Sant Llorenç O’Toole, bisbe

Sant Llorenç O’Toole, bisbe

Nascut el 1128 a Castledermot (Irlanda), Llorenç (“de Laurentium”, de ‘laurus’ = llorer) va ser primer abat del monestir de Glendalough i després fou nomenat bisbe de Dublin (1162), procurant aixecar la vida espiritual de la diòcesi enmig de les trifulgues de la invasió normanda i la presència d’Enric II d’Anglaterra a l’illa. Després de participar al III Concili del Laterà (1173) el papa Alexandre III el nomenà llegat papal a Irlanda, convocant el sínode de Clonfert per desterrar els abusos. Va morir el 1180 i fou canonitzat el 1225.

1. Sant Teodot, màrtir. A Heraclea, Tràcia (~ s. III).
2. Sant Hipaci, bisbe, que va morir màrtir, lapidat en un camí pels heretges novacians. A Gangra, Paflagónia (325).
3. Sant Ruf, considerat com el primer que va estar al capdavant de la comunitat cristiana de la ciutat d’Avinyó. A Avinyó, Provença (s. IV).
4. Sant Dubrici, bisbe i abat. A l’illa de Bardsey, a la costa de Càmbria septentrional (ara País de Gal·les) (s. VI).
5. Sant Joan, bisbe, que, essent ermità en un monestir camaldulenc, va ser ordenat bisbe i va defensar feliçment la ciutat de la destrucció intentada pel rei Coloman. A Trau, Dalmàcia (~ 1111).
6. Trànsit de sant Llorenç O’Toole (Lorcan Ua Tuathail), bisbe de Dublín, que, entre les dificultats del seu temps, va promoure valerosament la disciplina regular de 1‘Església, va procurar posar pau entre els prínceps i, finalment, després d’anar a visitar Enric, rei d’Anglaterra, va aconseguir els goigs de la pau eterna. A la localitat d’Eu, Normandia (1180).
7. Beat Joan de Tufària, eremita. Al cenobi de Santa Maria de Gualdo Mazocca, prop de Campobasso, Itàlia (1170).
8. Sant Siard, abat, de l’orde de Premonstratencs, notable per la seva observança regular i per la seva prodigalitat envers els pobres. A Mariéngaarde, Frísia (1230).
9. Sant Serapió, màrtir, de l’orde de Nostra Senyora de la Mercè, de la qual va ser el primer que, per a la redempció dels fidels captius i predicar la fe cristiana, va merèixer la palma del martiri. A Alger, Àfrica septentrional (1240).
10. Sants Nicolau Tavelic, Deodat Aribert, Esteve de Cúneo i Pere de Narbona, preveres de l’orde dels Germans Menors i màrtirs, que per predicar lliurement a la plaça pública la religió cristiana als sarraïns i confessar constantment a Crist com a Fill de Déu, van ser cremats vius. A Jerusalem (1391).
11. Beat Joan de Lici, prevere, de l’orde dels Predicadors, eminent per la seva incansable caritat envers el proïsme, per la propagació del rés del Rosari i per l’observança de la disciplina regular, descansant en el Senyor als cent onze anys d’edat. A Caccamo, Sicília (1511).
12. Sant Esteve Teodor Cuénot, bisbe de la Societat de Missions Estrangeres de París i màrtir, que després de vint anys de treballs apostòlics, durant la ferotge persecució de l’emperador Tu- Duc va ser llançat a un estable d’elefants, on va morir esgotat de sofriments. A la fortalesa de Binh Dinh, Cotxinxina (1861).