«És, certament, admirable el fet que Déu fes ploure mannà per als pares i els alimentés cada dia amb aquell menjar celestial… Considera, doncs, ara què és més excel·lent, si aquell pa d’àngels o la carn de Crist, que és el cos de vida. Aquell mannà queia del cel, aquest està per sobre del cel; aquell es corrompia si es guardava per a l’endemà, aquest no només és aliè a la corrupció, sinó que comunica la incorrupció a tots els que ho mengen amb reverència… Els dons que tu posseeixes són molt més excel·lents, perquè la llum és més que l’ombra, la realitat més que la figura, el Cos del Creador més que el mannà del cel» (Sant Ambròs, Sobre els Misteris 43,47-49).

► HISTÒRIA DE LA FESTA

• Segle XI: Moviment teològic i popular d’afirmació de la fe en la presència real de Crist en l’Eucaristia, com a resposta a la doctrina de Berengari de Tours (1000-1088).
• 1246/7: El bisbe de Lieja, Robert de Thourotte, celebra per primer cop la festa a la seva diòcesi. Altres bisbes, l’imitaran.
• 1317: El papa Joan XXII restaura la festa per a tota l’Església i estableix la processó pública, general i solemne.
• 1318: Ja tenim notícies que la festa se celebra al bisbat de Vic.
• 1320: La processó ja se celebra a Barcelona (ja en fa 700!). Els gegants i bèsties obriran el camí processional com fugint de la presència del Santíssim. Més endavant, en altres llocs (la Garriga, Sitges, Arbúcies) guarniran els carrers amb grans catifes de flors i faran enramades (Sallent…) als portals.
• Segle XV: Roma, finalment, accepta la processó, com a acte litúrgic.
• 1970: En el Missal de Pau VI la festa s’anomena “del Santíssim Cos i Sang de Crist”, assumint així també la memòria de la “Sang de Crist” que se celebrava l’1 de juliol, nascuda a València gràcies a la devoció al Sant Calze, i estesa a l’Església Universal per Pius IX el 1849.

També celebrem la festa de Sant Romuald, abat.

Romuald (951-1027), el pare dels monjos benedictins camaldulencs, es caracteritzà per una tendència a la solitud. Acompanyà sant Pere Ursèol al monestir pirinenc de Sant Miquel de Cuixà i en aquell període s’aprecia una tendència vers l’eremitisme en l’abadia catalana. De retorn a Itàlia, es dedicà a reformar ermites i monestirs i funda Camàldoli, al nord d’Arezzo. Morí el 1027 a l’ermita de Val di Castro, després d’haver refusat l’abadia de Sant Apoli·linar in Classe.

Per a conèixer més els seus sentiments, Sant Pere Damià explica d’ell que, després d’haver enxampat un lladre al monestir, digué als monjos: «Jo també ignoro què podem fer a un home tan dolent! Arrencar-li els ulls? Però ni hi veurà. Tallar-li la mà? Però no treballarà més. Si li tallem un peu, no podrà caminar. Feu-lo entrar i doneu-li menjar; durant aquest temps ja discutirem per saber què cal fer-li» (Vida).

Diu el blat: amb poc gra o molt gra, pel juny has de segar.