Algunes indicacions per als catòlics que desitgin rebre els Sagraments

1. El Baptisme

Què és el Baptisme?

Aquest sagrament ens fa fills de Déu i deixebles de Jesucrist. És també la porta d’entrada a l’Església i un do de Déu i l’inici d’una comunió permanent amb Ell.

Es pot anomenar el proto-sagrament, és a dir, el primer i la porta de tots els altres sagraments, el que ens obre el camí cap als béns que Jesucrist ens ha merescut en fer-se home. És el misteri de l’Encarnació. Pot ajudar a comprendre la fecunditat del Baptisme aquest pensament del gran Sant Agustí, que mereix ser assimilat poc a poc: «Crist va prendre de tu, per a ell, la teva carn, i et va donar, d’ell a tu, la teva salvació; va prendre per a ell, de tu, els ultratges i et va donar, d’ell a tu, els honors. I de tot això se segueix que va prendre de tu, per a ell, la temptació, i et va donar, d’ell a tu, la victòria». (Obras de San Agustín, BAC 246, 20, 518-520.) 

Quins són els passos a seguir per rebre el Baptisme?

1. Posar-se en contacte amb la parròquia a la qual es pertany, demanar el Baptisme, acordar la data de celebració i concretar les persones que seran els padrins del batejat.
2. Preparar la celebració: per a infants de 0 a 5 anys, una sessió de la parròquia amb els pares. Mai no insistirem prou amb la transcendència que té, per a tota la vida futura dels fills, que hagin viscut les primeres vivències de la fe gràcies al testimoni dels seus pares, sobretot de la mare. Diuen que quan l’infant comença a intentar parlar només la seva mare entén allò que ell vol dir. Un gran filòsof i teòleg del segle XX, Hans Urs von Balhasar, va escriure, en una obra de síntesi al final de la seva vida: “El nen és evocat a la consciència de si mateix per l’amor, pel somriure de la seva mare. L’horitzó de l’ésser infinit s’obre per a ell en aquest encontre revelant-li quatre coses: 1) que ell és u en l’amor de la seva mare i ensems que ell no és la seva mare; 2) que aquest amor és bo i, per tant, tot l’Ésser és bo; 3) que aquest amor és ver i, per conseqüent, l’Ésser és ver; 4) que aquest amor provoca alegria i goig i per tant tot Ésser és bell” («Intento de resumir mi pensamiento», Communio, núm.10  (1988) vol. IV, p. 284-288).
3. Aquest pensament, que demanaria tot un llibre per ser desenvolupat, ens ajuda a comprendre quelcom tan fonamental com ho és l’aportació dels pares en el desvetllament religiós de l’infant. Allò que vàrem aprendre de la fe en la falda dels pares, sobretot de la mare, ens acompanya tota la vida. Ells són els primers i decisius catequistes en aquests anys, ensenyant-los d’entrada coses senzilles com senyar-se,  pronunciar els noms de Jesús, Josep i Maria, i també el de l’àngel de la guarda, «dolça companyia, no em deixeu de nit ni de dia». Això és fonamental en el temps en què l’infant no pot anar encara a la catequesi parroquial. La nostra arxidiòcesi es proposa «implicar més els pares en el procés catequètic dels fills» (Sortim! 1.1; 3.4; 3.5).      
4. Si els infants ja tenen edat d’assistir a la catequesi i hi assisteixen, és bo que –en el cas que no hagin rebut el Baptisme- es preparin per a rebre el sagrament i que el rebin amb els seus companys/es de catequesi, quan aquests fan la renovació de les promeses del Baptisme en la celebració de la Pasqua. En el cas de demanar el Baptisme infants que no han fet catequesi, o si el demanen persones joves i adultes, cal  establir contacte amb la pròpia parròquia i amb les persones de l’acolliment i en especial amb els preveres o diaques de la comunitat. També es poden encaminar al Servei Diocesà per al Catecumenat, que té previstos uns itineraris formatius. Per a més informació: sdcatecumenat9068@arqbcn.cat
5. Celebració del Baptisme, ja sigui a la parròquia o a la celebració que prepara el Servei Diocesà per al Catecumenat a la catedral, en una celebració presidida pel bisbe o un sacerdot delegat pel bisbe.
6. És necessari preveure l’acompanyament del batejat en el creixement de la fe, vinculant-lo a la parròquia o als moviments cristians d’infants, joves o adults.

