Conec un missioner entrat en anys que em contava com havia sorgit la espurna de la seva vocació. Era una tarda de primavera. Acabava de llegir un TBO, i en arribar a l’última pàgina es va trobar amb el testimoni senzill, feliç i proper d’un missioner. Era una història com els còmics dels anys seixanta. En aquella història, em contava emocionat, “vaig veure”, de manera luminosa, reflectit tot l’horitzó de la meva vida, el rumb i el camí que volia seguir: “jo també seria missioner!”. Alguna cosa semblant al que li va passar a Isaïes i va respondre: “Aquí estic, envia’m” (Is 6,1-11).
Aquest record m’ha vingut al navegar pel Document Final del Sínode (2021-2024), intentant buscar l’arrel, l’origen del papa que ha posat l’Església en peu de sortida, en clima de sinodalitat i en cruïlla de participació i missió: Francesc.
Descodificar el “secret” de la vida de Francesc.
Si volem entendre el carisma, estil, talant i llegat del Papa Francesc, en una paraula, “el secret del seu ministeri petrí”, hem d’anar a “l’alt de la muntanya” d’on brota el riu que alimenta tota la seva existència. Totes les seves paraules, gestos, iniciatives, propostes, missatges tenen una “font” a la qual el mateix Francesc ha fet, de passada i en moments precisos i preciosos, alguna referència, però sempre de manera velada i com si no anés amb ell.
Relatem aquesta experiència que va canviar la seva vida i li va donar un rumb definitiu cap a la missió, somni al qual va voler consagrar tota la seva vida, encara que tal no es realitzaria fins dècades més tard, ja que la seva salut, li van dir llavors, era fràgil per anar al Japó.
Com si no anés amb ell.
El gir radical, del qual parlem, el sorprèn als divuit anys. Déu li surt a l’encontre al setembre de 1954. “Estava fent el col·legi industrial, estudiava química, i un 21 de setembre —d’això me’n recordo sempre perquè sortia a passejar amb els companys— vaig passar per l’església de Flores. Jo assistia a aquella església. I just vaig entrar. Vaig sentir que havia d’entrar. Aquestes coses que sents dins. Que no saps com són. I vaig mirar. Estava una mica fosc aquella matinada de setembre. I vaig veure que venia un sacerdot caminant. No el coneixia. Es va asseure a l’últim confessional. I allà no sé què em va passar…” “Vaig sentir com si algú m’agafés des de dins i em portés al confessional. No sé què va passar allà. Evidentment li vaig explicar les meves coses, em vaig confessar. Però no sé què va passar. I quan vaig acabar de confessar-me, li vaig preguntar al pare d’on era”, rememorava Bergoglio. “El sacerdot tenia un càncer, una leucèmia. Va morir l’any següent. Allà vaig sentir que havia de ser sacerdot. No ho vaig dubtar, no ho vaig dubtar”, assegurava. Així ho evoca Evangelina Himitian¹ en el seu llibre sobre “Francesc. El papa de la gent”.
La joia de l’Evangeli
He evocat aquest començament-origen de la vocació-missió de Bergoglio per entendre la rica personalitat del papa Francesc, de les seves paraules, gestos, rumb i la manera de realitzar el ministeri com a bisbe de Roma. Així ho va dir en el moment de la seva elecció i ho va anar marcant pas a pas en els anys del seu pontificat. Des de la seva primera exhortació apostòlica Evangelii Gaudium (La joia de l’Evangeli) que té “sentit programàtic” (EG 25-26) fins a la convocatòria de l’últim Sínode 2021-2024: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Doc. Final 2024. Com diu Francesc de Aquino² Júnior en el seu article: “La insistència en el caràcter sinodal de l’Església i l’esforç per desencadenar processos de sinodalitat que afavoreixin el desenvolupament d’una mentalitat i d’estructures i espais de comunió veritable, participació i corresponsabilitat missionera és una de les característiques més destacades del ministeri pastoral de Francesc”.
Església sinodal en sortida
Sínode és caminar junts. L’Església sinodal, tot el poble fidel de Déu, com li agrada repetir a Francesc fent referència a la Constitució Lumen Gentium (LG; cf. EG 17) en sortida amb rumb i passió pel Regne de Déu, on els petits, especialment, i a partir d’ells, tots, tots, tots, troben la seva casa i la joia de viure l’Evangeli en comunió, participació i missió. Els relats de la resurrecció (Jn 20-21) fonamenten i dinamitzen tot l’itinerari sinodal amb èmfasi rellevant en escoltar³ de manera permanent “allò que l’Esperit diu a les Esglésies” (Ap 2,7). Així ho subratlla el Document Final.
Les persones que han trobat el Senyor Ressuscitat no poden contenir la joia dins seu i són impulsades per l’Esperit a anunciar l’Evangeli de la Pau i a interpel·lar tota l’Església per ser realment sinodal, en sortida, cap a les perifèries del món, ja que, per experiència, saben que no poden guardar “per a si”, el vi de reserva, sinó compartir-lo al banquet amb tots els pobles (Is 35,6-8).
Sense plantejar-me dubtes, impulsat per l’Esperit
Qui han fet l’experiència al costat del llac amb el Senyor ressuscitat, que han menjat i begut amb ell, som —i com ells també tots nosaltres— poble fidel de Déu, ho transmetem, ho contagiem, ho anunciem amb “parresia” perquè tots els pobles, en la seva gamma infinita de cultures i rostres, sentin aquesta invitació càlida i atractiva, en la mesura que, com Pere, mogut i “agafat per les solapes” per l’Esperit de Jesús que tres vegades va haver de “convocar-lo i convertir-lo per enviar-lo” a la casa de Corneli (Hch 10,1-11,18) i allà va descobrir un camí nou, inèdit i que posava en peu de missió tota l’Església, començant per l’església mare de Jerusalem, no sense abans, rebre —valgui i se’m permeti l’expressió popular— “rebre un bon tiró d’orelles” perquè s’havia atrevit “a entrar a casa d’incircumcisos i menjar amb ells” (Hch 11,3). I Pere recorda tot l’esdeveniment (Hch 10,1-48) i com sis germans l’havien acompanyat durant tot el procés. Segons ell, “L’Esperit em va dir que anés amb ells, amb els missatgers de Corneli, sense plantejar-me dubtes” (Hch 11,11-12; cf. 1,8). Això ofereix una clau essencial per viure la missió: sortir a l’encontre del qui ve a buscar-nos, acompanyar-lo fins a casa seva i anunciar com a testimonis l’Evangeli del Regne, com va fer Jesús.
¹ Evangelina HIMITIAN, Francesc. El papa de la gent, Santillana Ediciones, Madrid 2013, 32-33.
² Francesc DE AQUINO JUNIOR, Francesc i la sinodalitat, en Cuestiones Teológicas, 50(113), 1-17).
³ Elisa ESTÉVEZ LÓPEZ–Nurya MARTÍNEZ GAYOL-FERNANDEZ, “Escoltar, dialogar i discernir” amb les dones. Reptes d’una Església sinodal, en Estudios Eclesiásticos, vol. 97, núm. 381-382, setembre 2022, 555-589. Vegeu també Serena NOCETI, Una paraula inaudita: les dones i la sinodalitat a l’Església, en: https://revistasic.org/
