Doncs sí, una dona més que, amb la força de l’Esperit, va tirar endavant una obra que no se li presentava pas gaire fàcil, com sol passar amb totes les obres importants i una mica més encara si d’un dona es tracta. El mateix va passar amb Mary Ward (1585-1645).
Per això que en la nostra genealogia hi ha de tenir un lloc important pel que ha significat en el llarg procés de reconeixement del treball de les dones a l’Església, si fem cas al que d’ella van dir les seves seguidores: “treballava pel Regne de Crist amb recursos que els barons “savis i prudents” no podien arribar a tolerar en les dones evangelitzadores”, una intolerància que la va posar a prova en moments en què havia de defensar davant la Cúria la seva fe i la fundació de l’Institut de la Benaventurada Verge Maria (IBVM), que també perillava.
Gràcies a Urbà VIII es va lliurar de caure sota les urpes de la Inquisició, acusada de rebel·lió, heretgia i desobediència. No li va ser fàcil, però finalment va quedar lliure de les acusacions i va seguir el seu camí. Una vida gens plàcida; quan definitivament es va establir a Londres, hagué d’abandonar-la a causa de la guerra civil. Va morir a la seva casa de York l’any 1645.
¿Qui és Mary Ward? Una dona nascuda al comptat de York, de família noble, el mateix any en què es promulgà la llei d’expulsió dels sacerdots catòlics. Aviat va experimentar en la pròpia família la repressió anglicana pel fet de mantenir-se en l’obediència catòlica. De jove entrà a les clarisses, però no semblava aquest el seu lloc i atreta per l’orientació jesuítica, obedient a la inspiració de l’Esperit, fundà la IBVM quan només tenia uns 25 anys. Un Institut apostòlic, sense clausura, amb una superiora General i que només dependria de l’autoritat del Papa.
Pel regne de Déu i per Anglaterra, l’Institut es posa al servei de l’educació de les nenes, riques i pobres, amb la clara intenció de donar suport a la fe catòlica, en el marc d’un Església que estima, la fa patir, l’ obeeix i sempre li serà fidel.
Funda centres d’ensenyament al continent, també a Roma, sempre lluitant contra la penúria econòmica i les pressions. Cardenals italians s’esforcen per tancar les escoles. Molts no accepten la creació de congregacions femenines fora de la clausura; Trento no ha passat en va, i les religioses hi surten perdent. ¿Com podia gosar aquella dona no acatar la disciplina de la clausura femenina? I així es van tancat les instal·lacions italianes (1625).
Luter, Enric VIII, Roma, reformes i contrareformes….¡uf!,¡Quanta fe es necessitava!, però Mary Ward no es desanima i segueix endavant. Obra escoles a Munich, Viena, Bratislava, Praga…., mai lliure de disputes i negociacions papals. Finalment Urbà VIII (1628) ordena el tancament de totes les cases de l’Institut per no acceptar la clausura i ella sempre sota la sospita d’heretgia i rebel·lió. Es tracta d’un tancament exemplar per a escarment de totes les organitzacions femenines titllades de “jesuïtesses” que havien sorgit a Bèlgica i a la zona del Rin.
Finalment, el Sant Ofici declara que Mary Ward està lliure de tota sospita. Han passat anys, la salut se’n ressent, ha arribat el seu moment, torna a Anglaterra, on mor al 60 anys.
Sacrifici, lluita i pregària no van ser en va, tot el que la Congregació va fer va suposar un gran avenç en l’educació de les dones i un bon treball en l’Església catòlica. Una congregació arrelada i compromesa en el món que li va tocar de viure, ferma, perquè estava ben fonamentada en les tres “gràcies” d’influència ignasiana:
- L’obra de Déu com a fi.
- L’apostolat en el món com a medi.
- L’orientació total envers Déu en el marc de llibertat, Justícia i Veritat.