Qui pot rebre el Baptisme?

-«Es capaç de rebre el Baptisme tot ésser humà encara no batejat» (CEC n.1246; CIC cànon 864; CCEO, cànon 679) si es donen les garanties de continuïtat en la vida de creixement en la fe cristiana.

Requisits per a ser padrí/na de Baptisme:

En principi, ha d’haver-hi un padrí o una padrina, però si són dos, cal que siguin de diferent sexe. Perquè una persona sigui admesa com a padrí/na, cal que compleixi uns requisits (CIC cànon 874,1):

1. Que hagi estat escollida per la persona que rebrà el Baptisme o pels pares o pels qui ocupen el seu lloc o, mancant aquests, pel rector de la parròquia o per la persona que administrarà el sagrament.
2. Que tingui almenys setze anys, llevat que el bisbe diocesà estableixi una altra edat o que, per una causa justa, el rector o el ministre del sagrament considerin admissible una excepció.
3. Que sigui catòlica, hagi rebuts els sagraments de la Confirmació i l’Eucaristia i porti una vida congruent amb la fe cristiana.
4. Si el padrí o padrina ha rebut el Baptisme en una comunitat eclesial no catòlica, pot ser padrí o padrina, sempre que hi hagi un altre padrí/na catòlic.
5. Que no estigui afectada per una pena canònica legítimament imposada o declarada.
6. Que no sigui el pare o la mare de qui s’ha de batejar.     

2. L’eucaristia i la «primera comunió»

Aquest sagrament  és el centre i el cimal de la vida cristiana i el coronament de la iniciació cristiana. Rebre la primera comunió significa entrar en la vida cristiana adulta i participar com a cristians madurs i responsables en la vida de l’Església.

Qui la pot rebre?

-Els infants han de cursar com a mínim 2n de Primària.

-També pot rebre aquest sagrament una persona adulta, amb la corresponent preparació:

-Ha de complir la disposició del dejuni abans de rebre l’eucaristia, com a expressió del respecte sagrat a un sagrament tan gran com el del Cos i la Sang de Crist (CEC 1385, 1387 i CIC cànon 919: «el qui ha de rebre la santíssima Eucaristia ha d’abstenir-se, almenys durant una hora abans de la sagrada comunió, de qualsevol menja i beguda, exceptuant-ne només l’aigua i els medicaments». 

-La persona que ja ha rebut el Baptisme, si és conscient d’haver comès un pecat greu, «ha de rebre el sagrament de la Reconciliació abans d’acostar-se a la comunió» (CEC 1385).

3. La Confirmació

Què és la Confirmació?

És el sagrament que completa el Baptisme i amb el qual es reben els dons de l’Esperit Sant per tal de viure i testimoniar l’amor de Déu en les paraules i en els fets.

Qui la pot rebre?

El sagrament de la Confirmació es confereix una sola vegada i només el pot rebre aquella persona que ja ha estat batejada. Per a rebre’l amb joia, cal estar en gràcia de Déu (CEC n. 1306).

La nostra diòcesi, davant el fet que moltes persones adultes no han rebut aquest sagrament, ofereix des del Secretariat diocesà de Catequesi una proposta catequètica als adults que volen rebre el sagrament de la Confirmació (Sortim!, 1.2.)

Requisits per ser padrí de Confirmació:

Perquè una persona sigui admesa com a padrí/na d’una persona que rep aquest sagrament (CIC cànons 892, 893.1, 193,2, 874,1 ) és necessari que:

1. Hagi estat escollida per la persona que serà confirmada i que tingui capacitat per acomplir aquesta missió.
2. Que tingui almenys setze anys, a no ser que el bisbe diocesà estableixi una altra edat o que, per justa causa, el rector o el ministre que administra el sagrament  considerin admissible una excepció.
3. Que sigui catòlica, estigui confirmada, hagi rebut el sagrament de l’Eucaristia i porti una vida congruent amb la fe i amb la missió que assumeix en ser padrí/na de la persona que serà confirmada.
4. Que no estigui afectada per una pena canònica, legítimament imposada o declarada.
5. En aquest sagrament només es nomena un sol padrí, home o dona, per a cada una de les persones que reben el sagrament.
6. Habitualment, aquest sagrament és dispensat per un bisbe, circumstància que ajuda a comprendre la dimensió eclesial del do que rep la persona que es confirma. El bisbe pot delegar en un altre prevere.

