Em moc en uns àmbits ben concrets: una parròquia de barri, moviments d’Acció Catòlica i ensenyament-estudi a la Facultat de Teologia de Catalunya i Instituts Superiors associats (ISCREB i INSAF). Què produïm i què consumim en aquests àmbits? Sembla una pregunta fora de lloc però té una resposta: produïm i consumim experiència de comunitat cristiana, de testimoni viu de la fe, de creixement com a persones segons la voluntat salvadora de Déu Pare…
Enfoco, doncs, el tema de la producció i el consum responsables des del vessant pastoral, entenent-la com el servei (de donar vida) al món. Poso l’accent en la responsabilitat. Traduït teològicament es podria dir que ens anem fent persones madures amb una fe madura, perquè amb la nostra vida i acció pràctiques impliquem i comprometem l’acció i la vida de Déu.
La responsabilitat pastoral comporta una dimensió econòmica en el sentit que mobilitza tots els recursos (humans, materials, divins) i procediments que asseguren o, si més no anuncien-proclamen, la dignitat de les persones. Aquesta dimensió econòmica arrela en dos aspectes ben evangèlics: l’austeritat i la comunitat. És l’economia de les benaurances (Mt 5,1-12 incloent-hi el fragment de ser sal i llum: vv. 13-16) i és la dinàmica de Jesús com la proposa Pau en 2Co 8, 9: «Coneixeu prou bé la riquesa de nostre Senyor Jesucrist: ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa».
Ens emmirallem i reflectim aquesta bona notícia. L’Evangeli provoca, doncs, un canvi de paradigma: no enriquirem els altres a partir de la nostra riquesa sinó al revés. Això a la pràctica significa fer servir mitjans pobres. El sentit profund dels mitjans pobres consisteix a posar les persones (pobres) al centre de l’acció pastoral, enriquint el seu protagonisme i la seva dignitat efectius. Així no distraiem la mirada del seu veritable focus. Per tant, no tindrem ni usarem res (bonic, perfecte, poderós, original, extraordinari…) que pugui ofendre les persones, res que els impedeixi un acostament i una integració cordials.
S’entén, per tant, que els mitjans pobres van en contra de fer les coses de qualsevol manera, improvisades sense raó, deixades a la simple bona voluntat i prou… Per posar uns exemples: calefacció, il·luminació, neteja, celebracions, grups, megafonia… Tot està al servei de la qualitat humana. La gent se sent a gust? Se sent com a casa? I si algú a casa seva no té les condicions bàsiques de dignitat aleshores se’ns planteja un problema, que a partir d’aquest moment ja és compartit. La gent ens mereixem un lloc i una gent acollidors, amables, nets (físicament i moralment), íntegres, dignes… L’austeritat i la dimensió comunitària van en aquest sentit.
Tot plegat es (de)mostra amb un testimoni que comporta reflexió i consciència de la mateixa identitat com a fills de Déu. Una simple constatació de fets no ha passat encara pel cor (per les decisions fonamentals) de la Paraula encarnada de la qual hem rebut glòria, gràcia i veritat (Jn 1,14-17). Massa vegades produïm i consumim tan sols activitats i actes religiosos. Per això mateix «la producció i el consum responsables» ens exigeixen la conversió constant a l’Evangeli, a Jesús.
