Santa Apol·lònia, verge i màrtir

Santa Apol·lònia, verge i màrtir

Durant molts anys Apol·lònia (d’Apol·lo = “el que dóna vida”) va fer de diaconessa: entregant la vida atenent els més pobres de la comunitat. El seu martiri, ja essent d’edat avançada, ens l’explica el bisbe Dionís d’Alexandria. Cap al 249, en una revolta a Alexandria contra els cristians, els botxins li van trencar les dents (per això els dentistes la tenen per patrona), i després l’amenaçaren de cremar-la viva si no renunciava a la seva fe. Ella, amb tota una vida cristiana de servei, no estava disposada a renunciar-hi, a la seva fe, i es va tirar a la foguera. S’havia après molt bé les paraules de Jesús: «El qui perdi la vida per mi i per l’Evangeli, la salvarà (Mc 8,35). 

► Arquebisbat de Barcelona: Molt popular a casa nostra, la tradició barcelonina la fa filla de Barcelona i religiosa del convent de les Dominiques de Montsió, que donava a l’avinguda del Portal de l’Àngel, on ara hi ha un gran centre comercial. Després, però, de tres nits consecutives de veure a Jesús carregat amb una pesada creu li va preguntar si el podia ajudar a portar-la. La resposta de Jesús la va commoure: “com vols ajudar-me a portar la meva creu, si tu no pots portar la teva?”. I és que abans d’entrar al convent havia estat casada amb un home geniüt i furiós i el va deixar per fer-se religiosa. Deixat el convent, es presentà a casa i el marit li ventà una bona plantofada que li va fer saltar les dents (per això, patrona dels dentistes). Avui dia, qui sap si el Crist carregat amb la creu li hauria donat... un altre consell... 

1. Commemoració de santa Apol·lònia, verge i màrtir, la qual, després d’haver patit molts i cruels turments per part dels perseguidors, per no veure’s obligada a proferir paraules blasfemes, va preferir lliurar-se al foc abans que cedir en la seva fe. A Alexandria, Egipte (c. 250).
2. Passió dels nombrosos sants màrtirs que, durant una celebració a l’església, van ser assassinats de diferents maneres pels arrians. A Alexandria (s. IV).
3. Commemoració dels sants Primu i Donat, diaques i màrtirs, que, per defensar l’altar de l’església, van morir en mans dels heretges. A Lemellefa, actual Algèria (c. 361).
4. Sant Maró, eremita, mort després d’una vida d’aspra penitència i intensa pietat. Sobre el seu sepulcre es va fundar un cèlebre monestir, al voltant del qual es va originar la nació que porta el seu nom. A una muntanya prop d’Apamea, Síria (c. 423).
5. Sant Teliau, bisbe i abat, els eximis esforços pastorals del qual són recordats per moltes esglésies de Càmbria, Cornualla (Gal·les) i Armòrica (Gàl·lia). Al monestir de Llandaf, Càmbria (560).
6. Sant Sabí, bisbe, que va ser amic de sant Benet i legat de la Seu Romana a Constantinoble, per defensar la fe autèntica davant l’heretgia monofisita. A Canosa, de la Pulla (c. 566).
7.  Mort de sant Ansbert, que, després de ser abat de Fontanelle, va ocupar la seu episcopal de Rouen i va ser desterrat pel príncep Pipí. Al monestir d’Hautmont al costat del riu Sambre, a Hainaut (c. 695).
8. Commemoració de sant Alt, abat, el qual, nascut a Irlanda, va fundar als boscos de Baviera el monestir que després va portar el seu nom. A Baviera (s. VIII).
9. Sant Rainald, bisbe, que va ser monjo camaldulenc a Fonte Avellana i, un cop designat bisbe, va mantenir els costums de la vida monàstica. A Nocera, Úmbria (1222).
10. Sant Miquel (Francesc Lluís) Febres Cordero, religiós dels Germans de les Escoles Cristianes, que durant quaranta anys es va dedicar a l’educació a la ciutat de Cuenca (Equador), i, traslladat a Catalunya, es va distingir per la perfecta observança de la disciplina de la vida religiosa. A Premià de Mar, Maresme (1910).