4. El Matrimoni

Què és el Matrimoni?

Els sagraments són  signes eficaços de la gràcia de Jesucrist, que amb ells s’acosta i s’adapta a la nostra condició intel·lectual i alhora sensible. Jesucrist que ens ha revelat que Déu és amor, en ha deixat aquest sagrament que assumeix com a matèria en la qual es manifesta l’amor entre l’home i la dona.

Per això, «l’aliança matrimonial, per la qual un home i una dona constitueixen entre ells una comunitat de tota la vida, ordenada per la seva índole natural al bé dels cònjuges i a la generació i educació dels fills, fou elevada pel Crist, el Senyor, a la dignitat de sagrament entre batejats» (CEC n. 1601).

La íntima comunitat conjugal de vida i amor s’estableix sobre l’aliança dels cònjuges. La institució del matrimoni i l’amor conjugal estan ordenats per si mateixos a l’ajuda mútua dels esposos en l’amor i a la procreació i educació dels fills en la fe cristiana. No convé de cap manera separar aquestes dues finalitats.

En acollir davant l’Església el do i la gràcia d’aquest sagrament , els esposos cristians donen gràcies a Déu i li demanen la seva gràcia per a poder realitzar madurament i joiosa la unió íntima de les seves persones i per ajudar-se mútuament en l’acceptació i l’educació cristiana dels seus fills.

Quines passes cal fer?

1. Entrevistar-se amb el rector de la parròquia, els seus col·laboradors o les persones encarregades d’acollir els promesos per tal de preparar la celebració del sagrament. Convé anar-hi uns sis mesos abans de la data del casament per tal de no fer les coses amb presses i sobretot per a poder-ho fer tot bé.
2. Recollir i presentar la documentació que els serà indicada per iniciar l’expedient matrimonial (partida de baptisme de tots dos, certificat civil de naixement, etc.) i complir les normes donades tant de caire religiós com civil, perquè en el nostre ordenament jurídic la celebració del matrimoni davant l’Església té també una validesa en l’ordre civil.
3. Participar a les trobades de preparació al matrimoni que les parròquies o institucions especialitzades organitzen per als promesos, i obtenir el certificat corresponent.
4. La nostra diòcesi, en el seu Pla Pastoral, es proposa “reforçar els cursos de preparació al matrimoni i els serveis d’acompanyament de les parelles per mitjà dels centres d’orientació familiar, dels moviments cristians familiars i d’altres iniciatives del Secretariat diocesà de Pastoral Familiar” (Sortim!, 1.6). (secretaria.familiar@arqbcn.cat) 
5. Preparació immediata i celebració del Ritu del Matrimoni.

Qui el pot rebre?

• Poden contraure matrimoni totes aquelles persones a les qui el dret no els ho prohibeixi (CIC cànon 1058).
• Si un dels contraents no és batejat, se seguirà el procediment de matrimoni amb disparitat de culte (dispensa necessària ad validitatem)
• Si un dels contraents és batejat no catòlic se seguirà el procediment de matrimoni mixt (dispensa necessària ad liceitatem). En alguns casos, si amb raó justa el matrimoni s’hagués de celebrar davant un ministre no catòlic, es procedirà a demanar a l’Ordinari, per al contraent catòlic, la dispensa de forma canònica.
• Si un els contraents ha abandonat notòriament la fe catòlica mitjançant declaració d´apostasia, continua, però, obligat a la forma canònica. En aquest cas convé consultar a l´Ordinari.
• Si el contraent no catòlic és divorciat, s’ha d’interrompre el procediment i consultar a l’Ordinari, en previsió que el previ matrimoni civil romangui vàlid canònicament (en virtut de la indissolubilitat de tot matrimoni naturalment contret).
• Si hi ha algun altre impediment dispensable, es consultarà a l’Ordinari del lloc la possibilitat de la dispensa abans de procedir.

