Discerniment i presa de decisions en comú en una Església sinodal

El discerniment en comú és la manera de procedir d’una Església constitucionalment sinodal des dels orígens: no podem deixar de pensar en l’experiència del Concili de Jerusalem i en la seva manera d’abordar la qüestió crucial de la missió envers els pagans.

Hi ha un veritable repte a l’hora d’aprendre i implementar el discerniment comunitari. Aplicar correctament aquest discerniment comunitari contribueix al signe profètic que és l’Església en sínode. El discerniment només es pot fer deixant que el mateix Esperit forgi en nosaltres una veritable mentalitat sinodal.

No ens ha sorprendre, hi ha entrebancs i un combat per aconseguir aquest discerniment. Tal com ens recorda el Document preparatori §21, hi ha aquest actor addicional, l’antagonista, que ve a portar la divisió. El deixeble de Crist està confrontat al misteri de la Creu; davant d’aquest misteri alguns s’allunyen, les multituds de l’Evangeli canvien d’humor. «La insídia que divideix» també destil·la obstacles que prenen diverses formes: «el rigorisme religiós, la intimació moral» normalment més exigent que la de Jesús, «una saviesa política mundana que pretén ser més eficaç que el discerniment d’esperits».

Com que es tracta d’una escolta en comú de l’Esperit, cal un temps, estar en un marc i un ambient espiritual que permetin l’obertura a compartir i a l’escolta. Aquest discerniment només es fa en la pregària, el silenci, l’escolta de la Paraula de Déu. Així és com el procés d’escolta mútua esdevé una autèntica experiència de discerniment de la veu de l’Esperit Sant. Perquè aquest autèntic discerniment tingui lloc, necessitem temps per aconseguir una reflexió profunda i entrar en un esperit de confiança mútua, una fe comuna, un objectiu compartit. No oblidem que l’objectiu del discerniment no és tant una reforma de l’Església, sinó caminar junts vers l’Església que Déu ens crida a ser.

El discerniment és en si mateix un acte sinodal, amb les tres dimensions de comunió, participació i missió. La diversitat dels dons es posa al servei de la missió de l’Església al món.

L’escolta sinodal està orientada al discerniment. Escoltem amb l’objectiu d’exercir el discerniment, amb l’objectiu d’aprendre i exercir l’art del discerniment personal i comunitari. Ens escoltem els uns als altres, escoltem la nostra tradició de fe, escoltem els signes dels temps i discernim el que Déu ens diu a tots. El papa Francesc ho tradueix així: «escolta de Déu, fins a escoltar amb ell el clam del poble; escolta del poble, fins a respirar-hi la voluntat a què Déu ens crida» (Discurs pel 50è aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes, 17 d’octubre de 2015).

Aquest discerniment no és simplement un acte puntual; és un acte essencial del nostre ésser sinodal, i per tant és una forma de vida, ancorada en Crist, seguint la guia de l’Esperit Sant. Aquest discerniment ajuda les nostres comunitats a afrontar el present amb l’Esperit, a entrar en la missió que l’Esperit ens dona.

El discerniment és un acte de l’Esperit, un acte espiritual: és una gràcia de Déu que requereix la nostra implicació humana. La nostra implicació humana és senzilla: pregar, reflexionar, estar atents a la nostra disposició interior, escoltar-nos i parlar-nos de manera autèntica, significativa i acollidora (Vademècum per al Sínode sobre la Sinodalitat, §2.2).

El discerniment espiritual és l’art de viure el Regne. Discernir, en la tradició inaugurada per Ignasi de Loiola, s’entén com allò necessari per portar una existència que el do de l’Esperit de Jesucrist precedeix i acompleix. En això es distingeix de la casuística, que és l’art de jutjar casos particulars (casus, en llatí) a la llum de les regles morals. Aquest no és pas el discerniment que concerneix principalment a la vida espiritual, que condueix a una vida moral, a una existència en el desig del bé, amb i per als altres en institucions justes. El discerniment és, per la seva banda, allò que els creients posen en pràctica per associar-se a l’acció de Déu al món. En aquest sentit, el discerniment és l’auscultació d’allò que creiem, però que és tan difícil de percebre: «El Regne de Déu és molt a prop». Implica, doncs, una reflexió que compromet tant el cor com el cap en les decisions a prendre, decisions que incideixen en la nostra vida concreta i que ens permeten buscar i trobar la voluntat de Déu. Aquest discerniment és un acte de fe: creiem que Déu actua en el món i que estem cridats a escoltar allò que l’Esperit ens proposa.

L’escolta forma part del procés sinodal; el discerniment és el seu objectiu; la participació és, doncs, el camí del discerniment. Això porta a implicar altres persones, incloses persones que tenen opinions diferents de les nostres. Escoltar els que tenen les mateixes opinions que nosaltres no dona fruit. Déu parla sovint a través de la veu d’aquells a qui fàcilment podem excloure, rebutjar, menysprear. Això requereix fer un esforç especial. Acceptar que aquests ens poden portar a canviar la nostra manera de pensar.

La síntesi és un acte de discerniment que ens prepara per al següent pas. No consisteix a informar de tendències i punts de convergència comuns; posa en evidència els punts que toquen un tema sensible, que inspiren un punt de vista original, que incideixen en la comunitat, que obren un nou horitzó, que conviden a la conversió, que ens llancen a un camí on no ho dominem tot. Déu mira especialment els més petits: prestant especial atenció a les veus dels que no s’escolten sovint, integrant l’aportació dels més petits, els més fràgils i les minories. El discerniment requereix integrar experiències positives però també experiències difícils per reflectir la realitat del que s’ha escoltat.

Per tant, decidir és un procés realment eclesial que requereix el compromís i l’ajuda de tots els fidels implicats i dels seus pastors que, al seu torn, descobreixen i experimenten que no han de decidir sols ni aïllats, sinó in consilio, és a dir sinodalment –o més aviat “en sínode”, que equival a dir en ecclesia.

Els procediments de presa de decisions només evolucionaran d’una manera autènticament sinodal superant el minimalisme del només consultiu un cop es prengui seriosament l’opinió concordant inspirada per l’Esperit de santedat. Depèn dels pastors prendre les decisions i, per tant, incloure-les en comunió amb tota l’Església. Des d’aquesta perspectiva, prendre la decisió és una manera de mantenir la comunitat en comunió eclesial alhora que els mateixos fidels, pastors i altres ministeris inclosos, es mantenen en comunió a partir de la seva corresponsabilitat diferenciada en la missió comuna. En definitiva, es tracta de caminar tant com de decidir sempre en ecclesia, mai els uns sense els altres.