Com cal actuar davant acusacions d’abusos per part de clergues

Davant les demandes d’informació sobre la manera de procedir en casos d’acusacions d’abusos sexuals i altres delictes relacionats amb el sisè manament, l’Arquebisbat de Barcelona aclareix la normativa vigent al si de l’Església catòlica:

En accedir a l’inici del seu pontificat, el papa Benet XVI es proposà lluitar a fons contra els casos de pederàstia dins el clergat catòlic, que encara que fossin pocs en termes relatius, avergonyeixen l’Església i són un pecat i un delicte molt greu.

Al final del seu pontificat, Joan Pau II ja havia canviat certes normes procedimentals del Codi de Dret Canònic amb el motu propio “Sacramentorum sanctitatis tutela” (30 de abril de 2001), però Benet XVI va entendre que calia actuar urgentment , amb més decisió i duresa, i per això va promoure la promulgació de les “Normes sobre els delictes més greus” (21 de maig de 2010), que revisava i enduria la norma anterior. El papa també ordenà que es revisés tot el Llibre VI del Codi (la part penal), revisió que està actualment en procés.

Les noves normes de Benet XVI, clares i contundents, són d’obligat compliment en dos sentits:

a)      col·laboració sincera, honesta i lleial amb les autoritats civils, fins i tot denunciant davant aquestes els casos en què l’Església tingués indicis de la comissió d’un delicte d’abusos sexuals a menors[1];

b)      reforma del Dret canònic per a fer més efectius els processos penals dins l’Església.

Pel que fa a aquest últim punt, el Codi de Dret Canònic promulgat el 1983 ja castigava amb pena d’expulsió de l’estat clerical el clergue culpable d’abusos sexuals amb menors (cf. cànon 1395 § 2 del Codi de Dret Canònic). El problema, doncs, no era en que faltés una llei canònica sancionadora, sinó com s’havia d’aplicar. El Codi de 1983 fou elaborat en un moment en què la majoria de legislacions penals occidentals es van fer més benèvoles: amb el temps, ha calgut rectificar l’orientació de totes elles, i també la legislació penal canònica. Per altra banda, el pecat de pederàstia era d’antuvi un “tabú” social, el qual les pròpies famílies dels infants afectats sovint desitjaven amagar. La combinació de tot això, més el fet de la coneguda crisi d’autoritat dels bisbes entre els anys 70-80, provocà la deplorable manca d’actuació.

El procediment vigent és el que segueix (cf. la “Guia d’aplicació dels procediments en acusació d’abusos sexuals”:

Quan al bisbe diocesà arribés notícia d’un possible delicte d’abús comès per un clergue (ja sigui per denúncia explícita, o per un altre mitjà), ha d’ordenar que es dugui a terme una investigació inicial, tot escoltant l’acusat i els testimonis, per tal de determinar si els indicis o proves tenen fonament (cf. c. 1717).

En cloure la investigació, si es corroboressin els indicis o proves, el bisbe haurà de prendre tres mesures:

1. Posar els fets en coneixement de la jurisdicció civil perquè aquesta obri les diligències oportunes; si aquestes diligències ja haguessin començat d’altra manera, el bisbe oferirà la col·laboració de l’Església per a ajudar a l’esclariment dels fets.
2. Remetre immediatament la investgació canònica a la Santa Seu perquè aquesta determini de quina manera s’ha de jutjar el cas (bé directament davant la Congregació de la Doctrina de la Fe, bé davant el Tribunal Eclesiàstic de la diòcesi).
3. El bisbe ha de prendre mesures cautelars (per exemple, la suspensió del clergue mentre el procés civil i/o canònic estigui obert); aquestes mesures també poden ser ordenades per la Congregació.

Habitualment la Santa Seu confia el judici penal canònic al Tribunal de cada diòcesi, però cal que sigui informada puntualment perquè la Congregació pugui tenir constància i els fets no quedin impunes. La Congregació se sol reservar els casos més greus o delicats.

La reforma de Benet XVI consistí precisament en aquesta intervenció de la Santa Seu, car abans tot era un assumpte de cada diòcesi. Dins la constitució de l’Església, cada bisbe té la seva pròpia potestat, i per això la Santa Seu actúa subsidiàriament, és a dir, si fallen els procediments locals. D’aquí, doncs, les decisions de Benet XVI, en constatar els greus errors comesos per alguns episcopats, que havien fet deixadesa de la seva responsabilitat (sovint emparant-se sota una equivocada concepció de misericòrdia cap el pecador que oblidava la justícia envers les víctimes). També es va canviar el temps de prescripció d’aquest i altres delictes: de l’excessivament breu de 10 anys, s’ha passat als 20 anys. Així es facilita que els menors tinguin prou temps per a denunciar un delicte després d’arribar a la majoria d’edat.

La Santa Seu publica en el seu web una pàgina especial amb els textos canònics i la documentació per a lluitar contra aquests delictes.