5. La Unció dels malalts  

Diu el Concili Vaticà II (LG 11), que «amb la sagrada Unció dels malalts i l’oració dels preveres tota l’Església encomana al Senyor sofrent i glorificat aquelles persones que la malaltia ha prostrat, perquè els alleugi i els salvi; més encara, els exhorta a associar-se lliurament a la passió i mort del Crist perquè així contribueixin al bé del Poble de Déu».

«La malaltia i el sofriment sempre han estat un dels problemes més greus que afligeixen la vida humana. En la malaltia, l’home experimenta la seva impotència, els seus límits i la seva finitud. Tota malaltia ens pot fer entreveure la mort» (CEC 1500).

«La malaltia pot conduir a l’angoixa, al replegament sobre un mateix, a vegades fins i tot a la desesperació o a la revolta contra Déu. Pot també fer tornar la persona més madura, ajudar-la a discernir en la seva vida allò que no és essencial per tal de descobrir allò que sí que ho és. Molt sovint, la malaltia provoca una recerca de Déu, un retorn a Ell» (CEC 1501).

Amb aquest sagrament, l’Església, imitant la misericòrdia entranyable de Crist, vol oferir a la persona malalta de viure la seva situació no en la soledat sinó en la comunió amb el Senyor mort i ressuscitat per nosaltres.

«Pel que  fa a les persones malaltes –diu el Pla Pastoral Diocesà–, cal potenciar l’atenció pastoral i sacramental que es realitza als hospitals de la nostra arxidiòcesi comptant amb el suport del Secretariat diocesà de Pastoral de la Salut» (cf. Sortim!, 2.5) (psalut@arqbcn.cat).

El Pla Pastoral Diocesà es proposa «vetllar per l’acollida i acompanyament en el dol de les persones que han perdut un ésser estimat. (…) Volem que la celebració de les exèquies en els diversos tanatoris de la nostra arxidiòcesi esdevingui encara més una oportunitat per anunciar l’Evangeli de l’esperança cristiana» (Sortim!, 4.6.). Aquest servei és coordinat pel Secretariat diocesà de pastoral als tanatoris (asagales@arqbcn.cat).

Qui la pot rebre?

El sagrament de la Unció es dona als malalts que estan en perill seriós, ungint-los en el front i en les mans amb oli d’oliva, o, si cal, amb un altre oli vegetal, degudament beneït. El bisbe o el prevere ungeix la persona malalta  dient aquestes paraules una sola vegada: «Que per aquesta santa Unció i per la seva gran misericòrdia, el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant; perquè, alliberat dels pecats, et salvi i bondadosament alleugi les teves sofrences». (Ritual de la Unció dels Malalts; CIC cànon 847, 1).    

«La Unció dels malalts no és únicament el sagrament d’aquells que es troben en perill de mort, per això, el temps per a rebre’l, certament ja ha arribat quan el fidel comença a estar en perill de mort per malaltia o vellesa» (CEC, n.1514; CIC cànon 1004,1;  1005; 1007; CCEO, cànon 738).

Com demanar aquest sagrament?

El cristià, per raó de la malaltia o de la vellesa, no ha de quedar desvinculat de la seva parròquia i de la seva comunitat cristiana de referència. Per això, els malalts i els seus familiars poden demanar la visita del mossèn o dels visitadors de malalts, així com rebre la sagrada Eucaristia a casa.

En els centres hospitalaris hi ha un servei religiós permanent i es pot demanar la visita del prevere o diaca que en té cura.

Vinculat a «l’espiritualitat» d’aquest sagrament, el Pla Pastoral Diocesà proposa «promoure activitats on es visqui un contacte real amb les persones o situacions, sobretot de pobresa o exclusió social, on a la vegada es conreï la pregària, l’anàlisi social i l’avaluació evangèlica de l’experiència realitzada. Volem potenciar totes les iniciatives que tinguin com a finalitat la integració social i, si són cristians, també eclesial de les persones amb discapacitats físiques, psíquiques i sensorials» (Sortim!, 5.5).

