Paraules del Sr. Cardenal en la presentació del llibre “El desarrollo humano integral”

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

El proppassat dilluns 21 de febrer, organitzar per la Fundació Balmesiana, a les 19,30 a la seva sala de conferències(Duran i Bas, 9) en motiu del primer aniversari del  l’encíclica Caritas i veritate del Benet  XVI és presentà el llibre El desarrollo humano integral un conjunt de treballs sobre aquesta encíclica realitzat per vint professors universitaris de Catalunya per aprofundir l’abast del diàleg amb el món contemporani.

L’acte fou presidit per l’Emm. i Rvdm. Senyor r Dr. Lluís Martínez Sistach – de qui transcrivim a continuació el seu parlament – hi intervingueren, també, els doctors Melé, H, Torroja, F. Pérez-Madrid i R.Corts. L’acte fou moderat per el doctor E. Martínez.

Paraules del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en la presentació del llibre “El desarrollo humano integral”,

comentari de l’encíclica “Caritas in veritate”,

Balmesiana, 21 de febrer de 2011

Em complau participar en aquest acte acadèmic de presentació del llibre “El desarrollo humano integral”, editat per Mn. Domènec Melé i el Dr. Josep Maria Castellà, el qual jo mateix he prologat.

El llibre té un títol molt ben trobat, “El desarrollo humano integral”, perquè aquesta és una noció clau en la Doctrina Social de l’Església, proposada per Pau VI en la Populorum Progressio, a la qual l’Encíclica Caritas in Veritate, dóna continuïtat i tracta d’aprofundir i resituar en l’actual context contemporani.

Amb la lectura de les intervencions dels diversos autors podrem obtenir un coneixement més profund de l’encíclica de Benet XVI Caritas in veritate. Al mateix temps, s’enriquirà el nostre coneixement de la doctrina social de l’Església, perquè el Papa sovint fa referència a la doctrina dels Pontífexs que l’han precedit. En la doctrina social de l’Església hi ha una continuïtat i una evolució, ja que respon a les noves realitats i situacions  socials, culturals, econòmiques i polítiques de cada moment de la història.

Som davant una excel·lent iniciativa dirigida a preparar un ampli, sòlid i interdisciplinari comentari a la multiplicitat de temes que integren el contingut  de l’encíclica Caritas in veritate. El llibre que es presenta ho deixa perfectament reflectit al llarg dels seus capítols, estructurats en tres parts, dedicades respectivament a les “Claus antropològiques i ètiques del desenvolupament humà integral”, a l’“Entorn social, polític i jurídic per al desenvolupament humà integral” i a l’“Empresa i economia en el desenvolupament humà integral”.  Desitjo felicitar cordialment els autors que han dirigit aquest treball i a la Biblioteca Balmes en el marc de la Fundació Balmesiana per la iniciativa de fer aquesta presentació.

Però permeteu-me que em centri més en l’encíclica que comenta el llibre.

Com ja indico en el Pròleg, aquesta tercera encíclica del Sant Pare Benet XVI Caritas in veritate és una peça magistral i alhora un bon complement de les altres dues dedicades a l’amor i a l’esperança.

Ha estat una encíclica molt esperada en els àmbits catòlics i cristians i també per molts altres àmbits, atesa la realitat de la crisi econòmica i financera per la qual el món està passant aquests últims anys.

Des de la Populorum Progressio de Pau VI, del 26 de març de 1967, i la Centesimus annus, publicada el 1991 per Joan Pau II, havien anat sorgint problemes nous als quals calia donar una resposta. Problemes o situacions tals com els derivats de la globalització, les noves tecnologies i el deteriorament del medi ambient. El Magisteri de l’Església s’havia referit a aquests problemes en ocasions concretes, però faltava una encíclica social que s’ocupés d’aquestes qüestions d’una manera més global i sistemàtica.

Cal destacar que l’encíclica s’hauria publicat una mica abans per commemorar els quaranta anys de l’encíclica Populorum Progressio, si no s’hagués produït aquesta situació actual –la greu crisi econòmica i financera. El Papa va voler esperar, fet que posa en relleu que està atent, com a teòleg i com a pastor, a la realitat contemporània en tots els seus aspectes. Per això, com s’esperava, la Caritas in veritate tracta en diversos punts de la globalització i de la crisi financera i econòmica.

