Sant Albí, bisbe

Sant Albí, bisbe

Va néixer a Vannes (Bretanya), de noble família. De jove, entrà en un monestir i als 35 anys fou elegit abat de Tincillac. La pau monacal, però, aviat se li acabà i el 529 fou elegit bisbe d’Angers (País del Loira). Fent honor al seu nom (Albí, vol dir “blanc”) va buscar la ‘puresa’ evangèlica en tot: fent bones predicacions, però també essent generós amb els pobres i les vídues, rescatant nombrosos esclaus presoners i aplicant els decrets dels dos concilis d’Orléans (538 i 541) contra els matrimonis incestuosos. Per això, se les va haver d’heure amb els poderosos del seu temps, davant dels quals s’hi va enfrontar. Morí un primer de març, probablement del 550 a Angers. Ben aviat el seu culte es va estendre per França (és titular de nombroses parròquies), Itàlia, Alemanya i fins a Polònia [2020.2024].

1. Sant Fèlix III, papa, que va ser avantpassat del papa sant Gregori el Gran. A la basílica de Sant Pau de Roma, a la via Ostiense (492).
2. Sant Albí, bisbe, que va reprendre amb vehemència els orgullosos costums dels poderosos i, per renovar l’Església, va promoure amb afany el Tercer Concili d’Orleans. A Andgevia (ara Anjou), a la Gàl·lia Celta (~ 550).
3. Sant David, bisbe, que, imitant els exemples i virtuts dels Pares orientals, va fundar un monestir, del qual van partir molts monjos que van evangelitzar Càmbria, Irlanda, Cornualla i Armòrica. A Menèvia, Càmbria (Gal·les) (~ 601).
4. Sant Siviard, abat d’Anille. Prop de Cenomanum (ara Le Mans), a Nèustria (~ 680).
5. Sant Suitbert, bisbe. Va ser monjo a Northúmbria, company de Willibrord i, ordenat bisbe per sant Wilfrid, va predicar l’Evangeli als bataus, als frisons i a altres pobles de Germania. Va morir piadosament al monestir que havia fundat, essent ja ancià. A Werda (ara Kaiserswerth), illa del Rin, a Saxònia (713).
6. Sant Lleó, bisbe i màrtir. A la regió de Bascònia (s. IX).
7. Sant Lleó Lluc, abat de Mula, que, ajustant-se a les institucions dels monjos orientals, va destacar en la vida eremítica i cenobítica. Al monestir de Vena, a les aspriveses de la muntanya Mercuri, a Calàbria (~ 900).
8. Sant Rossend, abans bisbe de Dume (Portugal), que es va ocupar de promoure o instaurar la vida monàstica a la mateixa regió i, havent renunciat a la funció episcopal, va prendre l’hàbit monàstic al monestir de Celanova, que després va presidir com a abat. A Celanova, Galícia (977).
9. Commemoració del beat Cristòfol de Milà, prevere de l’orde dels Predicadors, lliurat al culte de Déu i a la doctrina sagrada. A Taggia, a la Ligúria (1484)
10. Beata Joana Maria Bonomo, abadessa de l’orde de Sant Benet, que, dotada de místics carismes, va experimentar en el cos i en l’ànima els dolors de la Passió del Senyor. Al monestir de Bassano, a la regió de Venècia (1670).
11. Santa Agnès Cao Kuiying, màrtir, la qual, casada amb un marit violent, després de la seva mort es va lliurar amb mandat del bisbe a l’ensenyament de la doctrina cristiana. Per aquest motiu, després de ser reclosa en una presó i patir turments molt cruels, confiant sempre en el Senyor va passar als festins eterns. A la ciutat de Xilinxian, a la província xinesa de Guangxi (1856).