Rics i pobres: la veu dels Pares (i 2)

Gregori de Nacianzè (329-390) a l’època dels estudis féu amistat amb Basili. Aquest, en la seva política eclesiàstica el nomenà bisbe de Sasimes, sufragània de Cesarea, consolidant la seva posició metropolitana. Gregori era més una ànima més sensible que pastor, més contemplatiu que un home d’acció. Jugà un paper determinant a Constantinoble, en restablir-hi l’ortodòxia. Orador de fama a la seva època, que podem veure en els seus Sermons que ens mostren la seva natura fervent, i d’una excepcional sensibilitat, basta llegir la seva Homilia 14 “Sobre l’amor als pobres” pronunciada segurament a Cesarea, el 373, d’on era bisbe el seu amic Basili, un dia de festa, on devia atreure multitud de mendicants amb l’esperança d’aconseguir almoines. El sofriment dóna a la seva predicació accent modern.

Just a l’exordi de l’homilia els deia: “Germans i companys de la meva misèria, ja que tots som pobres, tots tenim fam de la gràcia divina- i les aparents superioritats que fan valer no podria cobrir aquesta veritat— deixeu-vos ensenyar l’amor als pobres, no amb un cor indiferent, sinó pel contrari ple d’aquest entusiasme que us farà guanyar el Regne” (H. 14).

I va fent la llista dels tipus de misèries que pateixen als qui han de prestar-los dels seus béns, exhortava els fidels així: “Ens cal obrir tot el nostre ésser a tots els pobres i a tots els afligits sigui quin sigui el nom de les seves sofrences: (…) Presteu-los de la vostra caritat si en tenen necessitat: les viudes, els orfes, els exiliats, les víctimes d’amos cruels, de magistrats descarats, de recaptadors intractables, de bandits salvatges, lladres ferotges, les persones arruïnades per una confiscació o un naufragi, tots tenen dret a la nostra pietat; aixequen ver nosaltres els rostres implorant com nosaltres mateixos implorem a Déu quan ens manca alguna cosa”. Encara mostrava uns qui eren més desgraciats de tots els qui necessiten més compassió: els leprosos. Són “les víctimes dels ossos segons l’amenaça el profeta (Is 10, 18). A poc a poc els abandona aquest cos que no era res més que dolor, vergonya, engany”.(…), “homes que semblen morts vivents, cruelment mutilats, massa desfigurats perquè se’ls pugui identificar i saber a quina família pertanyen. Són homes? Es tracta més tost de les seves miserables restes. Anomenen son pare, sa mare, el germà, la pàtria per provar de fer-se reconèixer” (H. sobre l’amor als pobres 14). I continuava: “Potser ens volen recordar la nostra fragilitat i deseixir-nos d’aquest amor a les coses sensibles que creiem eternes” i no solament l’ajut ha de ser en diners sinó que “ells vénen perquè tenen necessitat d’escoltar la nostra veu, veure el nostre rostre, o per a rebre algun petit socors dels qui neden en l’opulència; però tots vénen a buscar un poc d’aquesta dolcesa que experimentin a deixar veure el seu sofriment (H. 14, 12).

Gregori de Nissa (335-394) germà de Basili visqué una onada de fugitius a la ciutat d’on era bisbe. Com avui en dia en la nostra societat actual, el món de l’Antiguitat Tardana conegué els seus fugitius: persones que, obligades a “conduir una vida errant i salvatge” foren, en conseqüència, fortament dependents de la beneficència dels altres. La petita població de Nissa va ser un lloc de refugi per a bon nombre de fugitius, i que la població “autòctona” no acceptava sempre de bon grat. En un sermó de Quaresma, titulat l’Amor als pobres (H. 27), Gregori convidava els seus oients a ajudar aquestes persones. Llança una crida per incloure en aquest ajut també a altres pobres: els malalts, els mendicants, etc. Afegeix al seu al·legat la petició de practicar el dejuni amb una ànima pura i atenta a les necessitats de les persones menys privilegiades. “Perquè què és el que el poder ha afegit a la naturalesa? No certament ni el temps ni el privilegi. Tens el mateix naixement, semblant manera de viure; les passions de l’ànima i del cos els dominen igual que a tu que ets el senyor i l’altre sotmès al teu domini: dolors i benestar, alegries i tristors, penes i plaers, ires i temors, malalties i morts.

És que hi ha en tot això alguna diferència entre amos i esclaus? No aspirin el mateix aire pels pulmons? No veuen d’igual manera el sol? No mantenen la seva naturalesa per l’assimilació del menjar? No tenen la mateixa constitució les seves vísceres? No són tots dos una sola pols després de la mort?… digues-me tu que en tot ets igual, quin avantatge en treus de tenir-te per amo, essent home, d’un altre home? Posseeixes –dius- esclaus i esclaves, com si es tractés d’un ramat de cabres o una manada de porcs”. Afirmava com al començament tots és do de Déu, llavors no existia ni meu ni teu, ja que tot és gràcia i benedicció de Déu, i s’oferia a tots per igual la participació del bé, “llavors no es coneixia la passió de l’avarícia, ni perquè un tingués menys odiava a aquell que l’avantatjava, ja que no existia en absolut qui els fos més important”(Homilia VI 4.).