Voldria manifestar que la meva felicitació i el meu agraïment van dirigits especialment al Sant Pare Benet XVI per haver-nos donat aquest exquisit fruit del seu treball intel·lectual i de la seva sol·licitud apostòlica, una ofrena que ha fet a l’Església i també a tota la humanitat en una temàtica que interessa tots els membres de l’Església i tots els pobles del món.

La tercera encíclica del Sant Pare Benet XVI Caritas in veritate, denominada encíclica social, anuncia des del començament un principi capital i que orientarà tot el text pontifici: “La caritat  en la veritat és la principal força impulsora de l’autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat” (n.1).

El Papa, en aquesta nova encíclica, manifesta la capacitat d’enriquir encara més allò que ens va dir parlant de l’amor en la seva primera encíclica Deus caritas est, riquíssima de contingut i molt innovadora.

Certament, la tercera encíclica amplia en certa manera aquella primera, aplicant més concretament el seu contingut a la realitat social, cultural i religiosa d’avui. Aquesta encíclica ens fa llum sobre com es pot concretar  l’Amor de Déu al món a través de Jesucrist, en la tasca de la construcció de la “ciutat terrena”. Si Déu és Amor i Veritat (Àgape i Logos), això s’ha de poder traduir en les estructures socials, econòmiques, polítiques i jurídiques de les nostres societats a fi que garanteixin, facilitin, propiciïn el desenvolupament humà integral de la persona i dels pobles. Aquest desenvolupament integral és la vocació a què aspira tot home, posada per Déu en cada un dels éssers humans.

L’encíclica té el gran encert d’unir la caritat amb la veritat. La raó d’això,  l’expressa el mateix Papa quan ens diu que “en el context social i cultural actual, en el qual s’ha difós molt la tendència a relativitzar allò veritable, viure la caritat en la veritat porta a comprendre que l’adhesió als valors del cristianisme no es solament un element útil, sinó indispensable per a la construcció d’una bona societat i un veritable desenvolupament humà integral” (n. 4). 

Vegem alguns exemples concrets als quals fa referència l’Encíclica. 

1) Qüestions econòmiques

En relació a la crisi econòmica i financera actual, l’encíclica ofereix elements riquíssims per trobar les seves causes més profundes i per sortir d’ella, aportant solucions que no aboquin a la curta o a la llarga a una nova i potser pitjor crisi econòmica mundial.

Sobre aquest tema, són molt lúcides aquestes paraules de l’encíclica: “L’objectiu exclusiu del benefici, quan és obtingut malament i sense tenir el bé comú com a fi últim, corre el risc de destruir riquesa i crear pobresa”. (n. 21).

En aquest context, l’encíclica s’atreveix a parlar del do i de la gratuïtat en les relacions econòmiques. La gratuïtat? Sembla que no pugui tenir lloc en aquests àmbits de l’activitat humana. I no obstant això és un element molt important que cal tenir molt present.

D’altra banda, no deixa de ser interessant la visió de Benet XVI  en apuntar que la crisi pot ser una oportunitat per al canvi. Així, el Papa, de manera confiada, ens diu que “la crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i rebutjar les negatives. D’aquesta manera la crisi es converteix en ocasió de destriar i projectar d’una manera nova” (n. 21).

2) Qüestió dels drets humans

Un altre aspecte destacable és la relació que exposa l’encíclica –seguint les idees anteriors de la Doctrina Social- entre els deures i els drets, urgint una nova reflexió entre els deures que els drets pressuposen i sense els quals aquests es converteixen en quelcom arbitrari. Actualment es parla en primer lloc i gairebé únicament dels drets i no dels deures. Els deures reforcen els drets i reclamen que se’ls defensi i se’ls promogui com un compromís al servei del desenvolupament de les persones i dels pobles.

En aquest sentit, la encíclica insisteix en la importància del respecte del dret a la vida. El Papa afirma que “l’obertura a la vida està en el centre del veritable desenvolupament” (n. 28). I pel que fa a la llibertat religiosa assenyala que “Déu és el garant del veritable desenvolupament de l’home en tant que, havent-ho creat a la seva imatge, funda també la seva dignitat transcendent i alimenta el seu anhel constitutiu de ‘ser més’” (n. 29).

