Rics i pobres: la veu dels Pares (1)

Les dimensions que se’ns demana per aquest article just ens permet fer una passada per alguns Pares sobre els pobres i la riquesa. No ens podem parar en Climent d’Alexandria en el seu Quin ric es pot salvar?. Tindrà una postura, una resposta més de tipus espiritual tot i que té unes crítiques ben fortes. Pensa que el pobre no solament és objecte d’almoina, sinó subjecte de drets que han estat ferits i als que cal fer justícia. Altres Pares posteriors coincidiran amb Climent: la bondat dels béns en si, però que han estat creats per a ús de tothom, l’igualtat entre tots els homes, el deure de compartir-los fins a arribar a fer desaparèixer la condició del pobre.

En la seva obra El Pedagog afirma que la realitat és “que Déu ha creat el gènere humà per a la comunió i la comunicació” i tot ha estat creat en comú per a tothom “els rics no poden pretendre més que els altres”; Déu ens ha donat la facultat de l’ús, però només fins al necessari, i volgué, per altra part, que l’ús fos comú i és absurd que un de sol visqui entre gaudis, mentre que la majoria viuen en la misèria”. També llença paraules fermes contra els qui amaguen la collita i no dóna a qui passa necessitat; i sense eufemismes diu: “És cosa de burla i fer una gran rialla el fet que els homes emprin els orinals de plata i moixines de vidre…; i aquestes dones, tan riques com insensates, manen fer-se de plata els recipients dels excrements, com si aquesta gent rica no pogués defecar si no és superbament”(Pedagog II, 12: PG. 8, 541).

Em centraré només en un grup de Pares del s. IV-V, que hagueren de viure i exercir el seu ministeri en una situació econòmica i social ben difícil.

En aquell moment l’Imperi romà era esgotat per les seves guerres i les seves conquestes, dificultat deguda a la desmesura d’aquestes realitats, i a més, empobrit demogràficament. La regressió econòmica que s’agreujava i pesava feixugament sobre les classes treballadores en les ciutats i també en el camp. I lluny de posar-hi remei, els poders polítics desenvolupen una fiscalitat, que esclafava sobretot els petits.

A la vegada es formaren immenses fortunes de terratinents; la disparitat dels rics i pobres, dels propietaris i els seus colons era insolent, feria el sentit de la justícia, i era un insult a aquell que ha donat la terra a tots els homes. El que és impactant en la vida econòmica de l’època, és l’absència quasi total de les classes mitjanes: “entre el luxe extrem i la misèria, resignació o amargura, no hi ha res més” deia un dels bisbes. I sant Ambròs podia escriure just començant el seu llibre Sobre Nabot: “La història pel temps és antiga, per la pràctica és de cada dia… ¿qui essent opulentíssim no busca treure el pobret del seu campet i allunyar el pobre de la terra rebuda en heretat dels avantpassats?” (De Nabuthe, 1, 1).

Els Pares Capadocis i Ambròs que rebé la seva influència, tots pertanyeren a famílies benestants i, Ambròs, patrici de naixement, podien conèixer molt bé la condició dels rics i els pobres en el Baix Imperi des de dintre. Podien, per tant, posar el dit dins l’ull d’aquells que només pensaven a enriquir-se sobre l’esquena dels pobres, ells que havien distribuït la seva fortuna als pobres, abans d’esdevenir el seu advocat. Tenien tota l’autoritat per parlar a uns i altres.

Joan Crisòstom (v. 349-+407) serà una de les primeres veus que marcaran el compromís de l’Església en favor dels pobres, i el que colpeix no pot ser l’originalitat del seu discurs sinó la seva radicalitat que li costarà morir a l’exili. També el Boca d’or incitava als seus oients a practicar l’almoina; ell no hi veia solament l’instrument de la redistribució equitativa de les riqueses, sinó també una veritable experiència espiritual que permet retrobar el Crist amb la mateixa dignitat de trobar-lo en l’Eucaristia.

Així la seva dimensió quasi sacramental fa que l’almoina no sigui solament recomanada al ric: sinó del tot indispensable al pobre, que paradoxalment pot ser l’únic en poder-la practicar en la seva plenitud i, és així com el Crisòstom es fa un mestre en espiritualitat. Comentant el donatiu de la viuda pobra (Lc 21, 1-4; Mc 15, 44) deia: “Vols honorar el cos de Crist? No permetis que sia objecte de menyspreu en els seus membres és a dir en els pobres, sense roba per cobrir-se. No honorar-lo amb teles de seda, mentre a fora el deixes de banda quan pateix pel fred i la nuesa. Aquell que ha dit: Això és el meu cos”, confirma el fet amb la paraula, també ha dit: M’heu vist amb fam i no m’heu donat menjar (Mt 25, 35) i cada vegada que no heu fet aquestes coses a un dels més petits entre aquests, no m’ho heu fet tampoc a mi (Mt 25, 45). El cos de Crist que està sobre l’altar no necessita mantells, sinó ànimes pures; mentre aquell que és fora necessita molta cura”. I continuava: “Aprenguem, doncs, a pensar a honorar Crist tal com ell vol. En efecte l’honor més plaent que podem retre a aquell que volem venerar és aquell que ell mateix vol, no el que hem escollit nosaltres. Pere es pensava honorar-lo impedint que li rentés els peus. Això no era honor, sinó una vertadera descortesia. Així també tu retre’l aquell honor que ell ha manat, fes que els pobres es beneficiïn de les teves riqueses. Déu no necessita calzes d’or, sinó ànimes d’or.