Ambròs (339-397), de família noble romana, estudià dret i retòrica, després entrà en la carrera administrativa. Jove governador de la Ligúria amb residència a Milà, assistí a l’elecció del bisbe que podia ser tumultuosa, la comunitat era dividida entre arrians i antiarrians. De cop, els dos partits es posen d’acord i l’elegeixen a ell, encara catecumen, i a desgrat seu. Fou un pastor complet: doctor, defensor dels pobres, director d’ànimes, buscador de la justícia, missioner. Agustí el descriu “assetjat per la multitud de pobres, fins al punt que es feia difícil arribar fins a ell”. Només hem de dir d’ell sobre els pobres, especialment la seva obra “Sobre Nabot”. A l’inici d’aquest breu escrit ja he presentat la situació social d’aquell moment.

L’obra és una presa de consciència de les més clares, sobre l’origen de la propietat, el bon ús de la riquesa, els drets dels pobres i defensor de la seva eminent dignitat. Esdevingut bisbe es farà seva la causa dels pobres i miserables. En la seva obra Sobre Nabot, la història del rei d’Israel Acab que vol la petita vinya del pobre Nabot, propietat rebuda dels seus pares, i que el rei se la farà seva fent-lo assassinar, en farà un tractat eminentment social que posa en escena el rei i el poble, el ric el pobre. La situació social descrita a l’inici d’aquest breu escrit: la divisió entre els molts rics i els pobres, entre el luxe extrem i la misèria, resignada o agressiva, no hi ha res”. Als grans propietaris que tenen un caramull de privilegis fiscals i en canvi els imposts cauen i aixafen els petits, Ambròs recordarà a aquests acaparadors de béns una veritat cristiana: la terra és donada a tots els homes. Aquest és el rere fons del llibre de Nabot, el pobre; per a la reflexió es fonamenta en la Bíblia i en els orientals, Orígens, i els Capadocis li aporten un dossier de teologia social, ja que tenien els mateixos problemes econòmics i socials que a Itàlia. El principal és Basili que posa llum sobre els grans problemes socials: igualtat territorial de tots els homes, destí dels béns de la terra a benefici de tothom i no d’alguns privilegiats. L’eminent dignitat de la persona humana, exigències socials dels que tenen la riquesa i el poder.

Si el to és mordaç, l’ensenyament d’Ambròs és sempre mesurat i com es pot veure sonarà amb el to de Basili: “La terra ha estat establerta en comú per a tothom, rics i pobres. La naturalesa no coneix els rics, ella ens infanta a tots pobres”. I encara: “Tu ets administrador dels teus béns i no el seu sobirà: “Tu ets administrador dels teus béns i no el seu sobirà, tu que enterres el teu or, tu n’ets el seu servent i no l’amo”. En el comentari sobre els Salm 118, 8. 22 deia: “És injust que el teu semblant no sigui ajudat pel seu company; tant que el Senyor el nostre Déu ha volgut que la terra sigui la possessió comuna de tots els homes i ha donat els seus fruits a tothom. És l’avarícia que ha repartit els drets de possessió. És, doncs, just que aquell reivindiqui com a propi el que ha estat donat en comú a tots els humans?. Que distribueixi la seva part als pobres; no refusi la seva alimentació a aquells amb qui comparteixes un mateix dret.”

L’obra Sobre Nabot ens mostrarà una qüestió central d’un autèntic cristianisme veritablement encarnat de l’Església davant de les realitats terrenal, la riquesa, els diners.

Basti, en acabar aquest text d’Ambròs: “¿Quina diferència hi ha entre el ric que s’engoleix tot el poc que posseeixen els pobres, empès per la voracitat insaciables de la seva avarícia, i el tauró amb el ventre ple de peixos petits? El ric ha de morir i de no res el serviran els seus espolis, ans el contrari, les seves rapinyes detestables el faran més infame. Es pesca el tauró i és una presa inútil. Quants peixos es troben en les seves entranyes i ells mateixos n’hauran devorats d’altres! De la mateixa manera tu, oh ric! Ajuntes als teus béns el producte del robatori d’altres. Un s’havia apoderat dels béns d’un pobre, i tu, en despullar aquest, vas afegir a les teves riques dos nous patrimonis.

T’excuses dient que estàs venjant als desgraciats quan en realitat comets el mateix delicte que aquell a qui castigues i ets més injust que el més injust i és inic i avar que ells; vés alerta que no trobis el mateix final que el tauró: vés alerta amb l’ham i les xarxes. Et creus potent i que no hi ha ningú que se’t pugui resistir. També el tauró presumia de què ningú li llençava l’ham, ni li parava les xarxes i, si succeïa això, les destrossava. I això no obstant, no pogué alliberar-se del trident o caigué en un parany més resistent d’on no en pogué fugir”. (Sobre l’Exameron lib.5, 14).

I al sobre, Nabot deia als qui es pensaven fer almoina als pobres: “No dónes als pobres del que és teu, sinó que li retornes el que és seu”.

Segurament hauria bastat fer un Florilegi de texts d’aquests Pares i no aquest escrit més o menys mal girbat.