Sant Pancraç, màrtir

Sant Pancraç, màrtir

El papa Símac (498-514) construí una basílica dedicada a sant Pancraç sobre el lloc on la tradició parlava d’un adolescent de 14 anys que hauria estat martiritzat el 12 de maig del 303 a Roma per declarar-se cristià. Potser perquè el seu nom vol dir “el que ho sosté tot”, ben aviat fou costum d’acudir a la seva tomba per implorar tot tipus d’ajut (salut i feina). A Barcelona els teixidors de Barcelona el van adoptar per patró (1848).

  ► Dia 12 de maig: A l’arxidiòcesi de Barcelona: + Sant Pancraç disposa de capella –compartida amb sant Roc– a la catedral; + “Dues de les basíliques parroquials, Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar, s’han disputat des de temps antics el prestigi dels innombrables devots d’aquest jove màrtir”. + A Santa Maria del Pi, tenim el testimoni més antic en un testament sacramental de Johan Levita, difunt, atorgat davant el seu altar el 7 de desembre de 1036.  

També Sants Nereu i Aquil·leu, màrtirs

 Segons una antiga tradició eren germans, que entraren al servei de la princesa Domitil·la, neboda de l’emperador Domicià. Era tal la confiança que els tenia, que es deixà convèncer per tal de fer-se cristiana. Informats en la cort de la decisió de Domitila, foren arrestats (303). I començà el seu calvari: despullats, fuetejats, col·locats en un poltre, amb torxes enceses, i finalment decapitats. Uns cristians en van recollir els cossos en un indret, on s’hi va aixecar una basílica (390).

1. Sants Nereu i Aquil·leu, màrtirs, els quals, segons refereix el papa sant Damas, eren dos joves que s'havien enrolat en l'exèrcit i que, arrossegats per la por, estaven disposats a obeir les ordres impies del magistrat però, després de convertir-se al Déu veritable, varen desertar, llançant els seus escuts, armes i uniformes, contents del seu triomf com a confessors de Crist. Els seus cossos varen ser sepultats tal dia com avui al cementiri de Domília, a la via Ardeatina de Roma (s. III ex.).
2. Sant Pancraç, màrtir, que, segons la tradició, va morir també a Roma en plena adolescència per la seva fe en Crist i va ser sepultat a la via Aurèlia, a dos mil·liaris de l’Urbs. El papa sant Símmac va aixecar una cèlebre basílica sobre el seu sepulcre i el papa sant Gregori el Gran convocava sovint al poble al voltant d'aquest sepulcre perquè rebessin el testimoni del veritable amor cristià. Tal dia com avui es commemora la sepultura d'aquest màrtir romà (s. IV in.).
3. Sant Ciril, màrtir, que va ser martiritzat juntament amb sis companys. A Axiopolis, a Mèsia (ara Bulgària) (~ s. III).
4. Sant Epifani, bisbe, va sobresortir per la seva vasta erudició i pel seu coneixement de les ciències sagrades i va ser admirable també per la seva santedat de vida, per la seva gelosa defensa de la fe catòlica, per la seva generositat envers els pobres i pel seu poder taumatúrgic. A Salamina, a Xipre (403).
5. Sant Felip, prevere, que, oriünd de Pràcia, es va establir a la ciutat d’Agira. A Agira, a Sicília (s. V).
6. Sant Modoald, bisbe, que va fundar i va enriquir diverses esglésies i monestirs i va constituir també diverses agrupacions de verges, essent soterrat al costat de la seva germana Severa. A Prèveris, de la Renània, a Austràsia (~ 647).
7. Santa Rictruda, abadessa, qui, després de la violenta mort del seu espòs Adalbald, va prendre el sant vel religiós per consell de sant Amand, governant amb gran encert a les monges del monestir de Marchiennes. Al monestir de Marchiennes, a la regió de Cambrai, a Austràsia (~ 688).
8. Sant Germà, bisbe. Insigne per la seva doctrina i virtuts, va refutar amb gran persuasió l'edicte contra les imatges sagrades promulgat per l'emperador Lleó Isàuric. A Constantinoble (733).
9. Sant Domènec de la Calzada, prevere. Va construir ponts i camins empedrats per a ús dels pelegrins jacobeus i, mogut per la seva immensa pietat, va construir també un hospital de pelegrins, proveït de sales destinades a socórrer-los. A la regió de Castella, a la localitat que posteriorment va ser distingida amb el seu nom (1060/1109).
10. Beata Imelda Lambertini, verge. Va ser acceptada des de molt petita com a monja a l’orde dels Predicadors. Quan encara era jove, després d'haver rebut d'una manera admirable l'Eucaristia, va lliurar immediatament el seu esperit. A Bolonya, de l’Emília (1333).
11. Beata Joana, verge, filla del rei Alfons V. Va renunciar a contraure matrimoni diverses vegades. Va preferir servir a l’orde dels Predicadors i ingressar al monestir d’Aveiro, que es va convertir en refugi de pobres, orfes i vídues. A Aveiro, Portugal (1490).