Un amic em comentava que, amb la seva dona, van riure una bona estona quan van llegir a través de les xarxes socials un article titulat quelcom com ara “La dimensió martirial del matrimoni cristià”. Pel que sembla, l’escrit posava en valor la part ascètica de la relació matrimonial i la inherent càrrega de paciència que comporta el fer camí plegats en una opció d’etern recorregut o, si més no, pel tram visible de la vida, “fins que la mort ens separi”. Portat a l’extrem, costa imaginar una parella que, de bon matí, se saludi amb un “Bon dia, amor meu, com vols que et martiritzi avui”? Però s’entén que no va per aquí la cosa, perquè el sadomasoquisme més val reservar-lo per ens de ficció com les “Cinquanta ombres de Grey”. Així doncs, parlar de “dimensió martirial”, d’entrada, no té bona premsa però quan vinculem el mot amb el seu sentit original, que significa testimoni, la perspectiva pot ser ben diferent.
Quan parlem de dimensió martirial de l’acte educatiu no es tracta de demanar als docents de les escoles cristianes que siguin una mena de “superherois de la fe” disposats a entrar a l’aula com qui accedeix a ser devorat per un alumnat feréstec davant tota explicitació de caràcter religiós en el circ de l’entreteniment educacional, malgrat sigui una situació que hem de reconèixer també com actual fins i tot en algunes escoles cristianes. Ser màrtir és educar des d’un compromís que no equival a respondre a una ideologia determinada -com qui insereix un agent educatiu que actua a mode de “comissari polític” vetllador de la identitat i el projecte del centre- sinó, més aviat, és crear un vincle i oferir-se en l’acompanyament personal en una relació entre docent i discent que és, encara que asimètricament, recíproca. És només a través d’aquest –reconeguem-ho, sovint incòmode i feixuc– “caminar plegats”, o el que en terminologia eclesial actual podríem anomenar com “edusinodalitat”, que es pot arribar a donar el cas d’un desvetllament dels ulls de la fe i que l’alumnat, a mode de deixebles d’Emmaús, podrà adonar-se d’allò de “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24,32).
Pels afeccionats al món literari Tolkià, fer camí plegats ressona internament a estar disposat a sortir de “La Comarca”, del valuós refugi cultural i relacional del ser. Semblantment, la dimensió martirial de l’educació també demana per part del docent estar disposat a entomar la incertesa que hom trobarà en aquest acompanyament a l’alumnat així com a prendre consciència que aquesta “aventura” de l’educació “va amb ell”, el fa ser qui és, i no el deixarà indiferent.
Diu el papa Francesc que ens cal avançar en una “educació en sortida”, no pot ser d’altra manera si fixem els ulls en aquell rabí-mestre itinerant de Palestina que és el referent obligat per tota escola cristiana. Ara bé, educar “en sortida” no vol dir deixar la motxilla ni el bagatge cultural, com tampoc els continguts que portem incorporats en la nostra manera de ser, pensar i actuar. No podem sortir de casa pel matí fent un resset absolut amb la persona que érem ahir. Precisament, una educació martirial, per tal que esdevingui veritablement testimonial, no pot ser neutra perquè, aleshores, el docent resta com un acompanyant mut; com una presència fantasmal que no aporta res al viatge ni es vincula amb els companys. Cal deixar “La Comarca” però, alhora, tots els herois dels escrits Tolkians, per seguir amb la comparança, porten inserit l’amor per un arkhetopos que traspua en les seves aventures. Educar des de la dimensió martirial és, també i si més no, no oblidar l’enyorança pels propis llocs de sentit.
Finalment, donem la paraula al P. Lluís Duch OSB, que remarcava així la importància del testimoniatge –no només en l’àmbit educatiu!– en una societat ferida de desconfiança: «Estem convençuts del fet que, especialment des d’una perspectiva religiosa, el testimoniatge ens ofereix l’única possibilitat de tornar a establir vincles familiars, cívics i religiosos basats en la confiança»[1]
[1] Duch, Lluís. La crisi de la transmissió de la fe. Barcelona: Cruïlla i Fundació Joan Maragall. 2008
