer cop, i no va ser fins al 20 de novembre de 1989 que l’assemblea general de l’ONU va aprovar Els Drets dels Infants, declaració on es reconeix el nen com a subjecte de dret, com a persona i com a ciutadà.
Un llarg camí recorregut, ardu, amb moltes dificultats. I en el qual l’Església, també ha tingut un paper molt important. Institucions, congregacions, ordes i un nombrós col·lectiu d’homes i dones, religiosos i laics que han posat la seva vida al servei dels més petits.
En una societat on sembla que els infants estan més «protegits» que mai amb lleis, pactes i acords, es dóna el contrasentit que són els més vulnerables, els més febles, els més dèbils. Infants dels països pobres i dels que estan en vies de sortir-se’n, infants del dit 4t mon, infants migrants, i també infants del món desenvolupat.
En els països pobres, els infants són vulnerables per la pobresa, la fam, les malalties, al tràfic de persones, la manca d’accés a l’educació, per abusos de tota mena… En els països anomenats rics, els infants són vulnerables per la hipersexualització en els mitjans de comunicació, per la sobreprotecció, per la societat de consum, per la manca de referents familiars i socials. Es podria fer una llista ben llarga.
En aquesta societat globalitzada, instrumentalitzada per les xarxes socials amb tot el que comporten de despersonalització i pobresa de relacions personals profundes, amb una religiositat i espiritualitat poc present en el dia a dia, l’Església (l’Església som tots!) ha de rellegir els signes d’aquest temps que vivim per donar una resposta entre tots des de l’Evangeli.
Em ve al cap la imatge de l’Església com a Mare; com a mare que acull, que acompanya i que guia, amb un amor infinit i gratuït, des del respecte a la persona i a la llibertat com a fills de Déu. Com a comunitat de creients hem de donar als infants el millor entorn possible per al seu desenvolupament físic, afectiu i social. És el nostre deure i el seu dret.
«Deixeu que els nens vinguin a mi, no els ho destorbeu!» Mc. 10,14
Aquestes paraules de Jesús marquen el nostre camí com a Església en referència als infants.
Jesús va trencar molts motlles. Un d’ells era el de fer-se acompanyar per aquells més febles, més desafavorits, més rebutjats per la societat del seu temps: dones, malalts i nens. I sembla que a la humanitat ens costa, encara ara, tenir presents aquestes persones com a membres de ple dret, reconeixent la seva dignitat humana; que Jesús ja reivindicava fa més de dos mil anys.
