L'Anunciació del Senyor

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR:

Nou mesos abans de Nadal celebrem el misteri de l'Encarnació de Crist, el Déu-amb-nosaltres (Is 7), en el si de Maria de Natzaret.

«L’Anunciació és un esdeveniment humil, amagat, però al mateix temps decisiu per a la història de la humanitat. Quan la Mare de Déu va pronunciar el seu «sí» a l’anunci de l’àngel, Jesús va ser concebut i amb Ell va començar la nova era de la història, que després seria sancionada a la Pasqua com la “nova i eterna Aliança”» (Papa Benet XVI).

1. Solemnitat de l’Anunciació del Senyor, quan, a la ciutat de Natzaret, l’àngel del Senyor va anunciar a Maria: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. Maria va respondre: Sóc l ’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I així, arribada la plenitud dels temps, el que era abans dels segles l’Unigènit Fill de Déu, per nosaltres els homes i per la nostra salvació, per obra de l’Esperit Sant es va encarnar de Maria, la Mare de Déu, i es va fer home.
2. Commemoració del sant lladre, que a la creu va reconèixer a Crist, i d’Ell va merèixer sentir: Avui seràs amb mi al Paradís (s. I).
3. Sant Duia, màrtir. A Nicomèdia (data incerta).
4. Sant Quirí, màrtir. A Roma, al cementiri de Poncià, a la via del Port (data incerta).
5. Santa Matrona, màrtir, que era esclava d’una hebrea i venerava Crist d’amagat. Descoberta per la seva senyora, va patir moltes penalitats, va ser assotada amb vares i en la confessió de Crist va lliurar a Déu el seu esperit incorrupte. A Tessalònica, Macedònia (data incerta).
6. Sant Mona, bisbe. A Milà, a la regió Transpadana (~ 300).
7. Sant Hermeland, el qual, després de servir a la cort reial, es va fer monjo del monestir de Fontenelle i finalment va ser designat primer abat de la localitat. A l’illa d’Antrum (ara Aindre), prop de Nantes, França (~ 720).
8. Sant Nicó, eremita, que va ser mestre de vida monàstica, cèlebre per l’austeritat de vida i per les seves virtuts. A Mammola, prop de Gerace, Calàbria (990).
9. Sant Procopi, que va deixar la dona i el fill per abraçar la vida eremítica i després va presidir el monestir que ell mateix hi havia fundat, on hi celebrava les divines lloances en ritu grec i en llengua eslava. A Sazava, Bohèmia (1053).
10. Beat Eberard, que, essent comte de Nellenburg, va abraçar la vida monàstica al cenobi de Tots Sants (Allerheiligen), construït amb el seu esforç. A Schaffhausen, a Suàbia (1078).
11. Beat Tomàs, ermità, que va passar seixanta-cinc anys en vida eremítica i va ensenyar als altres com viure-la. Al costat de Costacciaro, a la regió d’Úmbria (1337).
12. Santa Margarida Clitherow, màrtir, la qual, amb l’anuència del seu marit, va abraçar la fe catòlica, en la qual va educar també els seus fills, i es va preocupar d’amagar a casa seva a sacerdots que eren perseguits. Per aquest motiu va ser detinguda diverses vegades durant el regnat d’Elisabet I, i finalment, refusant que la seva causa fos portada davant del tribunal perquè els ànims dels consellers del jutge no carreguessin amb la responsabilitat de la seva sentència a mort, la van condemnar, per la seva fe en Crist, a ser asfixiada fins a la mort sota un gran pes. A York, Anglaterra (1586).
13. Beat Jaume Bird, màrtir, que en temps de la mateixa reina, als dinou anys d’edat, convertit des de feia poc al catolicisme, va rebutjar participar en una litúrgia herètica i per això va merèixer arribar a la celebració del culte celestial. A Winchester, a Anglaterra (1592).
14. Santa Llúcia Filippini, fundadora de l’Institut de les Mestres Pies, per promoure l’ensenyament cristià de joves i dones, especialment les mancades de recursos. A Montefiascone, a la Toscana (1732).
15. Beata Josafata (Miquelina) Hordàshevska, verge, que va fundar l’institut de Germanes Esclaves de Maria Immaculada i es va dedicar a fer el bé on més gran fos la necessitat. A la localitat de Chervonohrad, al costat de Lwiw, Ucraïna (1919).
16. Beat Emilià Kov, prevere i màrtir, que en temps de guerra va ser deportat a un camp de concentració, on, pel combat de la fe, va aconseguir la vida eterna. A la ciutat de Majdanek, prop de Lublin, Polònia (1944).
17. Beat Hilari Januszewski, prevere de l’orde dels Carmelites Descalços i màrtir, que en temps de guerra, per confessar a Crist va ser deportat des de Polònia a aquesta presó, i havent-se contagiat del tifus per assistir els malalts, va morir deixant un bell testimoni de fe i caritat. Al camp de concentració de Dachau, proper a Munic, Baviera, Alemanya (1945).