Tot acabant el Concili Vaticà II, una paraula va prendre protagonisme: INCULTURACIÓ. S’ha escrit, estudiat i parlat tant que seria una bogeria voler resumir la idea en poques paraules. Però la realitat d’Àfrica ens empeny a tractar de fer-ho.
La INCULTURACIÓ ens fa mirar en primer lloc a casa nostre per preguntar-nos si tot el que fem en la nostra vida de fe, d’actituds de persona creient, respon a uns impulsos lligats al mon que ens envolta. En altres paraules: la nostra fe té en compte el mon que ens rodeja?
Monsenyor Anselme Titianma Sanon de Burkina Fasso, expresident de la Conferència Episcopal de l’Àfrica Occidental Francòfona i bisbe dimissionari de Bobo—Dioulasso diu en un dels seus escrits:
“És necessari que la nostra tradició cultural s’enlairi i surti a la recerca de la trobada de l’Evangeli, i que aquest arribi a les més fondes arrels de l’evangelitzat. La trobada entre evangelitzador i evangelitzat crea una nova situació: l’evangelitzador intenta adaptar-se, l’evangelitzat no te perquè deixar-se influenciar o dominar per la filosofia o teologia de qui l’evangelitza. Cal que ambdós combreguin en la diferència. Nosaltres presentem a l’Església –Cos de Crist- com Església Família de Crist”.
I una vegada més, recordem-nos que “atansar-nos” vol dir conèixer, entendre, respectar i compartir.
El mateix títol d’aquests comentaris ja conté una real ambigüitat. Com atansar la realitat d’Àfrica a l’Església europea?, hauria de ser: Com atansar l’Església europea a la realitat d’Àfrica?
El Bisbe Sanon en la seva obra: “Enraizar el Evangelio” amb traducció al castellà, diu:
“No hi ha, doncs, una conclusió sinó les tres passes que hem tractat de donar: la trobada, el descobriment i la tradició del rebre”.
Aquestes tres passes són la invitació feta a uns i altres per reduir distàncies i caminar plegats. La nostra cultura occidental ens empeny a un “fer per concloure un procés” –i freqüentment ho acabem amb un document-, mentre la cultura africana, generalitzant molt, ens porta a un “caminar plegats per assolir un estat” sociocultural, i per lo tant religiós. Les famoses iniciacions africanes, com accions socials, culturals i definitòries del poble que les practica van per aquest camí.
INCULTURACIÓ va més enllà d’assolir uns símbols com si estiguéssim afegint flors a un ram que ja està complet. No anem d’afegitons.
Justament comenta Mons. Sanon:
“Es tracta d’un procés a la vegada teològic i teologal que pot ser rebut només si, en aquells que l’emprenen, la fe, l’esperança i la caritat són vives, si la reflexió va unida a l’oració”.
Apropar-se a la realitat africana és un procés, no sempre lliure d’entrebancs i dubtes, tal com és la vida real. Per això cada vegada és més urgent sortir del formulisme i deixar a banda estructures que garanteixen la seguretat a una de les parts, oblidant l’altre, que en el nostre cas és una Església arrelada en un continent amb els seus propis batecs de cor i la seva característica petjada humana.
