El testimoni d’Omelyan Kovch

El dia 9 de gener de 1999, el Consell jueu d’Ucraïna proclamava un prevere greco-catòlic, Omelian Kovch, “Just d’Ucraïna”.

Els anys on visqué Omelian, Ucraïna Occidental era part de l’Imperi Austro-Hungarès, i Europa veía l’agonia dels imperis i el naixement de l’Alemania nazi amb tot el caramull de canvis radicals en el món polític i ideològic del passat.

És en aquesta época turbulenta que Omelyan Kovich visqué i morí, en el moment en que el nazisme i el comunisme s’anaven escampant per Europa.

Omelian Kovch nasqué al si d’una família pagesa el 1884 a Kosmach, als Càrpats. Son pare era prevere i sa mare també era filla d’un prevere. A casa seva tenia un germà que va ser prevere, i tres germanes esposes d’altres tants preveres. També dos fills seus, Serhiy i Myron, serien ordenats preveres. Ja sabeu que, com en les Esglésies orientals, l’Església greco-catòlica, segueix la mateixa tradició d’ordenar homes casats. Després dels estudis del que en diríem el nostre batxillerat, Omelian, fent camí en la seva vocació sacerdotal, estudià sis anys d’estudis eclesiástics a Roma.

Abans de l’ordenació de diaca, es casà amb Mariya Anna Dobrianska, amb qui tingué sis fills; rebé el presbiterat el 1911. L’any següent  era rector de Kozarec (avui Bosnia i Herzegovina). Els seus el  feligresos eren emigrants ucranians pobres, per això el pare Omelian i sa familia vivíen en condicions moltíssim difícils. Fou capellà de l’exèrcit en la guerra- ucraniana-polaca (1918-19). Al llarg dels anys de guerra, el pare Kovch mantingué ferma la seva fe i esperit patriòtic en el servei espiritual dels soldats. Junt amb altres soldats fou fet presoner pels bolxeviscs; conduits en un tren al lloc d’execució, un soldat rus l’alliberà dient-li: “Pare, no oblidi pregar per mi”.

Presoner també dels polacs va atendre malalts i ferits fins el final de la guerra entre Ucraïna i Polònia el juliol de 1919.

El 1922, Omelian rebé una parroquia al petit poble de Peremysliany  poblat per ucranians, polacs, jueus, gitanos i fins i tot algunes famílies alemanyes. A pesar de l’hostilitat entre aquests pobles, la majoria d’ells vivien en un ambient pacífic i tolerant, respectuosos de les tradicions i rites dels altres. Així, quan la comunitat cristiana celebrava una festivitat religiosa important, els jueus tancaven les tedes i feien un dia lliure, i el mateix els cristians en qualsevol festivitat jueva.

Entre guerres tenia cura de la parròquia, ajudant els pobres i necessitats, participant en activitats comunitàries lluitant contra la “polonització”. Així fundà un Narodny, (casa del poble) on poder-se reunir i celebrar les festes, amb una sala de lectura, on els viletans es reunien per llegir i discutir diferents temes;  un grup de teatre, una escoleta infantil, fins i tot un Bank amb la finalitat de que la comunitat pogués tenir una certa independència financera. Animava els seus feligresos a defensar els seus drets davant les autoritats polaques. Després d’un sermó, el pare Omelian va ser arrestat i tancat a la presó durant dues setmanes.

Les autoritats pollaques veieren com una amenaça les activitats d’Omelian en favor dels seus  feligresos. D’aquí que entre el 1925 i el 1935 casa seva fou escorcollada més de quarante vegades, arrestat i empresonat.

El pare Omelian i la seva su esposa coneixien prou bé les famílies pobres i necessitats de la población; la gent sabia que a la casa del seu rector tenien la porta oberta i taula parada per a ells, i , lloc d’acollida pels orfes.

El 22 de juny del 1941, l’xèrcit alemany entrà a Ucraïna, iniciant una altra etapa de persecució, repressió i esclavització. Els nazis ocuparen el lloc dels maleïts bolxevics, però no pensaven restaurar ni l’Estat polac ni l’ucraïnés. Ucraïna seria una colònia del Tercer Reich, i els seus habitants treballadors esclaus dels nous amos.