Un nou servei de l’Arquebisbat de Barcelona d’atenció a les persones que viuen el dol i la malaltia

L’Arquebisbat de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Acompanya-Ca n’Eva, impulsa el nou Servei Integral d’Acompanyament al Dol i la Malaltia (SADiM). L’evolució de la pandèmia de la Covid-19 ha fet que des del Secretariat Diocesà de Pastoral de la Salut s’hagi decidit augmentar els serveis que s’estaven oferint. S’han habilitat dos telèfons mòbils de contacte, el T. 669 523 599 i el T. 619 827 098, així com un correu electrònic: info@sadim.org. També disposa d’un lloc web: www.sadim.org. A més a més, ofereix un espai d’atenció presencial a la Plaça d’Urquinaona, 11, àtic, 08010 Barcelona.  

També ofereix programes d’acompanyament individual i grupal (atenció en grups de màxim deu persones, quan les condicions ho permetin) i de parella i família. També es preveu un programa d’assessorament i suport pel seguiment de casos i, finalment, tallers formatius per dotar de recursos per acompanyar en l’elaboració del dol.

6. El sagrament de la Penitència i de la Reconciliació

Només Déu perdona els pecats. Perquè Jesús és el Fill de Déu i Déu i home vertader, va instituir el sagrament de la Penitència o de la Reconciliació per a tots els membres pecadors de la seva Església, sobretot per als qui després del Baptisme han caigut en pecat greu i així han perdut la gràcia baptismal i han ferit la comunió eclesial.

Com que el Crist confià als seus apòstols el ministeri de la reconciliació, els bisbes i els preveres, col·laboradors dels bisbes, són els qui exerceixen aquest ministeri del perdó dels pecats.

Com tots els sagraments, la celebració de la Penitència és una acció litúrgica. Ordinàriament els elements de la celebració son aquests: salutació i benedicció del prevere, lectura d’un fragment de la Paraula de Déu per tal d’il·luminar la consciència i suscitar la conversió i el penediment, la confessió, amb la qual el cristià reconeix els pecats i els manifesta al prevere.

l’absolució per part del prevere, la proposició i l’acceptació d’una «acció penitencial», com a signe de la voluntat de conversió del penitent, l’acció de gràcies a Déu i el comiat.

Cada comunitat cristiana o cada parròquia té establert uns horaris per a les confessions. La nostra església catedral té sempre uns horaris amplis per a l’administració d’aquest sagrament.

7. El sagrament de l’Orde sagrat

L’Orde sagrat és el sagrament gràcies al qual la missió confiada per Crist als seus apòstols continua sent exercida en l’Església fins a la fi dels temps: és, per tant, el sagrament del ministeri (o servei) apostòlic, que té com a finalitat que no manquin pastors a les comunitats cristianes. Aquest sagrament comporta tres graus: l’episcopat, el presbiteral i el diaconat, que són tres participacions en l’únic sacerdoci del Crist.

Els bisbes, vàlidament ordenats, és a dir, que es troben en la línia de la successió apostòlica, són els qui confereixen vàlidament els tres graus del sagrament de l’Orde.

Només rep vàlidament la sagrada ordenació l’home (vir) batejat. Ningú no té cap dret a rebre el sagrament de l’Orde. El qui creu reconèixer els senyals de la crida de Déu al ministeri ordenat convé que manifesti el seu desig als pastors de l’església que tingui a prop, que l’ajudaran a fer-ne un discerniment inicial i l’encaminaran vers les institucions que els bisbes (o els superiors religiosos) tenen per assegurar la deguda preparació espiritual, acadèmica i pastoral (són els seminaris, o les cases de formació per als religiosos). El Seminari Conciliar de la nostra arxidiòcesi té la seva seu al carrer Diputació, 231. 08007 Barcelona, correu electrònic: seminari@seminaribarcelona.cat i pàgina web: www.seminaribarcelona.cat El rector del centre, Mn. Salvador Bacardit, i altres preveres com a formadors tenen la missió, rebuda del bisbe, d’acompanyar els candidats en la seva preparació per a rebre el presbiterat.

Per als candidats al diaconat permanent, que poden ser casats o cèlibes, el responsable de la seva formació és Mn. Josep Serra. Per contactar-lo, el seu correu electrònic és jserracolomer@gmail.com i el seu telèfon 606 445 458.

