Sant Josep Obrer

Sant Josep Obrer

Aquesta festa, fixada per Pius XII l’any 1955, vol cristianitzar la festa del treball, tot donant relleu a la dignitat de qualsevol treball humà, per senzill que sigui. «En els Evangelis, sant Josep apareix com un home fort i valent, treballador, però en la seva ànima es percep una gran tendresa, que no és la virtut dels febles, sinó més aviat tot el contrari» (Papa Francesc).

1. Sant Josep Obrer, el fuster de Natzaret, que amb el seu treball va remeiar les necessitats de Maria i de Jesús i va iniciar el Fill de Déu en els treballs dels homes. Per aquesta raó, tal dia com avui, en què se celebra la festa del treball a molts llocs del món, els obrers cristians honren sant Josep com a model i patró seu.
2. Commemoració de sant Jeremies, profeta, que va viure en temps de Joaquim i Sedecies, reis de Judà. Va profetitzar la destrucció de la Ciutat Santa i la deportació del poble. Va patir moltes persecucions a causa d'això, per la qual cosa l’Església el considera figura de Crist sofrent. Va predir, a més, que la nova i eterna Aliança aconseguiria la seva plenitud en Jesucrist; i encara més, que, per mitjà d'ell, Déu Pare totpoderós escriuria la seva llei al cor dels fills d’Israel, per tal que Ell mateix fos el seu Déu i ells fossin el seu poble.
3. Sant Andèol, màrtir. A la regió de Vivièrs, a la Gàl·lia (data incerta).
4. Commemoració de sant Torquat, bisbe d’Acci (ara Guadix), i sis bisbes més, que es van establir en diferents ciutats: Tesifont, bisbe de Bergium (ara Berja); Esici, bisbe de Carcer (ara Carcesa); Indaleci, bisbe d’Urci (ara Almeria); Segon, bisbe d’Abula (ara Abla); Eufrasi, bisbe d’Illiturgis (ara Andújar), i Cecili, bisbe d’Illiberis (ara Elvira, Granada). A la Hispània meridional (s. III/IV).
5. Sant Amador, bisbe. Va treballar amb afany per extirpar de la seva ciutat d’Auxerre les supersticions dels pagans i va establir el culte dels sants màrtirs. A Auxerre, de la Gàl·lia (418).
6. Sant Orenci, bisbe. Es va esforçar per erradicar de la seva ciutat d’Aush els costums dels pagans i per procurar la pau entre els romans i el rei dels visigots de Tolosa. A Aush, Aquitània (~ 440).
7. Sant Brioc, bisbe i abat, natural de Càmbria (País de Gal·les). Va fundar un monestir a la costa Armòrica (Bretanya), que posteriorment va ser elevat a la dignitat de seu episcopal. A la Bretanya Menor (~ 500).
8. Sepultura de sant Segimon, rei dels burgundis. Convertit de l'heretgia arriana a la fe catòlica, a Agaune va instituir una comunitat que havia de dedicar-se sense interrupció a la salmòdia davant els sepulcres dels màrtirs i va expiar amb penitència, llàgrimes i dejunis un crim que havia perpetrat. Més endavant, i a la regió d'Orleans, va ser llançat a un pou pels seus enemics. A Agaune, a la Rètia (Alps centrals: actual Tirol, part de Baviera i de Suïssa) (524).
9. Sant Marculf, ermità, i després monjo i abat del monestir de Nanteuil. A una illa de la Bretanya Menor (~ 558).
10. Sant Asaf, abat i bisbe de la seu que després va portar el seu nom. A Llan-Elwy, Càmbria (País de Gal·les) (s. VI ex.).
11. Sant Arigi, bisbe. Es va distingir per la seva paciència en les adversitats, pel seu zel en enfrontar-se als simoníacs i per la seva caritat envers els monjos que havien estat enviats des de Roma per evangelitzar Anglaterra. A Gap, de la Provença, França (604).
12. Mort de sant Teodard, bisbe de Narbona. Va restaurar la seva església catedral, va sobresortir pel seu diligent magisteri i, finalment, minat per la malaltia, va morir en un monestir, rendint la seva ànima a Déu. A la regió de Montalban, a la Gàl·lia Narbonesa (893).
13. Beat Aldebrand, bisbe, insigne per l'austeritat de la seva vida i pel seu esperit apostòlic. A Fossombrone, del Picè, Itàlia (1170).
14. Beata Mafalda, verge, filla del rei Sanç I. Després de quedar lliure d'un contracte matrimonial prèviament acordat, es va fer monja i va introduir al seu monestir la reforma cistercenca. A Arouca, Portugal (1257).
15. Beat Vivald o Ubald de San Gimignano, ermità del Tercer Orde de Sant Francesc. Va destacar per una vida d'austeritat, de paciència i de caritat en la cura dels malalts. A Montaione, a la Toscana (~ 1320).
16. Beat Julià Cesarello, prevere de l’orde dels Germans Menors. La seva vida va ser un continu peregrinar per petits pobles i places, sembrant la paraula de Déu i esforçant-se a apaivagar les faccions dels ciutadans. A Castelló di Valle d’Istria, a Ístria (~ 1349).

17. Sant Pelegrí Laziosi, religiós de l’orde dels Servents de Maria. Des de la seva dedicació a la Mare de Déu, es va distingir pel seu amor a Jesucrist i per la seva sol·licitud envers els pobres. A Forlí, a la província de l’Emília (1345).
18. Beata Peronella, verge i primera abadessa del monestir de Clarisses d’aquest lloc. A Moncel, a la regió de Beauvais, França (1355).

19. Mort del papa sant Pius V, la memòria del qual se celebra el dia trenta d’abril. A Roma (1572).
20. Sant Agustí Schoeffler, prevere de la Societat de Missions Estrangeres de París i màrtir. Després d'haver exercit durant tres anys el seu ministeri, va ser empresonat i, per ordre de l'emperador Tu-Duc, en un indret denominat de les “Cinc Jovades” va ser decapitat, obtenint així la gràcia del martiri que cada dia havia demanat a Déu. Al petit poble de Son-Tay, a Tonquín (1851).
21. Sant Joan Lluís Bonnard, prevere de la Societat de Missions Estrangeres de París. Després d'haver estat condemnat a mort per haver batejat vint-i-cinc nens, va aconseguir la corona del martiri en ser decapitat. Prop de la ciutat de Nam Dinh, a Tonquín (1852).
22. Sant Ricard (Hermini Felip) Pampuri, religiós. Després d'haver exercit al món amb gran generositat la seva professió de metge, va ingressar a l’orde de Sant Joan de Déu i, al cap de gairebé dos anys, va descansar piadosament en el Senyor. A Milà, Itàlia (1928).
23. Beat Climent Septyckyj, prevere i màrtir, superior del monestir de monjos estudites d’Univ. Durant el règim hostil contra Déu va perseverar en la fe i va merèixer habitar al santuari del cel. A la ciutat de Wladimir, Rússia (1951). Memòria dels sants Orenci i Paciència. A la regió d'Osca, a la Hispània Tarraconense (data incerta).