Sant Benet, abat, patró d'Europa

SANT BENET, ABAT, PATRÓ D'EUROPA

Ja va fer bé el papa Pau VI de declarar a Sant Benet patró d’Europa (1964). Mentre l’Imperi Romà s’ensorrava, Benet (†547) redreçava aquelles terres devastades «no anteposant res absolutament al Crist» (Regla): amb estabilitat (quatre parets, monestir, «escola del servei diví»), obediència (Abat, «pare que no ha de manar res al marge del Senyor»), conversió dels costums, treball i pregària, cultura («scriptorium»), acolliment (hostes, «com si fossin el Crist»).

1. Festa de sant Benet, abat, patró principal d'Europa. Nascut a Núrsia, va ser educat a Roma i va abraçar després la vida eremítica a la regió de Subiaco. De seguida va estar envoltat de molts deixebles. Passat un temps, es va traslladar a Casino, on va fundar un cèlebre monestir i va compondre una Regla que es va propagar de tal manera per tot arreu, que ha merescut ser anomenat “Patriarca dels monjos d'Occident”. Va morir, segons la tradició, el vint-i-u de març (547).
2. Commemoració de sant Pius I, papa, germà d’Hermes, autor de l’obra El Pastor, denominació que bé va merèixer el sant Pontífex, ja que durant quinze anys va ser de veritat un bon pastor que va guardar l'Església. A Roma (155).
3. Sant Marcià, màrtir. Sota el prefecte Perennis va aconseguir la palma del martiri, passant per molts turments. A Iconi, de Licaònia (s. III/IV).
4. Santa Marciana, verge. Condemnada a les feres, va aconseguir la palma del martiri. A Cesarea de Mauritània (~ 303).
5. Sant Leonci, bisbe, honor del poble i de la ciutat. Va dignificar temples, va restaurar baptisteris i es va distingir per la seva generositat vers als pobres. A Bordeus, ciutat d’Aquitània (c. 570).
6. Sant Drostan, abat. Després d'haver governat diversos monestirs va abraçar la vida eremítica. A l'estuari de Deer, a Escòcia (s. VI ex.).
7. Sants Plàcid, màrtir, i Sigisbert, abat. Aquest últim company de sant Columbà i fundador del monestir de Sant Martí, a Disentis, on va ser el primer que va coronar la seva vida monàstica amb el martiri. A Disentis, a la Rètia Superior (ara Suïssa) (s. VII).
8. Sant Hidulf. Quan era corepiscopus de Trèveris, es va retirar a la solitud. Amb els molts deixebles que l’havien anat a veure, va fundar un monestir del qual va ser superior. Al monestir de Moyenmoutier, als Vosges, al Gran Est de França (707).
9. Sant Abundi, prevere. Durant la persecució duta a terme pels musulmans, preguntat pel jutge va confessar intrèpidament la fe, la qual cosa va provocar la ira d'aquest, que sense més ni més el va fer matar i després va exposar el seu cos perquè fos pastura de gossos i de bèsties salvatges. A Còrdova, ciutat de la província hispànica d'Andalusia (854).
10. Santa Olga, àvia de sant Vladímir. La primera de la dinastia dels Ruriks que va rebre el baptisme, en què se li va imposar el nom d’Helena. La seva conversió va deixar obert el camí perquè el poble rus abracés el cristianisme. A Kíiv, ciutat de Rússia (ara a Ucraïna) (969).
11. Beat Bertran, abat. Per restablir la disciplina regular va unir el seu monestir a l’orde Cistercenc. Al monestir de Grandselve, a la regió de Tolosa, a França (1149).
12. Sant Quetil, canonge regular. Va posar gran interès en el funcionament de l'escola capitular, essent model per a tots. A Viborg, Dinamarca (~ 1151).
13. Commemoració dels beats Tomàs Benstead i Tomàs Sprott, preveres i màrtirs, condemnats a mort en temps de la reina Elisabet I per ser sacerdots, tot i que no se sap amb certesa en quin dia d'aquest mes van ser martiritzats. A Lincoln, Anglaterra (1600).
14. Beates Rosalia Clotilde de Santa Pelagia Bès, Maria Elisabet de Sant Teoctist Pélissier, Maria Clara de Sant Martí Blanc i Maria Margarida de Santa Sofia de Barbegie d’Albarède, verges, màrtirs per la seva fe en Crist durant la Revolució Francesa. A Orange, ciutat de la Provença, França (1794).
15. Santes Anna An Xinzhi, Maria An Gouzhi, Anna An Jiaozhi i Maria An Lihua, verges i màrtirs. Com que no es va aconseguir que abandonessin el cristianisme, van ser decapitades durant la persecució desencadenada pel moviment dels Yihétuàn. A Liugongyin, poble proper a Anping, a la província d’Hebei, a la Xina (1900).