Quina història s’amaga rere santa Eulàlia?

La màrtir i patrona de Barcelona celebra el dia 12 de febrer la seva festivitat

Es poden consultar els horaris de les activitats per santa Eulàlia que hi haurà a la Catedral de Barcelona aquí.

La batalla per obtenir el patronatge de Barcelona ha estat durant anys debatuda entre dues figures que han tingut un gran paper a la ciutat comtal. Una d’elles, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de l’Arxidiòcesi de Barcelona  i que va frenar la plaga de llagostes de la zona al segle XVII.

Més discretament, però no menys important, abraça la ciutat la patrona de Barcelona que cedeix el protagonisme a la Mare de Déu. Estem parlant de santa Eulàlia que, tal com diu la tradició, plora durant les festes de la Mercè al setembre. Així doncs, es diu que el motiu pel qual hi ha pluja durant les festes de la Mercè és per les llàgrimes de santa Eulàlia, patrona oblidada. D’aquesta manera, durant anys s’ha recordat aquesta competitivitat entre patrones. Ara bé, hom es pregunta, serà competitivitat o és que santa Eulàlia, des del racó de la discreció, va de bracet de la Mare de Déu per cuidar dels barcelonins?

Sigui com sigui, és interessant poder indagar sobre qui va ser la santa màrtir i patrona de Barcelona que el dia 12 de febrer celebrem la seva festivitat.

Els inicis del cristianisme

L’any 304, Barcelona, anomenada Barcino, era una ciutat petita. A la vila de Sarrià hi vivia una jove que es calcula que devia tenir uns tretze anys. El nom d’Eulàlia prové del grec i significa «de bon parlar», «que parla bé», «la ben parlada». Provinent d’una família benestant i cristiana, era una noia amb caràcter i molta força d’esperit.

Un moment clau, ens trobem en els anys de les últimes grans i més dures persecucions als cristians. És l’any de la mort de Cugat, el primer cristià conegut d’aquella comunitat, un nord-africà que s’havia establert en aquelles costes de la Laietana. També és l’any que va morir santa Eulàlia.

Des dels primers temps, els seguidors de Jesús es van sentir cridats a fer conèixer la Bona Nova, l’Evangeli que a ells els havia transformat. Els cristians, durant els tres primers segles, van viure en una atmosfera hostil, que va tenir moments de particular violència. Contra ells s’acumulaven calúmnies, un fet que ja havia anunciat Jesús diverses vegades a l’Evangeli:

«Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.» (Mt 5, 11-12)

Però, per què eren perseguits? La causa de la negativa cristiana era que per a ells només hi havia un Senyor, Jesucrist, i no estaven disposats a mostrar subjecció absoluta a res que no fos aquest únic Senyor: a l’emperador el podien obeir, però no acceptar que ell fos l’amo de tot, ni convertir la nació en un ídol situat per sobre de l’Evangeli. Això els convertia en un perill públic, especialment per a les autoritats.

La sang dels cristians va córrer per tots els racons de l’imperi. Fins que va resultar evident el fracàs d’aquest nou intent d’erradicar el cristianisme i l’any 313 (amb l’Edicte de Milà) l’emperador Constantí va canviar radicalment de política i va donar caràcter oficial a la fe cristiana.

Santa Eulàlia, una dona amb caràcter

Eulàlia no podia quedar-se més temps aïllada, protegida, mentre els altres germans i germanes sofrien. Al seu cor hi cremava alguna cosa més forta que totes les prudències. Va sortir de nit i es va presentar davant els jutges.

Va exclamar: «Jutge pervers, per què t’asseus amb aquesta altivesa, sense témer el Déu altíssim i veritable que està per damunt de tots els teus emperadors i de tu mateix?». Unes paraules que van retronar en l’interior del jutge. Eulàlia, va continuar dient: «Jo sóc Eulàlia, serventa del meu Senyor Jesucrist. I perquè tinc tota la confiança en Ell, no he dubtat ni un moment a venir a tirar-te en cara la teva conducta: tu menysprees el veritable Déu que ho ha fet tot, i hi poses per davant el diable; i el que és pitjor, vols obligar, amb amenaces i turments, a fer el mateix, a aquells que adoren el Déu veritable i esperen d’Ell la vida eterna».

S. Eulàlia: «Qui ignora que tota potestat humana passa i és temporal com el mateix home que la té, que avui hi és i demà no hi és? Mentre que el poder del meu Senyor Jesucrist no té fi ni en tindrà mai, perquè Ell és etern».

El martiri

Fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada segons diuen, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on es troba avui dia una petita capella amb la imatge de la Santa. Els homes del governador li van arrencar la pell amb garfis, li van marcar el cos amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser, li van cremar els pits, li van gratar les natges amb pedres i li van ruixar les ferides del cos amb oli bullent. Però com més càstigs li aplicaven, més impotència acumulaven els agressors, ja que les pregàries contínues de la noia l’ajudaven a aguantar amb dignitat el martiri.

El càstig més conegut, ideat per Dacià, va ser introduir a l’Eulàlia en una bóta plena de vidres trencats i estris punxants, com ganivets i claus, i llançar-la tretze cops rodant carrer avall. Finalment, va ser crucificada nua en una creu en forma d’aspa perquè morís en una postura indigna. Diuen que en aquest moment es va produir un miracle: va caure una nevada sobre el cos nuu de la jove, que la va tapar de les mirades lascives.

Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca. Segons sempre s’ha dit, era la seva ànima.

Les 13 oques a la Catedral i santa Eulàlia

Al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha una bassa que es troba vora un brollador. Allà hi descobrim tretze oques, tantes com, segons la llegenda, anys tenia Santa Eulàlia quan va ser martiritzada.

Llibres recomanats