16 I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. 17 Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà * i va trobar el passatge on hi ha escrit:
18 L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
perquè ell m’ha ungit.
M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,
a proclamar als captius la llibertat
i als cecs el retorn de la llum,
a posar en llibertat els oprimits,
19 a proclamar l’any de gràcia del Senyor. *
20 Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga * i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los: *
—Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar. (Lc 4,16-21)
Jesús a la Sinagoga de Natzaret llegeix el text d’Isaïes (61,1-2) i assegura que “avui” es compleix aquesta escriptura. Però no és un compliment miraculós o màgic, sinó que és un compliment que implica una adhesió i compromís a fer realitat “l’any de gràcia del Senyor”, és a dir, el temps de la justícia de Déu.
Isaïes (58, 6-7) ens presenta un panorama de quin es el culte que Déu vol.
El dejuni que jo aprecio és aquest:
allibera els qui han estat empresonats injustament,
deslliga les corretges del jou,
deixa lliures els oprimits
i trosseja jous de tota mena. *
7 Comparteix el teu pa amb els qui passen fam,
acull a casa teva els pobres vagabunds,
vesteix el qui va despullat.
No els defugis, que són germans teus. *
En l’inici d’un nou any, i encara més després d’un any difícil que portarà conseqüències de llarga durada, cal que ens obrim a l’Esperit del Senyor i que ens ompli d’Esperança, per poder proclamar “l’any de gràcia del Senyor”. Una esperança que no ha de ser la il·lusió de retornar a la realitat d’abans que aparentment era més confortable i millor, sinó que ha de ser l’Esperança que ens condueix a una conversió profunda en les nostres vides.
La carta a Diognet, un escrit d’autor desconegut de finals del segle II o principis del III, vol explicar a un personatge important no cristià quines característiques tenen els cristians que els fan diferents de la resta de ciutadans. En el capítol V, l’autor explica que els cristians no es distingeixen ni per manera de vestir ni de parlar, ni en molts costums, però tenen una manera de ser que els fa diferents, quan afirma que “Obeeixen les lleis establertes però amb llurs vides superen les lleis”
Com es pot superar aquesta paradoxa, obeir les lleis però al mateix temps superar-les. Superar les lleis és anar més enllà del què és legal o il·legal, es posar l’amor al proïsme per damunt de qualsevol llei, imitant Jesús quan guaria en dissabte, no per rebel·lia sinó perquè cap llei pot prohibir de fer el bé (Mt 12,9-14).
El papa Francesc en el capítol cinquè “la millor política”, de la seva encíclica Fratelli Tutti dels números del 180 al 197 ens dona la clau per superar les lleis i per no dictar ni obeir lleis injustes, posar l’amor al cor de qualsevol activitat política, es a dir, concernent al bé comú, tant des del poder com des l’actuació ciutadana.
En aquests temps de pandèmies i crisis, en un món desigual i fonamentat en idea de progrés sense miraments ni als drets humans ni a la cura de la natura tenim la sensació que la realitat ens depassa i al mateix temps que no som prou bones persones i coratjoses per enfrontar-nos a les situacions injustes i ens lamentem com sant Pau a la carta als Romans que fem el mal que no volem i no fem el bé que voldríem (Rm 7,19-24). Ara bé, després de la lamentació i la impotència proclama l’Esperança que la Gràcia de Déu l’alliberarà d’aquesta condició de pecat, fet o consentit.
Tornem a la proclamació de l’any de gràcia del Senyor. L’Esperança ens rescata de la impotència, perquè Déu està en el bé i en la bondat. La conversió ens endinsa en l’àmbit de l’Amor que Déu ens té i que podem comunicar als demés. Tant de bo, com diu Diognet, en la nostra vida superem les lleis i en l’Església es creï un clima veritable d’acollida i de cura, sobretot amb els febles i bandejats.
Unes lleis que cal superar amb urgència són totes les que posen barreres, tanques, prohibeixen l’acollida i el rescat dels migrants. El papa Francesc en la seva encíclica és una de les afirmacions més fortes que fa respecte de l’actitud que han de tenir els cristians, quan denuncia com es valoren els fenòmens migratoris en molts països i a l’Europa unida en concret.
“És inacceptable que els cristians comparteixin aquesta mentalitat i aquestes actituds, fent prevaler a vegades certes preferències polítiques per damunt de les fondes conviccions de la pròpia fe: la inalienable dignitat de cada persona humana està més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l’amor fraternal” (FT 1,39).
