Solemnitat de l'Ascenció del Senyor

SOLEMNITAT DE L’ASCENSIÓ DEL SENYOR

«Avui celebrem la solemnitat de l’Ascensió del Senyor, dia en què commemorem el retorn de Jesús al Pare i el moment en què Crist ens confia la missió d’estendre el Regne de Déu. Crist ressuscitat que torna al Pare ens obre les portes a una nova existència on l’amor, la joia i la pau triomfaran» (Mons. Joan Josep Omella, 24.05.2020).

A l’Edat Mitjana, la festa es ritualitza amb una processó (que recorda el desplaçament de Jesús i els Apòstols al Mont de les Oliveres) i amb el ritus d’apagar el ciri pasqual, a l’acabar la proclamació de l’Evangeli. El missal de Pius V (1570-1962) encara recollia el ritus de l’Edat Mitjana, abans de la reforma del Concili Vaticà II.

59ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials:

«En el nostre temps, marcat per la desinformació i la polarització, on pocs centres de poder controlen un volum de dades i informacions sense precedents, em dirigeixo a vostès convençut de com és necessari -avui més que mai- que sigui el seu treball com a periodistes i comunicadors. El seu compromís valent és indispensable per a posar en el centre de la comunicació la responsabilitat personal i col·lectiva envers el proïsme» (Papa Francesc). 

► De Rafael d’Amat, baró de Maldà (1746-1819): “Costums i tradicions religiosos de Barcelona” (respectant el text original): Solemnitat Dijous, en lo dia de maig que recau de la Admirable ASCEN­SIÓ DEL SENYOR NOSTRE AL CEL en totas las Iglesias, ab Solemnes Cants en la hora de nona en las horas senyaladas ab Nostre Amo patent (Alabat sia sempre) aixi en la Iglesia de Sant Francisco de Paula, ques co­mensa son devot tretsenari, y duració de la misa de hora, desde las 12 à mitgdia, fins à una hora, amb molta Concurrència de Gent en los dos Sexos, y aixi en las demes Iglesias, sent una de las Festas mes principals despues de las 4 anyals.

1. Memòria de sant Justí, màrtir. Era filòsof i, com a tal, va seguir íntegrament l'autèntica saviesa coneguda en la veritat de Crist, la qual va confirmar amb els seus costums, ensenyant el que afirmava i defensant-la amb els seus escrits. Després de presentar a l'emperador Marc Aureli, a Roma, la seva Apologia en favor de la religió cristiana, va ser conduït davant el prefecte Rústic i, per confessar que era cristià, va ser condemnat a la pena capital (~ 165).
2. Sants Caritó i Cariti, Evelpist i Jeraci, Peó i Liberià, màrtirs. Van ser deixebles de sant Justí i, juntament amb ell, van rebre la corona eterna. A Roma (~ 165).
3. Sants màrtirs Ammó, Zenó, Ptolemeu i Ingenu, soldats, i Teòfil, ancià. Trobant-se presents al tribunal, quan es van adonar que un dels cristians que era martiritzat flaquejava i era a punt d’apostatar, amb el rostre, la mirada i els gestos van intentar animar-lo, i en ser objecte de protestes per part del poble, es van avançar confessant-se cristians i, per mitjà de la seva victòria, Crist, que els va infondre constància, va triomfar gloriosament. A Alexandria, Egipte (249).
4. Sants màrtirs Isquirió, oficial de l'exèrcit, juntament amb altres cinc soldats, que sota el prefecte Arri i en temps de l'emperador Deci, per la seva fe en Crist van ser morts de diverses maneres. A Licòpolis, Egipte (~ 250).
5. Sant Pròcul, màrtir. Per la seva fe cristiana va ser crucificat. A Bolonya, ciutat de l’Emília (~ 300).
6. Sant Fortunat, prevere. Es diu que, essent pobre, amb el seu treball constant va ajudar els desvalguts, i que va lliurar la seva vida en favor dels germans. A Montefalco, a l’Úmbria (s. IV/V).
7. Sant Caprasi, solitari. Juntament amb sant Honorat, es va retirar allà i hi va iniciar la vida monàstica. A l'illa de Lerins, a la Provença (430).
8. Sant Flor, que va donar nom al monestir que es va edificar sobre la seva tomba, així com a la ciutat i a la seu episcopal. A Alvèrnia, Aquitània (data incerta).
9. Sant Ronó, bisbe. Oriünd d’Hibèrnia (actualment Irlanda), va viure com un solitari als boscos de la regió. A la Bretanya Menor (~ s. VIII).
10. Sant Wigstan, màrtir. Pertanyia a la nissaga real de Mèrcia i, per oposar-se al matrimoni incestuós de la seva mare, va ser assassinat per l'espasa del tirà. A la regió de Leicester, Anglaterra (849).
11. Sant Simeó. Nascut de pare grec a Siracusa, després de portar vida eremítica a Betlem i al mont Sinaí, finalment es va recloure a la torre de la Porta Negra d'aquesta ciutat, on va morir. A Trèveris, de la Renània, Lotaríngia (1035).
12. Sant Eneco (o Ignasi), abat, home pacífic. La seva mort va ser plorada també per jueus i musulmans. Al monestir d'Oña, al territori de Burgos, de la regió de Castella, a Hispània (~ 1060).
13. Beat Teobald. Per amor a la pobresa va donar tots els seus diners per socórrer una vídua i, quan treballava com a bastaix, per humilitat va portar les càrregues dels altres. A la ciutat d'Alba, al Piemont (1150).
14. Beat Joan Pelingotto, del Tercer Orde de Sant Francesc. Era comerciant i procurava afavorir més als altres que a si mateix. Vivia reclòs en una cel·la i només en sortia per atendre els pobres i malalts. A Urbino, del Picè, Itàlia (1304).
15. Beat Joan Storey, màrtir, home de lleis i fidelíssim al Pontífex Romà. Després d'haver estat empresonat i exiliat, per la seva fe catòlica va ser condemnat a mort i penjat a Tyburn, aconseguint així els gaudis eterns. A Londres, Anglaterra (1571).
16. Beats màrtirs Alfons Navarrete, de l’orde dels Predicadors, Ferran de Sant Josep d’Ayala, de l’orde d’Ermitans de Sant Agustí, i Lleó Tanaka, religiós de la Companyia de Jesús. Van ser degollats a causa de la fe cristiana, per decisió del suprem mandatari Hideta. A Ómura, Japó (1617).
17. Beat Joan Baptista Vernoy de Montjournal, prevere i màrtir. Era canonge de Moulins i pel fet de ser sacerdot va ser empresonat. Va morir a conseqüència de la malaltia que va contraure a la presó. En una nau-presó ancorada davant el port de Rochefort, França (1794).
18. Sant Josep Tuc, màrtir. Era un jove camperol que es va negar a trepitjar la creu, per la qual cosa el van empresonar i el van martiritzar diverses vegades, fins que en temps de l'emperador Tu-Duc va ser degollat. A la ciutat d’Hu’ng Yén, Tonquín (1862).
19. Beat Joan Baptista Scalabrini, bisbe. Va treballar incansable pel bé de la seva església i va mostrar un especial interès pels sacerdots, agricultors i obrers. En favor dels emigrants als països d’Amèrica va fundar dues Pies Societats del Sagrat Cor. A Piacenza, Itàlia (1905).
20. Beat Anníbal Maria di Francia, prevere. Va fundar la Congregació dels Rogacionistes del Cor de Jesús i les Filles del Diví Zel, per pregar al Senyor perquè donés sants sacerdots a la seva Església. A Messina, de Sicília, Itàlia (1927).