Sant Sever, bisbe i màrtir

Sant Sever, bisbe i màrtir

Al segle XI un bisbe anomenat Sever era venerat com a màrtir a Barcelona. I en el primer terç del segle VII un bisbe anomenat també Sever va regir l’església de Barcelona durant uns setze anys. Segons una tradició barcelonina, sant Sever hauria donat la vida al Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallès. Sembla que li haurien travessat el cap amb un clau llarguíssim. I el fet s’hauria esdevingut el dia 6 de novembre. Sant Sever és patró secundari de l’arxidiòcesi de Barcelona.

A l’Arquebisbat de Barcelona: Estàtua a la nau esquerra de la catedral i església al carrer del seu nom, tot sortint del claustre (C/ Sant Sever, 9). Beneïda l’1 de gener del 1702, se’n va acabar la restauració general el febrer del 2025.

1. Sant Fèlix, màrtir, del qual va parlar sant Agustí quan, dirigint-se al poble, va dir: «De debò feliç en el nom i en la corona. Doncs va confessar; se’n va anar turmentat; però, l’endemà, van trobar el seu cos exànime a la presó» (s. IV).
2. Commemoració de sant Pau, bisbe de Constantinoble i màrtir, a qui van expulsar moltes vegades els arrians per mantenir la fe nicena i sempre va tornar a la seva seu, però, finalment, l’emperador Constanci el va relegar a Cúcusa, un petit poble de Capadòcia, i allà mateix va ser cruelment estrangulat, segons la tradició, per insídies dels arrians (350).
3. Sant Melani, bisbe, que va passar a rebre el Senyor en el lloc anomenat Plaz, a la vora del riu Vicenon, on ell mateix, amb les seves pròpies mans, havia construït una església i congregat monjos per al servei de Déu. A Rennes, Bretanya Menor (~ 511).
4. Sant Iltut, abat, que va fundar un cenobi, on la fama de la seva santedat i eximia doctrina va congregar un gran nombre de deixebles. Al monestir de Llanilltud Fawr, a Càmbria (ara el País de Gal·les), que porta el seu nom (511).
5. Sant Lleonard, ermità. A Noblac, prop de Llemotges, Aquitània (559).
6. Sants màrtirs Cal·línic, Himeri, Teodor, Esteve, Pere, un altre Teodor, Joan, un altre Joan i algun altre de nom desconegut, tots els quals eren soldats a Gaza i, en ser ocupada la ciutat pels sarraïns, van ser empresonats i, animats pel bisbe sant Sofroni, van confessar a Crist, per la qual cosa van assolir el martiri. A Jerusalem (638).
7. Sant Sever, bisbe, que, segons la tradició, va obtenir la corona del martiri. A Barcelona, ciutat d’Hispània (633).
8. Sant Protasi, al qual es venera com a bisbe de Lausana. Entre els helvecis, al regne de Burgúndia (s. VII).
9. Sant Vinoc, que, d’origen bretó, primer va ser rebut per sant Bertí a la comunitat de monjos de Sithiu, i després va construir el monestir de Wormhoudt, que va dirigir santament com a prior, treballant molt amb les seves pròpies mans. A la regió Taruanense, Austràsia (717).
10. Sant Esteve, bisbe, que, famós per la seva mansuetud, va organitzar dues peregrinacions a Jerusalem i va restaurar l’església catedral. A Ate, Provença, Gàl·lia (1046).
11. Sant Teobald, prevere, que, essent canonge regular, va ser encarregat de l’església i només sortia del cenobi per posar-se al servei dels malalts i atendre les seves necessitats. Al monestir de Le Daurat, a la regió de Llemotges, Aquitània (1070).
12. Beata Cristina d’Stommeln, verge, que va superar les temptacions del món vivint en comunió amb la passió de Crist. Prop de Colònia, a la regió de Lotaríngia, Germània (1321).
13. Sants Pere Poveda Castroverde i Innocenci de la Inmaculada Canoura Arnau, preveres, i companys, màrtirs. Aquesta memòria obligatòria, pròpia de les diòcesis d’Espanya, es va originar com a celebració comuna de tots els màrtirs, sants i beats, de la persecució religiosa a Espanya al segle XX. Poden intercanviar-se, si sembla oportú pastoralment, els noms de sant Pere i sant Innocenci per altres noms de màrtirs propis de la diòcesi (sants o beats), afegint tothora “i companys màrtirs”, sempre que aquests no tinguin dia assignat en els calendaris particulars (1936).