Sant Raban Maür, bisbe

Sant Raban Maür, bisbe 

Nascut a Magúncia el 780, fou monjo i abat de Fulda (822), i després, bisbe de la seva ciutat. Home de gran erudició, escriví nombrosos comentaris bíblics, es preocupà de la formació de clergues i monjos i del bon desplegament del culte litúrgic. Per la seva extraordinària cultura es va convertir en conseller de prínceps. Es va esforçar per garantir la unitat de l’imperi i mai no negava una resposta ponderada, que s’inspirava preferentment en la Bíblia i en els textos dels Pares de l’Església. En fi, va ser un home “gran” (això vol dir ‘Raban’, mateixa arrel que ‘rabí’). Se li atribueix la composició d’un dels himnes més coneguts de l’Església llatina, el “Veni Creator Spiritus”: «Esperit Sant, i creador, veniu als vostres amadors i ompliu de gràcia del cel els cors que vós haveu creat». Morí el dia 4 de febrer del 856 a Magúncia. 

Altres sants del dia:

1. Sant Eutiqui, màrtir, que durant molt temps va ser castigat amb insomni i fam i, finalment, llançat a una profunda cavitat. Amb la seva fe en Crist va vèncer la crueltat del tirà. A Roma, a les catacumbes de la via Àpia (data incerta).

2. Sants Papies, Diodor i Claudià, màrtirs. A Perge, Pamfília (s. III). 

3. Passió dels sants màrtirs Fileas, bisbe de Thmuis, i Filorom, tribú militar, que durant la persecució de l’emperador Dioclecià, ni els seus parents ni els seus amics no van poder persuadir-los perquè tinguessin compassió d’ells mateixos, van obtenir del Senyor la palma del martiri en ser degollats. A Alexandria, Egipte (s. IV). 

4. SantIsidor, prevere, home de profunda doctrina, que, menyspreant el món i les riqueses, va tractar d’imitar la vida de sant Joan Baptista al desert, vestint l’hàbit monàstic. A Pelusium, Egipte (c. 449). A l’orient i entre els coptes (meixir) se celebra el 17 de febrer; entre els armenis (arac), el dia 28 de febrer.

5. Trànsit de sant Aventí, bisbe, que havia ocupat l’esmentada seu de Chartres. A Chàteaudun, prop de Chartres, a la Gàl·lia (c. 511). 

6. Sant Aventí, que va ser servidor de sant Llop, bisbe. A Troyes, a la Gàl·lia Celta (c. 537). 

7. Sant Raban, anomenat “Maur”, bisbe, que, essent monjo de Fulda, va ser elevat a la seu de Magúncia, i home docte en ciència i eloqüent en la paraula, mai no va deixar de dur a terme tot el que pogués redundar en major glòria de Déu. A Magúncia, de la Francònia, Alemanya (856). 

8. Sant Nicolau Estudita, monjo, que va ser exiliat nombroses vegades per defensar el culte de les santes imatges i va acabar els seus dies com a hegumen del monestir de Studium. A Constantinoble (868). 

9. Sant Gilbert, prevere, que va fundar, amb l’aprovació del papa Eugeni III, un orde monàstic, en el qual va imposar una doble disciplina: la Regla de sant Benet per a les monges i la de sant Agustí per als clergues. A Sempringham, Anglaterra (1189). 

10. Santa Joana de Valois, que essent reina de França, en ser declarat nul el seu matrimoni amb Lluís XII es va dedicar a servir Déu, va conrear una especial pietat cap a la Santa Creu i va fundar l’orde de la Santíssima Anunciació de la Mare de Déu. A Bourges, Aquitània (1505). 

11. Beat Joan Speed, màrtir, que, durant el regnat d’Elisabet I, per haver auxiliat uns sacerdots va aconseguir la palma del martiri en ser degollat. A Durham, Anglaterra (1594). 

12. Sant Josep de Leonessa, prevere de l’orde dels Germans Menors Caputxins, que a Constantinoble va sostenir en la seva fe els cristians captius i, havent sofert grans tribulacions per haver predicat l’Evangeli fins i tot al palau del Sultà, va tornar a la seva pàtria i es va distingir per atendre els pobres. A Amatrice, als Abruços (1612). 

13. Sant Joan de Brito, prevere de la Companyia de Jesús i màrtir, que després de convertir moltes persones a la fe pel fet d’haver abraçat la vida i els costums dels ascetes d’aquelles regions, va acabar la seva vida amb un gloriós martiri. A Oriur, al regne de Maravà, a l’índia (1693).