Eva Fernández: «Podem arribar a ser profecia social en aprendre que, junts, busquem el bé comú»

D’esquerra a dreta: el cardenal Joan Josep Omella, el bisbe Francesc Conesa, el P. Fernando Cordero i Eva Fernández, al Sínode sobre la Sinodalitat l’octubre del 2024.

El Seminari conciliar de Barcelona acull el dilluns 3 de març, a les 19.00, una jornada per compartir informació, reflexió i pregària per fer realitat el document postsinodal a l’Església diocesana. Aquesta sessió, amb el títol El Sínode, avui i aquí, compta amb la participació de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, i la presidenta d’Acció Catòlica General, Eva Fernández, tots dos membres del Sínode.

Podem dir que l’Església realment està en mode “sinodal” o encara hi ha resistències?

Estic convençuda que la sinodalitat es va obrint pas a la nostra Església, però hem de ser conscient que es tracta d’un procés en el qual cal una conversió, tant personal com pastoral i estructural, per anar superant no només les resistències d’alguns, sinó també els costums i inèrcies que tenim adquirides. Deixem-nos il·luminar per l’Esperit perquè ell ens vagi marcant el camí.

El Sínode ha estat un dels processos participatius eclesials més grans dels darrers temps, què ha suposat per a l’Església?

El procés sinodal ha afavorit que ens escoltem, que perdem la por a la confrontació i que ens obrim a un diàleg profund valorant l’aportació de l’altre des dels seus dons i carismes. Caminar junts ens ajuda, no només a nivell eclesial, sinó que podem arribar a ser profecia social en aprendre que, junts, encara que en la diferència, busquem el bé comú i la construcció del Regne de Déu.

Vostè va participar en l’assemblea sinodal, com va viure aquesta experiència?

Amb una gran il·lusió i esperança. Vaig viure una experiència impressionant d’Església universal, on vaig percebre que, essent de diferents procedències, races i idiomes, amb cultures i sensibilitats diferents, amb ritus i fins i tot confessions diferents, cadascú des del seu carisma i servei en l’Església, ens uneix a tots un mateix objectiu: voler transmetre l’amor i la misericòrdia de Déu enmig del nostre món i descobrir els camins necessaris per ser més evangelitzadors avui.

Per primer cop un Sínode ha comptat amb presència femenina, amb veu i vot, és un punt d’inflexió?

Caminem junts, en corresponsabilitat, homes i dones, sense distincions. I alhora, reconeixem la gran tasca que, tants cops de manera senzilla, fan les dones a la nostra Església i impulsem la seva presència en els llocs de responsabilitat i en els processos de presa de decisions, posant en valor les capacitats i dons de cadascuna.

“Caminem junts, en corresponsabilitat, homes i dones, sense distincions. I alhora, reconeixem la gran tasca que, tants cops de manera senzilla, fan les dones a la nostra Església”

A què estan cridats els laics en aquest camí sinodal?

Crec que hi ha diferents reptes que el Sínode ens llança als laics. D’una banda, ens impulsa a la corresponsabilitat real i efectiva al si de les nostres comunitats i parròquies. I, de l’altra, ens estimula a viure la nostra vocació laical sent testimonis de l’amor i la tendresa de Déu enmig del món a través de les nostres obres i l’anunci explícit de la nostra fe.

Què vol transmetre als diocesans de Barcelona?

Us animo a endinsar-vos en el document final del Sínode, allà se’ns plantegen molts reptes i se’ns mostren diferents camins que podem abordar per anar fent passes cap a una Església sinodal des de la realitat de la nostra pròpia parròquia i comunitat. No serà un camí senzill, però sí apassionant, per construir una Església més familiar, més propera, més acollidora i que sempre tingui present i tingui cura dels més vulnerables.

Font: Catalunya Cristiana