Mare de Déu de la Consolació
Mare de Déu de la Consolació
Aquesta advocació va néixer, com tantes, durant l'edat mitjana, i la van propagar els religiosos agustins, els quals des del segle XIII resen a la Mare de Déu de la Consolació la ‘coroneta’: com un rosari basat en els 13 articles del credo. L’advocació convida a mirar Maria com a auxili, socors, refugi, fortalesa consol dels qui pateixen... en tot allò que creiem. Per reforçar-la, la tradició agustiniana va fer que la mateixa Mare de Déu s’aparegués a santa Mònica, mare de sant Agustí, el seu fundador, per consolar-la pel seu fill esgarriat. La imatge està dreta, coronada d’estrelles, amb el fill en braços i allargant la corretja als seus devots, per tal que l’agafin, ben fort, com a signe de salvació.
Arxidiòcesi de Barcelona: Al convent dels agustins de Barcelona, primer al Convent Vell -vora del carrer del Rec (amb adoberies dels pellaires)- i després al del Raval, l’advocació estava molt arrelada, també amb el nom de la Mare de Déu de la Corretja: les mares hi portaven els infants rebecs i de mal geni per tal de fer-los més dòcils. Feien la novena i posaven a la cintura dels infants una corretja, que venien a la pròpia església. Maria, consol, consol, consol...
- Memòria de sant Moisès, profeta, a qui Déu va triar per alliberar el poble oprimit a Egipte i conduir-lo a la terra de promissió. També se li va revelar al mont Sinaí, dient-li: «Jo sóc qui sóc», i li va proposar la llei per regir la vida del poble elegit. Va morir ple de dies al mont Nebo, en terra de Moab, a les portes de la terra de promissió.
- Sant Marcel, màrtir. A Chalon-sur-Saòne, a la Gàl·lia Celta (s. III-IV).
- Sepultura de sant Bonifaci I, Papa, que va treballar per solucionar moltes controvèrsies sobre disciplina eclesiàstica. A Roma, al cementiri de Màxim, a la via Salària Nova (422).
- Sant Caletric, bisbe. A Chârtres, de Nèustria (abans de 573).
- Santa Ida, vídua del duc Ecbert, insigne per la seva assídua pregària i caritat envers els pobres. A Herzfeld, Saxònia (825).
- Sant Fredald, bisbe i màrtir. A Mende, Aquitània (~ s. IX).
- Santa Irmgarda, comtessa de Süchteln, que va utilitzar els seus béns en la construcció d'esglésies. A Colònia, de la Lotaríngia (~ 1089).
- Santa Rosalia, verge, de qui es diu que va practicar la vida solitària al mont Pellegrino. A Palerm, de Sicília (s. XII).
- Beata Caterina Mattei, verge, religiosa de les Germanes de Penitència de Sant Domènec. Va viure amb una salut molt precària i va suportar amb admirable caritat i abundància de virtuts les calúmnies humanes i tota mena de temptacions. A Carmagnoles, a la regió italiana del Piemont (1547).
- Beat Escipió Jeroni Brigéat de Lambert, prevere i màrtir. Essent canonge de la diòcesi d’Avranches, durant la Revolució Francesa va ser tancat en una nau ancorada per la seva condició de sacerdot, on va morir d'inanició. Al mar davant de Rochefort, al litoral nord de França (1794).
- Beata Maria de Santa Cecília Romana (Dina) Bellanger, verge, de la Congregació de Religioses de Jesús i Maria. Lliurada i confiant només en el Senyor, durant molts anys va suportar una greu malaltia. A Sillery, ciutat de la província del Quebec, Canadà (1929).
- Beat Josep Pasqual Carda Saporta, prevere de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans. Va patir gloriosament el martiri per odi a la religió durant la contesa espanyola, en la cruel persecució religiosa contra l'Església. A Orpesa, comarca castellonenca de la Plana Alta (1936).
- Beat Francesc Sendra Ivars, prevere, martiritzat per la fe en la persecució religiosa. A Teulada, a la Marina Alta (1936).
- Beat Bernat (Josep) Leda Grau, religiós de l'orde dels Germans Menors Caputxins i màrtir gloriós per Crist en la mateixa contesa espanyola. Prop de la localitat de Genovés, comarca valenciana de la Costera (1936).







