Sant Joan de Déu, religiós

Sant Joan de Déu, religiós

João Cidade Duarte era nascut a Montemor-o-Novo (Alentejo portuguès) en 1495, però s’escapà de casa i la seva vida serà un no parar: pastor a Oropesa (Toledo), lluita en el setge de Fuenterrabía i per poc el pengen; pelegrí a Santiago de Compostel·la, pastor a Sevilla, paleta a Ceuta, venedor de llibres a Gibraltar i llibreter a Granada. I a Granada, el 20 de gener de 1537 (ja en té 42, d’anys), escoltant la prèdica de Sant Joan d’Àvila en queda captivat: ho ven tot i s’ajunta amb els més marginats, bojos, invàlids. Per tenir-ne cura, sorgiran els Hospitalaris de Sant Joan de Déu (1572). Joan morí a Granada el 1550 i fou canonitzat el 1690. És patró dels malalts i infermers.

1. Sant Joan de Déu, religiós, nascut a Portugal, que després d’una vida plena de perills a la milícia humana, va prestar ajuda amb constant caritat als necessitats i malalts en un hospital que ell mateix havia fundat, i va associar companys a la seva obra, amb els quals va constituir després l’orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. En el dia d’avui, a la ciutat de Granada va passar a l'etern descans (1550).
2. Commemoració de sant Ponç, a Cartago, diaca de sant Cebrià, al qual va acompanyar en l’exili fins a la mort. Ha deixat un valuós volum sobre la seva vida i passió (s. III).
3. Sants Apol·loni i Filemó, màrtirs. A Antínoo, Egipte (287).
4. Sant Proví, bisbe, fidel deixeble de sant Ambròs, que va preservar de l’heretgia arriana l’Església que se li havia encomanat. A Como, a la província de Ligúria (~ 420).
5. Sant Senà, abat. A l’illa de Cathaig (ara Scattery), Hibèrnia (ara Irlanda) (s. VI).
6. Sant Fèlix, bisbe, el qual, oriünd de Burgúndia, va evangelitzar els anglesos orientals sotmesos a l’autoritat del rei Sigebert. A Domnoc (ara Dunwich), Anglaterra (~ 646).
7. Sant Teofilacte, bisbe, que desterrat per defensar el culte de les sagrades imatges, va morir a Stròbil de Cària. A Nicomèdia, Bitínia (~ 840).
8. Sant Humfrid, bisbe de Thérouanne, que en ser destruïda la ciutat pels normands, va procurar infatigablement congregar i consolar el seu ramat. A la regió dels mórins, a França (871).
9. Sant Litifred, bisbe. A Pavia, Llombardia (874).
10. Sepultura de sant Dutac, bisbe de Ross. A la localitat de Tayne, a Escòcia (~ 1065).
11. Sant Veremon, abat d’Irache, el qual, havent abraçat des de jove la vida monàstica, va animar els seus monjos a buscar la perfecció amb el seu exemple i amb dejunis i vigílies. A la ciutat d’Estella, Navarra (~ 1095).
12. Sant Esteve, primer abat d’aquest monestir, que, buscant Déu, va unir a l’orde cistercenc els tres monestirs que havia fundat. A Obazina, prop de Llemotges, Aquitània (1159).
13. Trànsit del beat Vicenç Kadlubek, bisbe de Cracòvia, el qual, després de renunciar al seu càrrec, va professar-hi la vida monàstica. Al monestir de Jçdrzejów, Polònia (1223).
14. Beat Faustí Míguez, religiós de l’orde de Clergues Regulars de les Escoles Pies. Promogut al sacerdoci, es va lliurar completament a la tasca docent, aconseguint gran prestigi de mestre i perit en ciències naturals. Va ser diligent en la seva activitat pastoral i va fundar la Congregació de les Filles de la Divina Pastora. A la ciutat de Getafe, prop de Madrid (1925).