Amb això no entenc certament prohibir-vos fer ofrenes a l’església. No. Però us conjuro a fer, amb aquestes i abans d’aquestes, l’almoina. Déu certament accepta els dons a la seva casa, però el complau molt més l’ajut donat als pobres.

En el primer cas en treu benefici el qui ofereix, en el segon també el qui rep . Allà l’ofrena podria ser ocasió d’ostentació; aquí, en canvi, és almoina i amor. ¿Quin avantatge pot tenir Crist si la taula del sacrifici és plena de calzes d’or, mentre mor de fam en la persona del pobre? Primer assacia l’afamat, i només després adorna l’altar amb el que resta. Li oferirà un calze d’or i no li donaràs un vas d’aigua? Quina necessitat hi ha d’adornar amb vels d’or el seu altar, si després, no li ofereixes el vestit necessari?

Quin guany en treu ell? Digui’m: ¿si en veiessis un sense el menjar necessari i, sense tenir-ne cura, adornessis només la seva taula, creus que t’ho agrairia o més tost s’enfurismaria contra teu? ¿I si veiessis un cobert de parracs i tremolant de fred, no vestint-lo, li alcessis columnes daurades, dient que ho fas en honor seu, no s’irritaria de ser bufetejat i insultat de manera atroç?

Pensa el mateix de Crist, quan va errant i pelegrí, necessitat d’un sostre. Tu refuses acollir-lo en el pelegrí i en canvi adornes el paviment, les parets, les columnes i els murs de l’edifici sagrat. Poses cadenes d’argent a les llànties, però no el vas a visitar quan ell està encadenat a la presó. Dic això no per a prohibir-vos proporcionar tals ornaments i vestidures sacres, sinó per exhortar-vos a oferir, junt amb aquests, també l’ajut necessari als pobres, o, millor, perquè aquest es faci primer que aquell. Ningú no ha estat mai condemnat per haver cooperat en embellir el temple, però qui oblida el pobre està destinat a l’infern, al foc que no s’apaga i al suplici amb els dimonis. Per açò mentre adornes l’espai del culte, no cloguis el teu cor al germà que sofreix. Aquest és un temple viu més preciós que l’altre (Homilies sobre S. Mateu. 50, 3-4).

Basili de Cesarea (330-379) influí, no poc, en altres pastors a l’hora d’assenyalar la situació dels pobres i la indiferència dels rics. Nat en una família de rics propietaris, coneixia prou bé la vida que permetia una situació acomodada, privilegiada. Per l’educació cristiana rebuda dels pares i pel seu exemple, sabia que només era l’administrador dels béns que posseïa. Ell, els seus germans Gregori de Nissa, Pere de Sebaste, Naucritius i la seva germana, es lliuraren als pobres, practicant la caritat, i una vida simple i frugal. Basili denunciarà fermament l’avarícia, l’abús del poder dels rics i el fals mirall on es contemplen. Els deia que la seva manca de compassió envers els pobres els condueix a la condemnació. La seva homilia VII Contra els rics és una ferma denúncia de la follia d’aquells que es deixen encadenar per les seves riqueses.

En el seu ensenyament Basili estigmatitzant un espiritualisme devot però sense cap acció deia: “Sé de molts que dejunen, que reciten pregàries, que gemeguen i sospiren, que practiquen tota mena de pietat que no suposi cap despesa, però no es desprenen ni d’un diner pels necessitats. De què servirà aquesta pietat? No per això serà admès en el regne del cel” (H. VII, in divitem 3). I continua remarcant que “És en aquesta manera que es torna ric: només en virtut d’haver-se apoderat primerament del que és de tots” (H. VI de Avaritia d. a. 7). Basili remarca per això que els béns de la terra provenen de Déu, són propietat seva i els homes en són “els administradors”, no els amos que en puguin fer el que els doni la gana (H. VI d.a.2): “Has pensat que el que tens a les mans és d’altri” (H.VI d.a. 2). Per aquest motiu qui acaramulla riqueses de forma egoista i no solidària és un “lladre” (H. VI d.a.,7) i “li manca la caritat és a dir l’amor de Déu: “Tot el que posseïu” (H VII id).

Compartir si no força necessàriament esdevenir pobre, és evident que de cap manera permet romandre rics: “si cadascú agafés el que és suficient per a les necessitats, deixant el que resta a disposició dels que en tenen necessitat, tal volta no es farien rics, però no hi hauria pobres” (H. VI d.a.7). El fet que sovint es creu tenir “necessitat” de les riqueses, segons la mentalitat típica de la societat consumista que Basili havia desemmascarat en el segle IV: “Tots els qui posseïu una bella suma, ja en desitgeu una altra d’igual. Just l’heu aconseguida, ja en desitgeu amb neguit el doble… Cada vegada, el que afegeixes no sacia el teu desig de posseir, sinó simplement encén de nou la teva avidesa” (H. VII i.d., 2). Per tant es fa necessari no solament compartir els béns, sinó canviar d’estil de vida perquè això és possible. El seu amic Gregori de Nacianzè, en el Logos (Discurs) fúnebre de Basili ens descriu les virtuts cristianes de Basili que es tradueixen en la pràctica quotidiana, una obra dirigida als pobres, leprosos, pelegrins i que Gregori l’anomena Basiliade, la ciutat nova fora la ciutat de Cesarea (D. 43, 28).