Commemoració de tots els fidels difunts

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

L’abat sant Odiló de Cluny († 1049) promogué aquesta diada que ens vincula als germans “que ens han precedit amb el senyal de la fe i dormen el son de la pau”. A més de pregar pels familiars difunts, amb l’Església ens unim en la pregària pels difunts anònims a la nostra mirada però, en canvi, ben presents a la mirada de Déu: els pobres, les víctimes de les injustícies i crueltats humanes, els que han treballat per la pau, els petits... i encomanar-los a Déu ens compromet a mostrar la seva bondat als que tenim més a prop.

1. Commemoració de Tots els fidels difunts. La Santa Mare Església, després de la seva sol·licitud en celebrar amb les degudes lloances l’alegria de tots els seus fills benaurats al cel, s’interessa davant el Senyor en favor de les ànimes de tots aquells que ens van precedir en el senyal de la fe i dormen en l’esperança de la resurrecció, i per tots els difunts des del principi del món, la fe dels quals només Déu coneix, perquè, purificats de tota taca del pecat i associats als ciutadans celestes, puguin gaudir de la visió de la felicitat eterna.
2. Commemoració de sant Victorí, bisbe de Pettau (ara Ptuj), Pannònia, i màrtir, que va redactar molts escrits per explicar els llibres de la Sagrada Bíblia i fou coronat amb el martiri en la persecució desencadenada per Dioclecià (~ 303).
3. Sant Just, màrtir. A Trieste, Ístria (~ s. IV).
4. Sants Carteri, Estiríac, Tobies, Eudosi, Agapi i companys màrtirs, que, essent soldats, en temps de l’emperador Licini van ser llançats a les flames per restar fidels a Crist, segons ens explica la tradició. A Sebaste, Armènia (~ 320).
5. Sants Acindí, Pegasi, Aftoni, Elpidèfor, Anempodist i molts companys màrtirs, que, segons s’explica, patiren durant el regnat de Sapor II. A Pèrsia (s. IV).
6. Commemoració de sant Marcià, eremita, que, nascut a Cir, es va retirar al desert de Calcedònia i allà, vivint en una cabana molt estreta, només a la tarda s’alimentava d’una mòdica quantitat de pa i aigua, però sempre anteposava l’amor fratern al dejuni (s. IV).
7. Sant Ambròs, abat, que primerament va ser pare del monestir de l’illa Bàrbara, prop de Lió, on va ésser traslladat per la seva exemplar observança religiosa i on va establir-hi la pràctica de la lloança perpètua. Al monestir d’Agauno, entre els helvecis (ara Suïssa) (~ 520).
8. Santa Winefrida, verge, a la qual es venera com a monja eximia. Al costat de la font d’Holywell, Càmbria (~ s. VII).
9. Sant Jordi, bisbe. A Viena, Burgúndia (~ 670).
10. Sepultura de sant Malaquies, bisbe de Down i Connor, Irlanda, que hi va restaurar la vida de l’Església, i quan es dirigia a Roma, en presència de l’abat sant Bernat, va lliurar el seu esperit al Senyor en l’esmentat monestir. Al monestir de Claravall, a la Borgonya (1148).
11. Beata Margarida de Lorena, que primer va ser duquessa d’Alençon i, en quedar vídua, va abraçar la vida religiosa en un monestir de Clarisses que ella mateixa havia edificat. A Argentan, Normandia, França (1521).
12. Beat Joan Bodey, màrtir, que, essent mestre d’escola, per no acceptar l’autoritat de la reina Elisabet I en els assumptes espirituals, va morir penjat i esquarterat. A Aodover, comtat anglès de Hampshire (1583).
13. Beat Pius de Sant Lluís (Lluís) Campidelli, religiós passionista, el qual, de jove i víctima d’una cruel malaltia, es va conformar totalment a la divina voluntat. A Casale, província de Flamínia, Itàlia (1889). Els Passionistes el celebren el dia 3 de novembre.