L’obra del jesuïta francès Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955) és prolífica i eclèctica, perquè abasta des de les ciències (era paleontòleg), la filosofia i la teologia, fins l’espiritualitat. Els seus escrits són expressió i reflex del seu pensament, que aborda una multiplicitat de temàtiques, el nexe comú de les quals és que segueixen el fil conductor de les seves intuïcions fonamentals.
El pensament de Teilhard se centra en la convicció que vivim en un univers que canvia de manera irreversible. La intuïció fonamental de Teilhard de Chardin és que hem d’entendre l’univers com un sistema, com una totalitat que està sempre arribant-a-ser (in fieri). Aquesta cosmovisió parteix de la seva intuïció que tot el que és material, humà, immanent apunta, creix, evoluciona cap a l’espiritual, l’ultrahumà, el sobrenatural, el metafísic, el teològic, el diví… per una tendència a la unitat moguda per l’amor.
Teilhard va ser un dels primers pensadors catòlics que va veure que això implicava una visió completament nova de la naturalesa, a causa de l’evolució científica, que planteja una nova perspectiva sobre la creació, i així va ser el primer a introduir la idea d’evolució en la teologia catòlica en el primer terç del s.XX.
La seva intuïció era més mística que científica, perquè estava basada en el fet que el món en què vivim està en estat d’evolució dirigida cap a un punt de consumació: Déu. És així com Teilhard arriba a forjar una visió còsmica (i cristocèntrica) d’un món en evolució. Una evolució que fa que la realitat es projecti cap al futur, que creixi cap a una forma perfecta, es faci més complexa i convergeixi cap a alguna cosa encara imprevista. Així, per a Teilhard de Chardin, el concepte d’evolució transcendeix el discurs purament científic.
En efecte, Teilhard defensa un evolucionisme teleològic, finalista. Considera que l’evolució còsmica és la conseqüència d’un dinamisme intrínsec de la naturalesa, potenciat per l’acció creadora de Déu, que es desenvolupa des de les partícules materials més simples, a través dels éssers vius (biosfera) cap a la dimensió conscient de l’ésser humà (noosfera), al llarg de la línia d’augment de complexitat i interioritat o espiritualitat. Segons Teilhard, en aquest moviment evolutiu de la matèria, els sistemes integren en una unitat un nombre cada vegada major d’elements, fins a arribar a un grau més elevat de consciència i un increment de la dimensió espiritual.
Darrere d’aquesta concepció hi ha el que Teilhard anomena “el poder espiritual de la matèria”, que permet a la matèria mateixa arribar a ser la matriu de l’esperit; i al seu torn, l’esperit, ser un estat superior de la matèria. De manera que el punt de convergència on es realitza la unificació de la noosfera i on troba la seva culminació (el Punt Omega) ha de ser hiperpersonal. Aquest Punt Omega, personal i transcendent no és solament un focus passiu cap al qual tendeix tota l’evolució, sinó, al contrari, un pol actiu que ho atreu tot cap a la unificació amb ell, i Teilhard ho identifica amb Crist.
En definitiva, la importància de Teilhard per al nostre món d’avui és que es va adonar i va subratllar que l’evolució és més que una mera hipòtesi o un simple mètode, és una dimensió de l’univers, com més tard afirmarà el Papa Joan Pau II, donant-li la raó en això, i –no sense esforç, obstacles i sofriment– va aconseguir introduir la cosmovisió evolutiva en la teologia catòlica en la segona meitat del s.XX. Així, el pensament i les obres de Teilhard de Chardin van ser una inspiració per al futur Concili Vaticà II. Avui Pierre Teilhard de Chardin continua inspirant la teologia, la filosofia i l’espiritualitat actual, més enllà de la pertinença a una confessió religiosa concreta.
Dr. Ricard Casadesús i Castro
