Dia 8 de març, dimecres: Sant Joan de Déu, religiós

Joan Ciudad va néixer a Montemor-o-Novo (Alentejo portuguès) el 1495. Als 8 anys marxà de casa i va fer de pastor, soldat, llibreter ambulant… fins que obrí una petita llibreria a Granada. Allà, un sermó de Joan d’Àvila el va impressionar tant que, prenent-lo per boig, el van tancar al manicomi. I havent experimentat la duresa del tracte, en va sortir disposat a obri un hospital amb nous mètodes. La seva obra es va anar estenent, ajudat de molts col·laboradors: els Germans Hospitalaris de Sant Joan de Déu. Morí a Granada el 8 de març del 1550. El 1930 el papa Pius XI el designà protector dels malalts i de llurs associacions.

1. Sant Joan de Déu, religiós, nascut a Portugal, que després d’una vida plena de perills a la milícia humana, va prestar ajuda amb constant caritat als necessitats i malalts en un hospital que ell mateix havia fundat, i va associar companys a la seva obra, amb els quals va constituir després l’orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. En el dia d’avui, a la ciutat de Granada, Espanya, va passar a l’etern descans (1550).

2. Commemoració de sant Ponç, a Cartago, diaca de sant Cebrià, al qual va acompanyar en el desterrament fins a la mort. Ha deixat un valuós volum sobre la seva vida i passió (s. III).

3. Sants Apol·loni i Filemó, màrtirs. A Antínoo, Egipte (287).

4*. Sant Proví, bisbe, fidel deixeble de sant Ambròs, que va preservar de l’heretgia arriana l’Església que se li havia encomanat. A Como, a la província de Ligúria (c. 420).

5*. Sant Senà, abat. A l’illa de Cathaig (ara Scattery), Hibèrnia (ara Irlanda) (s. VI).

6. Sant Fèlix, bisbe, el qual, oriünd de Burgúndia, va evangelitzar els anglesos orientals sotmesos a l’autoritat del rei Sigebert. A Domnoc (ara Dunwich), Anglaterra (c. 646).

7. Sant Teofilacte, bisbe, que desterrat per defensar el culte de les sagrades imatges, va morir a Stròbil de Cària. A Nicomèdia, Bitínia (c. 840).

8*. Sant Humfrid, bisbe de Thérouanne, que en ser destruïda la ciutat pels normands, va procurar infatigablement congregar i consolar el seu ramat. A la regió dels mórins, a França (871).

9*. Sant Litifred, bisbe. A Pavia, Llombardia (874).

10*. Sepultura de sant Dutac, bisbe de Ross. A la localitat de Tayne, a Escòcia (c. 1065).

11*. Sant Veremon, abat d’Irache, el qual, havent abraçat des de jove la vida monàstica, va animar els seus monjos a buscar la perfecció amb el seu exemple i amb dejunis i vigílies. A la ciutat d’Estella, Navarra (c. 1095).

12*. Sant Esteve, primer abat d’aquest monestir, que, buscant Déu, va unir a l’orde cistercenc els tres monestirs que havia fundat. A Obazina, prop de Llemotges, Aquitània (1159).

13*. Trànsit del beat Vicenç Kadlubek, bisbe de Cracòvia, el qual, després de renunciar al seu càrrec, va professar-hi la vida monàstica. Al monestir de Jçdrzejów, Polònia (1223).

14*. Beat Faustí Míguez, religiós de l’orde de Clergues Regulars de les Escoles Pies. Promogut al sacerdoci, es va lliurar completament a la tasca docent, aconseguint gran prestigi de mestre i pèrit en ciències naturals. Va ser diligent en la seva activitat pastoral i va fundar la Congregació de les Filles de la Divina Pastora. A la ciutat de Getafe, prop de Madrid (1925).

► “Març, marçador, que de nit fa fred, i de dia, calor”: el sol ja escalfa al migdia, però a la nit la calor desapareix.