Una dona jove, de 27 anys, convidada per un amic acudeix com a objecte d’estudi de les seves mans a unes sessions d’un curs impartit per Julius Spier, un psicoquiròleg alemany de 53 anys, que feia poc havia obert consulta a Amsterdam, fugint del nazisme. Li impacta tant la personalitat del mestre que grava en la seva memòria de manera indeleble la data de la trobada: 3 de febrer de 1941. Demana iniciar amb ell una teràpia. Entre les prescripcions que rep destaca la redacció d’un diari, que ocuparà deu quaderns. Es conserven tots, menys el setè, que no ha estat trobat. Cal afegir les seves cartes. Gràcies a aquests escrits extraordinaris i fascinants, tenim accés al món psicològic i espiritual d’aquesta dona jove anomenada Etty Hillesum, que morirà el 3 de setembre de 1943 al camp de concentració d’Auschwitz.
Etty manté amb el seu terapeuta una relació apassionada i complexa, de vegades tempestuosa. A les pàgines del seu diari, aprofundeix sense concessions en els replegaments més íntims del seu ésser, aborda multiplicitat de temes (psicologia, literatura, sexualitat, relacions, família, vida espiritual…) i analitza a fons els seus estats anímics. A poc a poc, va posant ordre en el seu món interior caòtic i egocèntric. Les seves anotacions destil·len sinceritat i frescor. Els seus valors afloren gradualment i reflecteixen una espiritualitat creixent i una recerca constant de la seva relació amb Déu. Capta amb nitidesa la riquesa de compartir experiències interiors: «Quan algú continua treballant en el seu propi desenvolupament i no s’avergonyeix de contar-se’l a altres, per molt infantil que pugui semblar, està contribuint també al desenvolupament d’aquestes altres persones» (12.01.1942). Etty llegeix autors com Dostoieski i Rilke, de qui copia alguns fragments, com «Tracti d’estimar las pròpies preguntes» (20.02.1942). Gràcies a la contribució de Spier, adquireix una dimensió més espiritual d’aquests autors i incorpora la lectura de la Bíblia i de sant Agustí.
La seva relació amb Déu va adquirint trets de profunda intimitat i d’un misticisme que s’entronca en la realitat quotidiana i social d’una època convulsa. Agenollar-se simbolitza la força de la transformació: «Quina història més curiosa la meva: la de la noia que no sabia agenollar-se. O amb una variació: la de la noia que va aprendre a resar. És el meu gest més íntim, més íntim que el que tinc quan estic amb un home. ¿No és potser impossible abocar tot l’amor que es té en una sola persona?» (10.10.1942).
No es tracta d’una confiança còmoda i buida en què Déu resol els nostres problemes. Etty té clar que no s’està a les urpes de ningú si s’està als braços de Déu. (12.07.1942), Aquest text del dia anterior ho confirma: «No em sento a les urpes de ningú, només em sento als braços de Déu, per dir-ho bellament. Tant ara que estic asseguda davant d’aquest volgut i entranyable escriptori, com dins d’un mes en una habitació buida al barri jueu o potser en un camp de treball sota la vigilància de les SS., crec que sempre em sentiré als braços de Déu. I podran destruir-me físicament, però res més. I tal vegada sigui víctima de la desesperació i de les privacions que ara soc incapaç d’imaginar ni en les meves fantasies més ombrívoles. I, no obstant, tot això és molt poc si es mesura amb la incommensurable amplitud de la confiança en Déu i la meva capacitat de viure interiorment». (11.07.1942).
Etty viu temps de carestia, de persecució als jueus, de confinament, de camps de concentració… No fuig, s’enfronta. No s’enfonsa, resisteix. És conscient dels horrors que li toca viure. «Són temps angoixosos», escriu. I afegeix aquesta pregària: «Cada vegada tinc més clar: que no pot ajudar-nos, sinó que som nosaltres els que hem d’ajudar-te a tu i d’aquesta manera ens ajudarem a nosaltres mateixos. I l’única cosa que podem salvar d’aquests temps i l’única cosa que veritablement importa és un trosset de tu en nosaltres, Déu meu. I tal vegada puguem col·laborar a descobrir-te en els afligits cors d’altres persones (…) No et demano que ens retis comptes, som nosaltres els que haurem de respondre davant teu algun dia» (12.07.1942).
Moments abans de l’ascensió de Jesús, els que hi són reunits li pregunten: «Senyor, ¿és en aquest moment quan vas restablir el Regne d’Israel?» (Hec 1,6). Jesús no es deixa atrapar pel control del temps dels seus deixebles. Per això els indica que aquesta preocupació no és de la seva incumbència. La seva proposta és una altra: «Rebreu la força de l’Esperit Sant, que vindrà sobre vosaltres, i sereu els meus testimonis a Jerusalem, a tota Judea i Samaria, i fins als confins de la terra.» Etty, en el seu últim quadern, formula la pregunta en sintonia amb la resposta de Jesús: «Haurà de quedar algú per donar testimoniatge més endavant que Déu va viure fins i tot en aquests temps. I per què no hauria de ser jo aquest testimoni?» (27.07.1942).
