Els obstacles de la comunitat turca

Aquesta setmana, el reportatge de Rome Reports ens parla sobre la comunitat catòlica de Turquia. En els darrers anys, aquest petit grup no ha parat de combatre impediments per viure amb tranquil·litat la pròpia fe. Això, és degut en gran a la manca de personalitat jurídica, per la qual l’Església no té la possibilitat de construir noves parròquies, escoles o centres juvenils.

Augment dels cristians

En referència a la situació que es pateix, el vicari apostòlic d’Anatòlia, Mons. Paolo Bizzeti, lamenta la falta de sacerdots i catequistes. A causa d’aquest poc gruix de pastors, s’incrementa cada dia el nombre catòlics locals i refugiats que cal atendre. Ara bé, Bizzeti assegura que «malgrat això la comunitat que creix”. Aquest creixement es percep “perquè hi ha moltes persones que emprenen la catequesi en totes les nostres parròquies”. Per això assegura el vicari que el problema rau en “la manca d’operadors pastorals”.

Pocs pastors, poca atenció

Monsenyor Paolo Bizzeti és el Vicari apostòlic d’Anatòlia, és a dir, un bisbe per als catòlics turcs que representen tot just un 0,2 per cent entre més de 80 milions de persones. Ara aquesta comunitat compta amb milers de refugiats cristians als quals difícilment poden prestar una adequada atenció més enllà del primer ajut bàsic.

De la necessitat de més pastors, esdevé la preocupació que els catòlics vagin en descens. «Jo, quan no tinc un sacerdot per a una parròquia com ara, l’església més propera és a 200 quilòmetres a 300 quilòmetres, explica Bizzeti. “Vol dir que aquesta comunitat acabarà desapareixent», es lamenta.

A causa de la situació que hi ha, el vicari explica que molts busquen un nou lloc per a viure. «Volen marxar de Turquia i anar a Europa, Canadà, Estats Units o Austràlia però, per desgràcia, Occident està tancat”. Aquesta realitat topa amb una altra problemàtica, de com “les comunitats cristianes estan tancades a aquests refugiats i això és un altre drama per a ells i per als cristians locals”. “Aquests no entenen per què els seus germans i germanes no els obren les portes en aquests moments tan difícils de les seves vides», explica.

Mirada indiferent al patiment

Monsenyor Paolo Bizzeti lamenta la sort d’aquests refugiats cristians. És així que molts d’ells viuen atrapats a Turquia després d’haver escapat de l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, i sense possibilitat de tornar als seus països o emigrar. En aquesta línia, diu que “es necessita una doble sensibilització”. Recalca d’una banda, una atenció a la política. “És inacceptable que un cristià, un catòlic a Itàlia, voti per partits que expulsen els immigrants”, explica. D’altra banda, Bizzeti considera “inacceptable que les comunitats cristianes no ajuden també enviant persones, operadors pastorals, perquè és una injustícia aquesta distribució dels recursos humans dins de l’Església».

Controvèrsia entre orient i occident

A Turquia va néixer Sant Pau i és un dels primers llocs on es va estendre el cristianisme. Mentre que els cristians orientals tenen molt clares les seves arrels i la seva missió, monsenyor Bizzeti assegura que els d’occident “s’han acomodat i s’han negat a rebre la riquesa d’aquestes esglésies personificada en els seus cristians”.

En relació a la seva preocupació destaca com li preocupen tant els occidentals com els d’orient. «Jo ho sento tant pels cristians d’Orient com pels d’Occident. Els veig tancats, amb poca energia, mentre que les nostres comunitats estan plenes d’energia. Es a dir, una fe forta, sotmesa a la prova, però potser estem massa acomodats. Som una Església rica de persones i mitjans. Per a nosaltres és complicat fins i tot imprimir un llibre».

El vicari apostòlic demana ajuda en forma de sacerdots, catequistes i religioses. Un suport per a unes comunitats que, després de patir la guerra i la persecució, ara hauran de “superar les ferides físiques i emocionals de la tragèdia”.