La festa, d’origen franciscà (abans del 1263), situada entre els tres mesos que separen l’Anunciació del Senyor i el Naixement de Joan Baptista, és tot un símbol: Maria que porta el Messies es troba amb Elisabet que porta el Precursor: «Maria és el nostre model: ha rebut el do més preuat de Déu i es posa en camí per portar Jesús» (Papa Francesc).

HISTÒRIA DE LA FESTA

• 473: Dedicació festiva el 2 de juliol d’un santuari a Constantinoble de la “deposició del mantell de la santa Senyora i mare de Déu en Blanquerna”, en un sepulcre de fusta portat de Jerusalem, que, segons la tradició, era l’autèntic en què el cos de Maria havia reposat. La relíquia era venerada a l’església del barri dit “de les Blanquernes”.
• Segle VI: Origen en la litúrgia romana en funció de la preparació del Nadal.
• 1263: Ja abans d’aquesta data els franciscans celebraven la festa de la Visitació de Maria.
• 1389: El papa Urbà VI (1378-1389) la vol estendre a tota l’Església llatina, fixant-la el 2 de juliol, per a celebrar la fi del gran cisma d’Occident (consumat el 1378 entre el papa Urbà VI i l’antipapa Climent VII a Avinyó).
• 1389: Mort el papa Urbà VI, és el seu successor Bonifaci IX qui en promulga el decret.
• 1441, juliol 1: Després del Cisma, el sínode de Basilea en confirma la celebració universal. Abans no havia estat possible perquè els Estats partidaris dels antipapes no n’havien reconegut la festa.
• 1965: En la reforma després del Concili Vaticà II, la festa es trasllada al 31 de maig (abans el 2 de juliol, octava del naixement del precursor) perquè se celebri entre l’Anunciació (25 de març) i la Nativitat de Joan Baptista (24 de juny), i així s’adapti millor a la narració evangèlica.

1. Festa de la Visitació de la benaurada Mare de Déu, quan va anar a veure la seva cosina Elisabet, que estava embarassada d’un fill en la seva vellesa, i la va saludar. En trobar-se amb alegria les dues futures mares, el Redemptor que venia al món va santificar el seu precursor, que encara es trobava en el si d’Elisabet. Maria va respondre a la salutació d’Elisabet, i exultant de goig en l’Esperit Sant, va glorificar Déu amb el càntic de lloança del Magnificat.

2. Santa Peronella, verge i màrtir. A Roma, al cementiri de Domília, a la via Ardeatina (data incerta).

3. Sant Hermies, soldat i màrtir. Al costat de Comana del Pont (s. III).

4. Sants Canci, Cancià i Cancianil·la, màrtirs. Van ser capturats pel perseguidor quan escapaven de la ciutat en un carro, i finalment van ser ajusticiats. A Aquileia, a la regió de Venècia (s. IV).

5. Sant Selvi, bisbe. Va començar la construcció d’una basílica per acollir dignament el sepulcre de sant Sadurní. A Tolosa, a la Gàl·lia Narbonesa (~ 400).

6. Beat Jaume Salomoni, prevere. D’adolescent, mort el seu pare i ingressada la seva mare a les monges cistercenques, va distribuir els seus béns entre els pobres i va entrar a l’orde dels Predicadors, on va resplendir durant quaranta-cinc anys dotat d’insignes carismes i com a amic dels pobres i home pacífic. A Forli, a la regió de l’Emília (1314).

7. Beata Baptista (Camila) Varano, abadessa del monestir de clarisses fundat pel seu mateix pare, on va experimentar grans tribulacions, però també consolacions místiques. A Camerino, del Picè, Itàlia (1524).

8. Beats Robert Thorpe, prevere, i Tomàs Watkinson, màrtirs. Van ser condemnats a mort en temps de la reina Elisabet I, el primer per ser sacerdot i el segon, pare de família d’edat avançada, per haver prestat moltes vegades ajuda als sacerdots. Van rebre, al mateix temps, la corona del martiri al patíbul. A York, Anglaterra (1591).

9. Beat Nicolau Barré, prevere. Va ser mestre de teologia i cèlebre director d’ànimes en l’esperit de l’Evangeli, va fundar per tota França les Escoles Cristianes i de Caritat, així com les Germanes Mestres del Nen Jesús, per a l’educació gratuïta de nens pobres. A París, França (1686).

10. Beat Fèlix (Jaume) Amoroso, religiós. Després d’haver estat rebutjat durant deu anys, finalment va ingressar a l’orde dels Germans Menors Caputxins, on va exercir humilíssims oficis amb senzillesa i innocència de cor. A Nicòsia, a Sicília (1787).

11. Beat Marià de Roccacasale (Domènec) Di Nicolantonio, religiós de l’orde dels Germans Menors. Complint l’ofici de porter, va obrir la porta del convent als pobres i als pelegrins, als quals va atendre en tot amb molta caritat. Al poble de Bellegra, a la comarca romana (1886).

12. Sant Noè Mawaggali, màrtir. Essent servidor del rei, iniciada la persecució va refusar impàvid emprendre la fugida. Va oferir voluntàriament el seu pit a les llances dels soldats, que li van travessar estant penjat d’un arbre, fins que va lliurar l’esperit per Crist. A la localitat de Mityana, Uganda (1886).

► “Aigua de maig, molta palla i poc gra”.