Sant Acaci, bisbe

Acaci (“el que no és dolent”) era bisbe d’Amida (Mesopotàmia), actualment Diyarbakir, a Turquia. Fou ambaixador de l’emperador Teodosi II davant la cort del rei persa Iezdgerd I. Quan es declarà la guerra entre els perses i l’Imperi Romà, tornà a Amida i es compadí dels presoners perses als quals deixaven morir de fam: reuní el clergat i aconseguí que venguessin els objectes del culte per alimentar els presoners i pagar el seu rescat. La tradició parla que, com agraïment, els presoners es van convertir al cristianisme i que el rei persa Baharam V, al conèixer el seu gest, deixà de perseguir als cristians. La seva mort és posterior al 422, any en què acabà la guerra entre romans i perses.

1. Sant Màxim, bisbe. Quan era prevere va compartir l’exili i la confessió de la fe amb el bisbe sant Dionís, al qual va succeir després. A Alexandria, Egipte (282).
2. Sant Edesi, màrtir, germà de sant Apià. Sota l’emperador Maximí va retreure obertament al jutge el fet d’haver entregat les verges consagrades a Déu als lleons. Va ser detingut per soldats i torturat, i finalment, per Crist Senyor, llançat al mar. A Alexandria, Egipte (306).
3. Sant Demetri, màrtir, molt venerat a tot l’Orient i, de manera especial, a la ciutat de Tessalònica (s. III/IV).
4. Sant Eupsiqui, màrtir. Per haver destruït el santuari de la deessa Fortuna, va consumar el seu martiri sota l’emperador Julià l’Apòstata. A Cesarea de Capadòcia (~ 362).
5. Sant Libori, bisbe. A la ciutat dels cenomans (actualment Le Mans), a la Gàl·lia Celta (s. IV).
6. Sant Acaci, bisbe. Per redimir uns perses captius i sotmesos a cruels tortures, va interessar al clergat i va vendre als romans els vasos sagrats de l’Església. A Amida, Mesopotàmia (s. V).
7. Santa Waldetrudis, religiosa, germana de santa Aldegundis. Esposa de sant Vicenç Madelgario i mare de quatre sants, a semblança del seu marit es va oferir a Déu i va rebre l’hàbit monàstic al cenobi fundat per ella mateixa. A Castroloco (actualment Mons), Hainaut, Nèustria (688).
8. Sant Hug, bisbe de Rouen. Va governar alhora el monestir de Fontenelle i les esglésies de París i Bayeux. Finalment, va renunciar a aquests càrrecs i va estar al capdavant del monestir de Jumièges. Al monestir de Jumièges, també a Nèustria (730).
9. Santa Casilda, verge. Nascuda a la religió mahometana, va ajudar amb misericòrdia els cristians detinguts a la presó i després, ja cristiana, va viure com a eremita. A la localitat de San Vicente, prop de Briviesca, a la regió de Castella (1075).
10. Sant Gauqueri, canonge regular. Per al clericat va ser exemple de vida en comú i de zel per les ànimes. A Aurèlh, a la regió de Llemotges, França (1140).
11. Beat Ubald de Borgo Sansepolcro (Adimari), prevere de l’orde dels Servents de Maria. Va passar de la milícia terrestre al servei de Maria, per obra de sant Felip Benizi. A la muntanya Senario, a la Toscana (1315).
12. Beat Tomàs de Tolentino, prevere de l’orde dels Germans Menors i màrtir. Va viatjar fins a l’imperi de la Xina per anunciar l’Evangeli. Quan després es va dirigir cap al territori dels tàrtars i dels hindús va coronar la seva missió amb un gloriós martiri. A Tana, a l’índia occidental (1321).
13. Beat Antoni Pavoni, prevere de l’orde dels Predicadors i màrtir. Va ser apunyalat en sortir de l’església, després de predicar contra l’heretgia. A Bricairàs, prop de Pineròl, al Piemont (1374).
14. Beata Celestina Faron, verge de la Congregació de les Petites Serventes de la Immaculada Concepció i màrtir. Quan Polònia va ser ocupada militarment durant la guerra, va ser empresonada per la fe de Crist i, esgotada per les privacions, va aconseguir la gloriosa corona. Al camp de concentració d’Oswiçcim o Auschwitz, prop de Cracòvia, Polònia (1944).