Nota sobre el necessari discerniment

Les anteriors indicacions no poden cobrir totes les situacions possibles. Sovint, al procedir a l’aplicació concreta d’aquestes indicacions per a rebre algun dels sagraments de l’Església, tant el fidel que el demana com el ministre ordenat amb capacitat per administrar-lo, serà bo que facin un discerniment, a fi de prendre la decisió més oportuna. Davant d’una situació determinada, discernir és distingir entre les diverses opcions possibles i, una vegada fet això, escollir l’opció més bona. El papa Francesc parla sovint del discerniment cristià i a l’escola espiritual ignasiana, que ell coneix molt bé, hi ha tota una tradició de l’anomenat «discerniment dels esperits».

Una bona manera d’iniciar un acte de discerniment és pregar a l’Esperit Sant, demanant amb humilitat la seva llum. Ens hi pot ajudar el que afirma el nostre Pla Pastoral Diocesà com a introducció al capítol cinquè, que està dedicat precisament a la qüestió del discerniment, un fragment del qual transcrivim:

«El papa Francesc ens diu repetidament que cal aprendre a discernir, cosa que vol dir escoltar, acollir la Paraula de Déu per fer la seva voluntat. El Verb de Déu encarnat, la Paraula, és Jesucrist, però és l’Esperit que ens la va recordant i ajudant a comprendre els canvis del món i de la història (…) Cal tenir una oïda molt fina per saber escoltar l’Esperit i un cor ben disposat per complir el que ens diu. Això implica una manera de llegir la Bíblia, una manera de pregar enmig del nostre món, una manera de mirar amb els ulls amorosos de Déu, amb ‘la claror de la seva mirada’ (Salm 80, 4). Cal unir pregària i acció. Siguem ben conscients que el temps actual ens demana una espiritualitat renovada. “Des del punt de vista de l’evangelització, no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner, ni els discursos i praxis socials o pastorals sense una espiritualitat que transformi el cor” (EG n. 262). Se’ns demana viure una “mística dels ulls oberts”» (Sortim!, c. 5, introducció.)    

L’esperit amb que es fan aquestes indicacions

Oferim aquest enfilall de disposicions des d’un esperit de servei i de fidelitat a la normativa sacramental de l’Església. També voldrien ser fidels a tres principis que el papa Francesc proposa a tota l’Església catòlica per al nostre temps. 

Primer, l’esperit de misericòrdia. «Jesucrist és el rostre de la misericòrdia. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, “ric en misericòrdia” (Ef 2,4), envià el seu Fill nascut de la Verge Maria per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. Qui l’ha vist a Ell, ha vist el Pare (cf. Jn 14,9). Jesús de Natzaret amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb tota la seva persona revela misericòrdia de Déu. Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. (…) Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Deu i l’home, perquè  obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat» (MV 1 i 2).

Segon, una improrrogable renovació eclesial. «Somio amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixin en un camí adequat per a l’evangelització del món actual més que per a l’autopreservació. (…) Que la pastoral ordinària en totes les seves instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta positiva de tots aquells que Jesús convoca a la seva amistat» (EG 27). 

Tercer, Sortim! Un imperatiu que és el títol del Pla Pastoral de l’Arxidiòcesi de Barcelona, inspirat en aquestes paraules del papa Francesc: «Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist (…): prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats» (EG 49).

SIGLES I NOMS

CEC: Catecisme de l’Església Catòlica.

CIC: Corpus Iuris Canonini: Codi de dret canònic de l’Església Catòlica llatina.

CCEO: Corpus Canonum Eclesiarum Orientalium (Normes canòniques de les Esglésies Orientals).

EG: Evangelii Gaudium (Exhortació apostòlica «La joia de l’Evangeli», document programàtic del papa Francesc).

LG: Lumen Gentium (Constitució dogmàtica sobre l’Església, del Concili Vaticà II).

MV: Misericordiae Vultus (Butlla «El rostre de la misericòrdia», del papa Francesc, de convocació del Jubileu de la Misericòrdia, 11/04/2015).

Sortim!: Títol de les «Orientacions i propostes per a una conversió pastoral a l’arxidiòcesi de Barcelona», conegudes com a «Pla Pastoral Diocesà», presentat i promulgat pel cardenal Joan Josep Omella, el dia 1 d’abril de 2018, Pasqua de Resurrecció. Editat per l’Arquebisbat de Barcelona.