És molt interessant la relació entre el respecte a aquest dret i el creixement demogràfic. L’encíclica afirma que “no és correcte considerar l’augment de població com la primera causa del subdesenvolupament, fins i tot des del punt de vista econòmic” (n. 44). I afegeix que “l’obertura moralment responsable a la vida és una riquesa social i econòmica” (Ibíd.). La disminució dels naixements per sota fins i tot de el “índex del relleu generacional” és una trista realitat del nostre país i d’altres països de l’Europa occidental. El Papa demana que, davant aquesta situació, els Estats estan cridats a establir unes polítiques que promoguin la centralitat i la integritat de la família, fundada en el matrimoni entre un home i una dona, fent-se càrrec també dels seus problemes econòmics i fiscals, en el respecte a la seva naturalesa relacional (cf. Ibíd.).

3) Qüestió de la llibertat religiosa

En relació a la LLIBERTAT RELIGIOSA, em plau reproduir aquestes magnífiques i reivindicatives paraules de Benet XVI en la seva encíclica: “La religió cristiana i les altres religions poden contribuir al desenvolupament solament si Déu té un lloc en l’esfera pública, amb específica referència a la dimensió cultural, social, econòmica i, en particular, política. La doctrina social de l’Església ha nascut per reivindicar aquesta “carta de ciutadania” de la religió cristiana. La negació del dret a professar públicament la pròpia religió i a treballar perquè les veritats de la fe inspirin també la vida pública, té conseqüències negatives sobre el veritable desenvolupament. L’exclusió de la religió de l’àmbit públic, així com el fonamentalisme religiós d’altra banda, impedeixen la trobada entre les persones i la seva col·laboració per al progrés de la humanitat” (n. 56).
És també molt lúcid i actual el missatge del Papa amb motiu de la Jornada Mundial per la Pau dedicat a la llibertat religiosa en el món. No m’estenc més en aquests dos aspectes, drets humans i llibertat religiosa, doncs sé que posteriorment ens en parlaran.

4) La família humana i el bé comú. Missió dels cristians

Vull finalitzar destacant un últim aspecte de la Encíclica, que té moltes i importants conseqüències. És el que es refereix a la col·laboració de la família humana. El Papa diu que “una de les pobreses més profundes que l’home pot experimentar és la solitud” (n. 53). I en aquest sentit assenyala que el desenvolupament dels pobles depèn sobretot que es reconeguin com a part d’una sola família humana. Aquest és el pla de Déu, que ens ha creat sociables i ens ha salvat respectant aquesta naturalesa social que Ell ens ha donat. Som una família humana, perquè hi ha una unitat del gènere humà fonamentada en la creació amorosa de Déu de cada ésser humà. La encíclica va desgranant les conseqüències positives d’aquesta joiosa empremta que Déu ha deixat en la creació. Hi ha una harmonia entre l’ordre de la creació i l’ordre de la salvació, perquè és el mateix Déu el qui crea i el qui salva.

Per això, els qui coneixem aquesta gran veritat, tenim la responsabilitat de treballar per el “bé comú”, de viure practicant la “Caritat en la veritat” no només en les nostres relacions privades, sinó també en les relacions socials més àmplies (laborals, polítiques, públiques) en les quals participem. El desenvolupament és impossible sense homes rectes, sense operadors econòmics i agents polítics que sentin fortament en la seva consciència la crida del bé comú. Els laics i laiques han d’estar ben presents en el món, el seu lloc específic.

Ara bé, l’encíclica acaba dient-nos que l’autèntic desenvolupament no és el resultat del nostre esforç, sinó que és un do. Un do de Déu que transforma els “cors de pedra” en “cors de carn” (Ez 36,26).

Els cristians estem cridats a treballar amb els homes i dones de bona voluntat, a favor de l’autèntic desenvolupament integral dels homes i dels pobles. Amb el compromís i amb la competència humana i professional. Però no vull deixar d’assenyalar que els cristians tenim un “arma” més, imprescindible en el nostre actuar: els cristians hem de fer-ho també amb alguna cosa específica: amb l’oració, amb la pregària. Gràcies a ella podrem ser instruments de l’Esperit Sant i portar a la pràctica els ensenyaments que Benet XVI ens proposa a tots en aquesta meravellosa Encíclica.

Barcelona, 21 de febrer de 2011

 + Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe de Barcelona