Sant Martí de Porres, religiós

Sant Martí de Porres, religiós

Cap a l’any 1600, a la ciutat de Lima (Perú), la gent sentia una gran simpatia per un frare mulat (fill d'un cavaller espanyol i d'una serventa negra), admirat per la seva senzillesa, la seva bondat i la profunditat de la seva vida espiritual. El seu nom era Fra Martí de Porres, però com que s'ocupava en les feines de la neteja del convent dels dominics la gent l’anomenava: "Fra Escombra". El papa Joan XXIII el canonitzà el 1962.

1. Sant Martí de Porres, religiós de l’orde dels Predicadors, fill d’un espanyol i d’una mulata, que, ja des de nen, malgrat les limitacions provinents de la seva condició de fill il·legítim i mulat, va aprendre la medicina i després, quan ja era religiós, va exercir-la generosament a Lima, ciutat del Perú, a favor dels pobres, i lliurat al dejuni, a la penitència i a la pregària, va viure una existència aspra i humil, però resplendent de caritat (1639).
2. Sants Germà, Teòfil i Ciril, màrtirs. A Cesarea de Capadòcia (data incerta).
3. Sant Libertí, bisbe i màrtir. A Agrigent, Sicília (s. III/IV).
4. Sant Pàpul, venerat com a màrtir. A la regió del Lauraguès, a la Gàl·lia Narbonesa (s. III/IV).
5. Sants Valentí, prevere, i Hilari, diaca, màrtirs. A Viterbo, Laci (data incerta).
6. Sant Guenael, venerat com a abat de Landévennec. A la Bretanya Menor (s. VI).
7. Commemoració de santa Sílvia, mare del papa sant Gregori el Gran, de la qual el mateix Pontífex va deixar escrit que havia aconseguit el cim de la pregària i de la penitència, essent un òptim exemple per als altres. A Roma (s. VII).
8. Sant Domní, bisbe, que es va dedicar a la redempció dels captius. A Viena, Gàl·lia Celta (~ 538).
9. Sepultura de sant Pirmí, bisbe i abat de Reichenau, que va evangelitzar a alamans i bavaresos, va fundar molts monestirs i va compondre per als seus deixebles un llibre per catequitzar els camperols. Al monestir de Hombach, al costat d’Estrasburg, a Burgúndia (s. III/IV).
10. Sant Joanici, monjo, que, després de més de vint anys al servei de les armes, va fer vida solitària en diverses muntanyes de l’Olimp, i solia acompanyar la seva pregària amb aquestes paraules: “La meva esperança és Déu, el meu refugi és Crist, el meu protector és l’Esperit Sant”. Al cenobi d’Antidi, a Bitínia (846).
11. Commemoració de santa Odrada, verge. A Alem, Flandes (~ s. XI).
12. Sant Ermengol o Ermengaud, bisbe, un dels il·lustres pastors que es van cuidar de restablir l’Església a les terres alliberades del jou dels sarraïns. Va construir un pont posant els materials i la seva mà d’obra, però va relliscar daltabaix i va morir entre les roques per fractura del crani. A l’Urgell (1035).
13. Beat Berard, bisbe, que va destacar en l’extirpació de la simonia, la restauració de la disciplina clerical i la sustentació i protecció dels pobres. Als Abruços, territori dels marsis (1130).
14. Beata Alpaide, verge, que, essent joveneta, cruelment ferida i abandonada pels seus, va viure reclosa en una minúscula cel·la fins a la vellesa. A Cudot, a la regió de Sens, França (1211).
15. Santa Ida, reclusa. Prop del monestir de Fieschingen, a Suïssa (1226).
16. Beat Simó Balacchi, religiós de l’orde dels Predicadors, que va lliurar tota la seva vida al servei dels germans, dedicat a la penitència i a la pregària. A Rímini, província de Flamínia (1319).
17. Mort de sant Carles Borromeu, bisbe, la memòria del qual se celebra demà. A Milà, Llombardia (1584).
18. Sant Pere Francesc Nerón, prevere de la Societat de Missions Estrangeres de París i màrtir, que, en temps de l’emperador Tu-Duc, va viure tres mesos tancat en una cova estretíssima, on fou ferit atroçment amb vares, es va abstenir durant tres setmanes de tot aliment i va consumar el seu martiri en ser finalment decapitat. Al costat de la fortalesa Xa Doai, a Tonquín (1860).
19. Sepultura de sant Gaudiós, que, deixeble de sant Victorià, va ser triat bisbe de Tarassona, seu a la qual es va distingir per la seva defensa de la fe contra els arrians. Al monestir d’Asàn (s. VI).