Comentari de Cinema Espiritual: ‘Llegaron por la noche’

Aquesta setmana, el crític de cinema espiritual presenta la que assegura serà una de les millors de l’any pel cinema espiritual: Llegaron por la noche. Dirigida pel cineasta de El Salvador Imanol Uribe, la pel·lícula narra els fets verídics sobre la matança a la Universitat  Centroamericana José Simeón Cañas (UCA) a San Salvador, l’any 1989. En aquest crim van morir sis sacerdots jesuïtes, professors universitaris, i dues empleades del centre universitari. 

Tal com exposa Peio Sánchez, Imanol Uribe després d’una intensa feina documental, durant quatre anys, sobre els fets que van tenir lloc en la tragèdia, explica la història des de la mirada de Lucia l’única supervivent de la batalla. 

Sinopsis 

La matinada del 16 de novembre de 1989, en plena guerra civil salvadorenca, són assassinats sis sacerdots jesuïtes, professors universitaris, i dues empleades a la Universitat Centroamericana José Simeón Cañas (UCA) a San Salvador. La notícia té una immediata repercussió internacional, perquè a més de la barbàrie, entre els sacerdots assassinats hi ha un intel·lectual de prestigi, Ignacio Ellacuría. 

La posició dels jesuïtes de la UCA era immillorable per intervenir en un previsible acord de pau i el seu tarannà sense tatxa, l’eina ideal per posar fi a una dècada de guerra cruenta.

Immediatament el govern culpabilitza la guerrilla de l’FMLN, però una testimoni presencial tira per terra la versió oficial. Es diu Lucía Barrera de Cerna i treballa com a empleada de la neteja a la UCA. Ella ha vist els qui són els veritables assassins: l’exèrcit. Aquella mirada serà clau per aclarir la veritat i que, encara avui, es faci justícia i canviarà per sempre la seva vida i la de la seva família. (pàgina oficial)

L’Església acollidora i al servei dels pobres

El crític de cinema, destaca la interpretació dels actors que donen vida al relat. «Amb la força dels personatges s’introdueix l’espectador en l’entramat».  També exposa com «el sentit de la intriga marca la narració i convida a seguirla i aprofundir-hi». «Imanol Uribe ens porta un cop més a veure com en la situació dels pobres, la veu de l’Església vol ser un hospital de campanya. Acollidors i servidors fins a la mort», afegeix.

D’altra banda, el crític subratlla com el film sobreposa «la convicció creient alhora que el compromís popular, així com la comunitat de contrast i discerniment en les diferències». «No cau a la temptació de mostrar herois, sinó únicament persones convençudes i coherents, sense cap capacitat de defensa armada, però disposades a esperar», afegeix Peio Sánchez.