Sant Marcel·lí i Sant Pere, màrtirs

Sant Marcel·lí i Sant Pere, màrtirs

La tradició dels primers cristians ha conservat la memòria d’aquests dos màrtirs valents, molt populars: Marcel·lí, sacerdot, i Pere, exorcista. De primer, empresonaren a Pere, de mala manera. Com que el seu testimoni i les seves paraules van convertir els altres empresonats, feu cridar el seu amic Marcel·lí perquè els instruís. Ambdós foren traslladats al Bosc Negre, prop de Roma i, després de fer-los cavar la seva pròpia tomba, els tallaren el coll.

1. Sants màrtirs Marcel·lí, prevere, i Pere, exorcista. El papa sant Damas explica que, en la persecució de Dioclecià, van ser condemnats a mort, i conduïts al lloc del suplici, que estava ple de bardisses, van ser obligats a cavar-se la pròpia fossa perquè els seus cossos quedessin amagats. Van ser degollats i enterrats. Però una piadosa dona anomenada Lucil·la va traslladar les seves restes a Roma, a la via Labicana, al cementiri anomenat «ad Duas Lauros» (~ 304).
2. Sants màrtirs Potí, bisbe, i Blandina, juntament amb quaranta-sis companys [1]. La carta de l'Església de Lió a les Esglésies d’Àsia i Frígia explica amb detall el seu valerós i repetit certamen, en temps de l'emperador Marc Aureli. El bisbe Potí, de noranta anys, al poc temps de ser empresonat va morir. Alguns altres també van morir a la presó, mentre que els restants van ser exposats com a espectacle a l'amfiteatre, davant de milers de persones, on els que eren ciutadans romans van ser degollats i els altres lliurats a les feres. Finalment Blandina, reservada per a un combat més cruel i prolongat, després d'encoratjar els seus companys els va seguir en ser degollada. A Lió, a la Gàl·lia (177).
3. Sant Erasme, bisbe i màrtir. A Fòrmia, de la Campània (~ 303).
4. Sant Eugeni I, papa, que va ser el successor de sant Martí, màrtir. A Roma, a la basílica de Sant Pere (657).
5. Mort de sant Nicèfor, bisbe de Constantinoble. Propugnador acèrrim de les tradicions paternes, es va oposar amb decisió a l'emperador iconoclasta Lleó l’Armeni, defensant el culte de les sagrades imatges. Expulsat de la seva seu i tancat molt temps en un monestir, va lliurar la seva ànima a Déu. Al Bòsfor, a la Propòntida (629).
6. Sant Guiu, bisbe. A Acqui, del Piemont (1070).
7. Sant Nicolau, pelegrí. Natural de Grècia, recorria tota la regió portant un santcrist a la mà i repetint incessantment: «Senyor, tingueu pietat». A Trani, de la Pulla (1094).
8. Beats Sadoc, prevere, i els seus companys de l’orde dels Predicadors, màrtirs. Segons la tradició, van ser víctimes dels tàrtars mentre cantaven la Salve Regina, saludant al final de la seva existència la Mare de la Vida. A Sandomierz, al costat del riu Vístula, a Polònia (1260).
9. Sant Domènec Ninh, màrtir. Era un jove agricultor que, per no voler trepitjar la creu, va ser degollat en temps de l'emperador Tu-Duc. A la ciutat d’Au Thi, al Tonquín (1862).
10. Sant Dictí, bisbe. Va defensar amb fermesa la sana doctrina cristiana. A la ciutat d'Astorga, a Hispània (s. V).
11. Memòria dels sants Germà, Paulí, Just i Sici, màrtirs. A la ciutat de Girona, a la Hispània Tarraconense (data incerta). Patrons dels constructors, arquitectes i paletes de Girona. Venerats a la Catedral de Girona.
12. Memòria de sant Joan, prevere. Després d'haver visitat els Sants Llocs de Jerusalem, va dedicar la seva vida a atendre els pelegrins que es dirigien a Santiago de Compostel·la. A la localitat d'Ortega, a la regió de Burgos (1163).

[1] Aquests són els seus noms: Zacaries, prevere, Veci Epagat, Macari, Alcibíades, Selvi, Primu, Ulpi, Vidal, Comí, Octubre, Filomè, Gemí, Júlia, Albina, Grata, Emília, Potàmia, Pompeia, Rodana, Biblis, Quàrcia, Materna, Helpis; Sant, diaca; Matur, neòfit; Atal de Pèrgam, Alexandre de Frígia, Pòntic, Just, Aristeu, Corneli, Zòsim, Titus, Juli, Zòtic, Apol·loni, Geminià, una altra Júlia, Ausonia, una altra Emília, Jamnica, una altra Pompeia, Domna, Justa, Tròfíma i Antònia.