La tradició ens parla que una piadosa dona en sepultà el seu cos el 12 de maig del 303 al cementiri d’Ottavilla, a la Via Aurèlia Antica de Roma. Aquesta mateixa tradició el representa com un nen orfe que fou acollit pel seu oncle, al costat del qual es va traslladar des de Frígia (Àsia Menor), on havia nascut, fins a Roma.

En aquesta ciutat tots dos es van fer cristians. Es creu que Pancraç va sofrir el martiri en temps de l’emperador Dioclecià, el 12 de maig de l’any 303 a l’edat de 14 anys; uns soldats, que el van sorprendre mentre defensava el pa eucarístic d’una profanació, el volien obligar a sacrificar als déus pagans, però ell s’hi va negar. Ben aviat fou costum d’acudir a la seva tomba per implorar ajut, i durant la tardana Edat Mitjana fou comptat entre els catorze “sants defensors”.

El testimoni més antic del sant a la ciutat de Barcelona és un testament sacramental datat del 1036 a l’altar dedicat al sant a l’església del Pi. L’any 1848, els teixidors de Barcelona el van adoptar per patró. Encara avui trobem una figura del sant en molts establiments, com a advocat per a la feina: ‘Sant Pancraç, doneu-nos feina i salut per a fer-la’, ens diu el refrany.

També celebrem la festa dels sants Nereu i Aquil·leu, màrtirs

Unes actes martirials de finals del segle V ens parlen d’aquests dos germans, soldats romans destinats al servei dels tribunals, amb noms trets de la mitologia grega: Nereu (possiblement “el que neda”) i Aquil·leu (de Aquil·les, “sense llavis”). Veient el coratge d’aquells màrtirs cristians, ells també se’n fan, de cristians: deixaran les armes i no faran més sacrificis a l’emperador. Per això, seran condemnats a mort, probablement en temps de Dioclecià (303).

Sant Pancraç se n’emporta el darrer glaç.