El setembre del 1941 un grup de soldats alemanys SS tancaren les portes de la sinagoga del poble, hi tiraren bombes incediàries contra els fidels que hi eren reunits, i rodejaren l’edifici amb tropes i armes. Un testimoni recordava com el rector de la parroquia llatina i altres persones van anar al pare Kovch i li digueren que la sinagoga era en perill. Kovch que parlava alemany anà correns a la sinagoga cridant que el deixassin entrar a l’edifici. Impressionats per aquest coratjós capellà abandonaren la zona, i el pare Kovch obrí les portes i començà a treure gent de l’edifici encès. Entre ells hi havia un rabí de Nelz, que visitava la ciutat.

Com altres llocs, el 1942, els alemanys crearen un guetto pels jueus de la regió, des d’on eren deportats als camps d’extermini.

Tot i els perills i dificultats evidents, el pare Omelian es mantingué fidel a la seva vocació i valors morals. Començà a organitzar diferents estratègies per acollir jueus i ajudar-los a fugir. No es sap ben bé com a què de jueus va amagar en diferents llocs, i com a què en mantingué en vida organitzant lliuraments de menjar i roba on es trobaven amagats. Gràcies a certificats falsos de baptisme un bon nombre s’escaparen de la mort.

A finals de desembre del 42 fou cridat per la Gestapo. El pare Omelian era conscient de que la cosa no acabaria bé. Tot i saber el que li passaria, continuà servint a Déu i els germans. La seva esposa Maryna, va escriure:El P. Kovch a Lviv, es va vestir, posà les claus sobre la taula i em demanà que digués als nois que es mantinguessin dignes. No van anar a la Gestapo a demanar l’alliberament”. Va ser detingut i torturat a la presó del carrer Lontskoho. Per deixar-lo lliure li posaren una sola condició: comprometre’s per escrit a deixar d’ajudar els jueus. Omelian s’hi negà en rodó.

A un oficial li respongué: “Ets un oficial de policía. És el teu deure buscar criminals. Per favor, deixa els assumptes de Déu en mans de Déu”. La Gestapo continuà interrogant-lo i torturant-lo, però ell no es va doblegar.

El 1943 l’administració alemanya nazi envià Omelian Kovch al camp de concentració de Majdanek; li fou assignat el número 2399. En una carta dirigida a  la seva familia i al metropolità Andrei Sheptytsky el P.Kovch va escriure: “Comprenc que maldeu d’alliberar-me. Però us demano que no faceu res. Ahir aquí mataren 50 persones. Si no estigués aquí, ¿qui els ajudaria a soportar aquest patiment i entrar a l’altre món? Deixarien nostre món amb els seus pecats, en una profonda desesperació que es llença sobre aquest infern en la terra. Però ara, se’n van amb el front ben alt; els seus pecats quedern arrera. Creuen el pont amb alegria al cor i tranquilitat als seus ulls”. Omelian creïa que el seu lloc era entre els condemnats a mort, on millor portaria a terme la seva missió. En una altra carta escrivia: “Dono gràcies a Déu per la seva benvolença amb mi. A més del Cel,quest és l’únic lloc (el camp de concentració), on m’agradaria estar. Aquí tots som iguals: polacs, jueus, ucraïnesos, russos, letons i estonis. Soc l’únic sacerdot aquí. No puc imaginar el que passaria aquí sense mi. Aquí veig a Déu, que és el mateix per a tots, independentment de les moltes distincions religioses que hi ha entre nosaltres. Talvegada les nostres Esglésies sien diferents, però són governades pel mateix Déu totpoderós. Quan celebro la Divina Litúrgia, tothom es reuneix per pregar… Preguen en diferents idiomes, ¿però es que Nostre Senyor no entén tots els idiomes? Moren de diferentes maneres i jo els ajudo a creuar aquest pont. Això no és una benedicció? No és aquesta la millor corona que el Senyor podría posar sobre el meu cap? Dono gràcies al Senyor mil voltes al dia per enviar-me aquí. No li podria demanar altra cosa més.

No et preocupis i no et desesperis pel meu destí. En canvi, alegra’t amb mi. Preguin per les ànimes d’aquells que crearen aquest camp de concentració i aquest sistema. Ells són el qui necessiten les nostres pregàries… Que Déu tengui misericordia d’ells”.

Les terribles condicions del campament van trencar finalment la salut del pare Omelian. Va morir el 25 de març de 1944, uns mesos abans de l’alliberament de Majdanek. La causa oficial de la mort va ser la insuficiència cardíaca. El cos del sacerdot ucraïnès, com milers d’altres, va ser icinerat en un dels crematoris del camp.

Tanmateix, la memòria dels justos perdura. No es pot destruir tan fàcilment com els seus cossos.

El papa Joan Pau II el beatificà a Lviv el 27 de juny del 2001.