Sant Joan Damascè, prevere i doctor de l'Església

El prevere Joan Damascè va ‘ensenyar doctament la fe', i essent fill d’una família àrab cristiana (650), després d’estudiar la filosofia, entrà al monestir de Sant Sabas, prop de Jerusalem, on escriví obres teològiques, especialment contra els qui volien suprimir totes les imatges.

1. Sant Joan Damascè, prevere i doctor de l’Església, cèlebre per la seva santedat i per la seva doctrina, que va lluitar valerosament de paraula i per escrit contra l’emperador Lleó Isàuric per defensar el culte de les sagrades imatges, i fet monjo a la laura de Sant Sabas, prop de Jerusalem, va compondre himnes sagrats i allà va morir. El seu cos va ser enterrat aquest dia (~ 750).
2. Commemoració de santa Bàrbara, de la qual es diu que va ser verge i màrtir a Nicomèdia (s. III/IV). Patrona dels artillers, miners i persones relacionades amb la pirotècnica.
3. Sant Heracles, bisbe, famós com a deixeble d’Orígenes, de qui va ser col·laborador i successor a l’escola, i elegit després per regir aquesta seu. A Alexandria, Egipte (247/249).
4. Sant Heracles, bisbe, famós com a deixeble d’Orígenes, de qui va ser col·laborador i successor a l’escola, i elegit després per regir aquesta seu (247/249), el qual, tot i que ja era famós per la seva erudició, va ser encara més famós per la seva virtut i senzillesa de vida. A Sebastòpolis, del Pont, A Alexandria, Egipte (s. IV).
5. Sant Fèlix, bisbe, que va ser diaca de l’Església de Milà amb sant Ambròs. A Bolonya, de l’Emília (431/432).
6. Sant Aprus, prevere, el qual va abandonar la seva pàtria i es va construir una cel·la on va portar una vida solitària i penitent. A Viena, Gàl·lia Celta (s. VII).
7. Sant Sigiramnus, pelegrí i abat de Longoret. A la regió de Bourges, Aquitània (s. VII).
8. Santa Adrenilda o Ada, abadessa del monestir de Santa Maria. A Ceromanum (ara Le Mans), de Nèustria (~ 692).
9. Sant Sola, prevere i eremita. Al monestir d’Ellwangen, Baviera (794).
10. Sant Joan, anomenat el Taumaturg, bisbe, que, contra el dictamen de l’emperador Lleó l’Armeni, va treballar intensament en favor del culte de les sagrades imatges. A Polibot, Frígia (s. IX).
11. Sant Annó, bisbe de Colònia, home d’agut talent, que va ser tingut en gran honor tant a l’Església com en els negocis civils, en temps de l’emperador Enric IV, i per augmentar la fe i la devoció, va procurar la fundació de moltes esglésies i monestirs. Al monestir de Siegburg, Renània, Alemanya (1075).
12. Sant Osmund, bisbe, que juntament amb el rei Guillem es va traslladar de Normandia a Anglaterra i, promogut de seguida a l’episcopat, va celebrar la dedicació de l’església catedral i va vetllar per l’administració de la seva seu i pel culte diví. A Salisbury, Anglaterra (1099).
13. Sant Bernat, bisbe, el qual, essent monjo, es va aplicar a una vida de perfecció, i després, com a cardenal, va buscar el bé de l’Església, per, finalment, ja bisbe, procurà la salvació de les ànimes. A Parma, de l’Emília (1133).
14. Beat Pere Pectinario, religiós del Tercer Orde de Sant Francesc, insigne per la seva peculiar caritat vers als pobres i als malalts, i per la seva humilitat i silenci. A Siena, la Toscana (1289).
15. Beats màrtirs Francesc Gálvez, prevere de l’orde dels Germans Menors, Jerònim de Angelis, prevere, i Simó Yempo, religiós, aquests dos últims de la Companyia de Jesús, tots ells van ser cremats per odi a la fe. Al lloc anomenat Edo, Japó (~ 1622/1623).
16. Beat Adolf Kolping, prevere, qui, ardentment sol·lícit envers els treballadors i la justícia social, va fundar una societat de joves obrers, que va difondre a molts llocs. A Colònia, Renània, Prússia (1865).
17. Sant Joan Calàbria, prevere, qui va fundar la Congregació dels Servents dels Pobres i de les Serventes de la Divina Providència. A Verona, Itàlia (1954).