Fratelli Tutti: dues espiritualitats en bona complementarietat

La nova encíclica del papa Francesc ens proposa una «forma de vida amb sabor a Evangeli», com volia sant Francesc d’Assís en qui s’inspira. Ens invita a un amor sense fronteres, inclusiu. Perquè estimar així dóna sentit al viure i fa feliç. Amb un llenguatge directe i contundent no sols vol denunciar sinó també ajudar a construir.

La Paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37): aprendre a fer-se proïsme

Qualsevol persona pot deixar-se interpel•lar per aquesta Paràbola, doncs resumeix l’essencial de la condició humana i és fàcilment aplicable avui. No parla en abstracte sinó en concret. Presentada a la manera de les contemplacions ignasianes dels Exercicis Espirituals, ens invita a posar-nos en la pell dels personatges, ajudant a fer emergir el millor de cadascú (57). Es pot perfectament aplicar a institucions i ideologies.

El relat ens revela allò que sovint oblidem: estem fets per estimar i, estimant, assolim la plenitud. Per tant, «no és una opció possible viure indiferents davant el dolor, no podem deixar que ningú es quedi als marges de la vida«. Ens ha d’indignar fins a fer-nos sortir de la nostra indiferència i implicar-nos, millor si no és en solitari. «Això és dignitat» (68).

Jesús ens invita a fer-nos proïsme d’aquell qui ens necessita. I a anar ampliant el cercle fins a donar a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de traspassar prejudicis, barreres històriques i culturals i interessos (83). La fe cristiana dóna al reconeixement de l’altra la consciència que Déu estima a cada ésser humà amb un amor infinit; això li confereix una dignitat infinita (85). I en cada germà abandonat el cristià serà invitat a reconèixer el mateix Crist (Mt 25).

Espiritualitat franciscana, però també ignasiana

Fratelli tutti té una clara inspiració franciscana, com explicita el Papa Francesc; però, en bona complementarietat, s’articula amb l’espiritualitat ignasiana, que amara també el text. Hi destaca la urgent necessitat que de les paraules es passi a les concrecions pràctiques. Perquè «l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules» (Exercicis Espirituals 230, n. 1).

Les transformacions proposades són de gran envergadura: han de començar amb un canvi personal –en cristià conversió-, però necessitaran la participació dels grans actors econòmics i polítics. Les possibilitats de compromís són immenses. I la Paràbola pot també il·luminar-nos per decidir de qui fer-nos proïsme i com i des d’on actuar, posant en joc l’amor polític-social (=caritat política). Aquí entra en acció quelcom tan ignasià com el discerniment, que posa la intel·ligència i la raó al servei de l’amor perquè pugui ser més eficaç. Cal prendre bones decisions des d’una llibertat no egocèntrica, tenint en compte la sort dels últims. En tot podem estimar i fer del nostre servei, donació als altres.

L’espiritualitat ignasiana es percep també en els diferents equilibris entre local/global, individual/social, personal/institucional, en la seva articulació i en l’èmfasi posat en la cultura de l’escolta i de posar-nos en el lloc de l’altre, com a éssers corresponsables. La forma de ser solidaris esdevé llavors lluita contra les causes que fan inhumà el nostre món.

Un cant coral

Llegint aquesta encíclica tothom es pot sentir concernit, perquè per a tots hi ha un lloc per implicar-se, segons les capacitats (els dons) rebudes, posades al servei de tots. És hora de construir entre tots, un «nosaltres» inclusiu que abraci el món sencer. Que la música de l’Evangeli no deixi de vibrar dins nostre i s’expressi amb confiança en un cant humà coral: les mil i una formes de concretar l’amor fratern.